.

.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.

Vicent Andrés Estellés.

.


divendres, 23 de desembre de 2016

Camins on compartir...

Poden algunes paraules commoure fins el moll dels ossos?
Poden fer plorar a llàgrima vivaç la fusta eixuta?

Acabe de llegir uns mots que em dedica una persona a qui estime, a qui he admirat des de menut, i amb qui no parle des de fa anys més que res perquè l'ocasió ens és fugissera. En eixes parques ratlles, m'ha descrit com no ho havia fet ningú mai. Són les més belles que mai m'he sentit dir, sobre mi i sobre el meu anar fent. Com si des de la llunyania em sabera de memòria i em resseguira l'ombra.

Somogut, he notat com si dins meu es trencara alguna cosa, potser l'emoció mateixa, potser la pena que em corglaça d'anys. Com si de sobte veiera que encara queda gent bona al món i que potser paga la pena deixar-se la pell per tornar a ser...

Quedaran en el silenci de la meua estimada biblioteca.

Gràcies. Potser has fet la més lluminosa acció possible sobre mi, i potser també, mai no t'ho sabré dir, ni podré...



Ontinyent, a divendres vint-i-tres de desembre de 2016.