.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 18 de desembre de 2016

I cantarem pel Nadal (IV): "Asguinaldo cego"




Ontinyent, a diumenge dihuit de desembre de 2016.

M'aprope amb respecte a aquesta menuda cançonella.
Potser siga, de les de la meua infantesa, la que més m'estime.
Era la que cantava la iaia que mai no vaig tindre, la que em cantava ma mare i la que cantava la família tan estimada de Cocentaina.

Em semblava fosca, com si vingués d'un profund que ignorava, amb un ritme extrany i una lletra trista...


"Asguinaldo cego,
raïm de clotet...
Una llimosneta
per a este pobret.

Done-me-la prompte
que me'n tinc que anar
a missa maitines
i a missa del gall".

Com es podia ser tan pobre per demanar el que fos com asguinaldo? I raïm de clotet? Sí, aquell que és rogent fosc i se n'entra cap a dins per davall..., el vas menjar a Alcoi fa temps, no te'n recordes? 

Segueix emocionant-me (sobretot la imatge que tinc de la primera part, allò de la missa, millor que...). I cada vegada em plau més engrescar-me en la seua tonalitat sefardita, com si fos una cançó jueva..., sí, ja sé que no, però deixa'm somiar-la...

Encara hi ha qui em conta que acabaven arredonint-la avisant, quan el seu cant era real i efectiu, que si no rebien res es pixarien els cantors a l'entrada... Ho sé. Quantes vegades em contava ma mare que ella i ma tia Conxi ho havien fet en algun portal desagraït...

La millor versió que conec la gravaren els alumnes del col·legi Sant Francesc d'Assís, el Convent, vaja!, però no l'he trobada enlloc més que al cd, que guarde com a cosa valuosa. Així que a grans mals, ves i busca remei..., i l'he trobada, una presentació ben senzilla, com ho és la cançó...