.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dijous, 15 de desembre de 2016

I cantarem pel Nadal (II): "L'Asguinaldo d'Ontinyent"





Ontinyent, a dimecres catorze de desembre de 2016.

Puc dir ben alt que és una de les "meues" cançons de Nadal. Però no m'és una cançó de Nadal en si... Sí i no, en si no, no, però sí...

I tot, perquè l'he coneguda de tota la meua vida integrada en l'actual festa de la Puríssima d'Ontinyent, cantada pels Angelets el darrer dels dissabtes de la celebració, just el que va darrere de la diada purissimera. Des de ben menut que l'he apresa i me l'he estimada, perquè és l'essència d'aquell Ontinyent que ja no m'és i que tant m'he arribat a voler i que tant de mal m'ha fet.

I això que no la vaig conéixer com calia, com era ella en veritat: cantada al carrer per una bona cobla de gents amb  instruments diversos a partir del dia de Sant Esteve. I fins ben entrada la Quaresma que anaven cantant-la, primer per les cases, llar a llar, per tot el poble, i després per cada mas, heretat per heretat, de tot el terme fins arribar, en l'antic més enllà encara de l'Alforí... Això, invariablement, a canvi d'unes estrenes per mantenir la festa i, com no, sempre que no haguéren hagut difunts en la família aquell any, que és el primer que el rector preguntava en arribar al llindar de cada foc... "Cants o responsos?", inquiria solemnial l'home, diuen, de Déu... Si la Parca havia visitat la xicoteta comunitat social en què es basava tot el tot vital, en respecte de dol, i afegint-se al mateix, tots els congregats pregaven. Ja es cantaria en altra ocasió que tot no van a ser penes en aquesta vall de llàgrimes...  El que no faltava mai es pregara o cantara era la contribució en l'acapte: ha quedat com a tòpic el rastre de panís, les trenes daurades aquelles...

Per més que m'he trencat les banyes buscant, no he trobat cap gravació de" l'Asguinaldo d'Ontinyent" en condicions. Ni tant sols la versió que el grup Menestrils, amb tantes col·laboracions, va enregistrar en l'obra "Rode la bola" (2002) on, per cert, qui pregunta allò dels "Cants o responsos", sóc jo mateix...

Així que opte per una solució més fàcil. Et passe la versió més bonica de la cançó..., la va fer Maria del Mar Bonet, junt Al Tall, pel disc "Cançons de la nostra Mediterrània" (1982). Això sí, no té la lletra habitual perquè, ben fet, preferiren afegir un me-ra-ve-llós poema de Joan Timoneda, ben adient a la melodia i a l'época de creació del cant d'acapte nadalenc. 


Aquesta versió no compta amb la gent d'Al Tall. La cantà la diva mallorquina a la plaça del Rei de Barcelona..., si hagués pagat jo per estar-m'hi allí i emocionar-me... Ací tens el text del poema de Timoneda, encisador, i més si l'amor et fa patir fins als limits mateixos de l'emoció...



Ai, Déu com no m’ha fet arbre
perquè no sentís dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor!

Guanyara, sent insensible,
lo que perd en sentiment,
perquè sent tan gran turment
que lo viure és impossible;
i així, volguera ser arbre
o alta cosa pitjor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.

En edat florida i tendra,
tant lo foc d’amor me crema,
que té per estall i tema
de fer-me tornar en cendra;
molt més valguera ser arbre
per a passar tal dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.

Jo me essent desamat,
sens jamés fer-ne mudança,
servixc fora d’esperança
de poder ser remediat:
convertixca’m, doncs, en arbre
sec sens profit ni verdor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.


Joan Timoneda


Aleshores? No hi ha problema, t'afig jo la lletra ontinyentina... Però espera, ja que estic, t'hi afegisc TOTA la lletra conservada....

Què vols dir, Sergi? Que hi ha molta cobla... 

Fa uns anys ja, vaig escriure un article per a l'obra "El Teatre en la Festa Valenciana" (1999) en què parlava dels Angelets i l'Asguinaldo d'Ontinyent. Vaig afegir-hi les cobles tradicionals i, com no, les que escriví el prevere Remigio Valls el 1934. I més encara quen' han existit. Tin en compte que durant algunes èpoques, improvisar (o dur de casa i fer-les passar per improvisades) cobles d'Asguinaldo en qualsevol dels cants que es fera a seu municipal o casa bona, sempre donava un puntet de prestigi. A saber quantes meravelles haurem perdut...