.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

divendres, 23 de desembre de 2016

Camins on compartir...

Poden algunes paraules commoure fins el moll dels ossos?
Poden fer plorar a llàgrima vivaç la fusta eixuta?

Acabe de llegir uns mots que em dedica una persona a qui estime, a qui he admirat des de menut, i amb qui no parle des de fa anys més que res perquè l'ocasió ens és fugissera. En eixes parques ratlles, m'ha descrit com no ho havia fet ningú mai. Són les més belles que mai m'he sentit dir, sobre mi i sobre el meu anar fent. Com si des de la llunyania em sabera de memòria i em resseguira l'ombra.

Somogut, he notat com si dins meu es trencara alguna cosa, potser l'emoció mateixa, potser la pena que em corglaça d'anys. Com si de sobte veiera que encara queda gent bona al món i que potser paga la pena deixar-se la pell per tornar a ser...

Quedaran en el silenci de la meua estimada biblioteca.

Gràcies. Potser has fet la més lluminosa acció possible sobre mi, i potser també, mai no t'ho sabré dir, ni podré...



Ontinyent, a divendres vint-i-tres de desembre de 2016.