.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


diumenge, 18 de desembre de 2016

I qui volies que fóra el Caganer?





Ontinyent, a diumenge díhuit de desembre de 2016.

No m'ha donat Fortuna aquella capacitat de l'ego-me-mei-mihi-me-mecum que preconitzava una tia meua per tal d'alliçonar-me en aquest saber nedar guardant la roba que és la vida: "primer jo, segon jo i després jo. I si sobra encara..., per a mi!". I bé que podries dir que mentisc en contemplar aquest recull de tantes coses que em defineixen i que nomene "Animafesta", o que el Can Carrasca sencer pot assenyalar-me... Però si et fixes, sempre parle més de tu, i d'elles i d'ells, que no de mi... I és així com m'ha anat, que fins i tot em fa vergonya parlar en públic. I tu que segueixes sense creure'm...
De tant obert com he arribat a ser, m'han pegat foc massa vegades i massa vegades m'ha tocat reconstruir-me. Sóc "carrasca", va amb el propi ser. I ara que em tanque, els qui abans treien llenya, ombra, glans..., profit, el que fos,  encara em marmolen en comprovar el seu nivell de desguany...

Per no assenyalar ningú, o millor perquè no ningú es sentís assenyalat, el Caganer de Can Carrasca calia que fos jo mateix. Esperit de la fecunditat hivernal fet símbol pagà i burlesc dins la representació casolana de l'inici d'una creença i... No, que va! Jo mateix vestit com aparesc en la Setmana Santa del meu poble i sense cap segona ni mala intenció... El darrer vestit que vull portar, bé que ho saben els pocs "meus" que queden... Fou una de les primeres figuretes que em feu Alícia, prompte farà una dècada... Per això em va doldre tantíssim que es trencara en l'exposició dels 40 anys del Tractat d'Almisrà que s'ha celebrat enguany i en què tantes altres coses es trencaren... 

Ara, m'ha tocat restaurar-la, com m'ha tocat restaurar-me a mi mateix altra vegada. Ho he fet amb cura, amb cura, incuri com deia aquell altre que jo era..., però que no parega restaurat, com jo també. I de veritat que m'ha costat, moltíssim. No volia fer-li malbé i m'ha tocat fer mans i mànegues... I crec que me n'he sortit! Ara, fins i tot té foc l'atxa aquesta amb què em recolze...
I ací, i per això només, que te'l presente.
Ja està preparat pels Nadals futuribles.
Enguany, s'estarà a la vitrina del menjador, que descanse ell i que jo descanse també.
Aquest Nadal se'm presenta feiner, i en certa manera, renovellador.
Només vaig a quedar-me amb l'essencialment estimable, perquè estic ben fart de tanta hipocresia. Em cague en tot.,., i aprofite allò defecat per fer compost i poder semar així molt bé la terra pels demà immediats que se'm prometen....

Un exemple del què et diu el Caganer: de tan buides com trobe les paraules "Bon Nadal", enguany he decidit no escriure-les.
Si les dic, serà de paraula, tant a les persones que em visiten o em visitaran o amb les qui podré parlar, més que siga per telèfon. Paraules no, bé ho saps ja: FETS, encara que siguen de paraula...



Per cert, que no se'm passe... Que els versos que he ratllat en la imatge del Caganer-moi même, me'ls he tret del meu poemari "Comtes rals. Memòria del temps de la son" de 1997. Ja saps per què, no?