.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

diumenge, 4 de desembre de 2016

Bo(u)tellot...


Dibuix publicat per "Roig" en una edició de la revista "Crònica" de fa ja massa anys i reflectida ací sense permís de l'autor. Més que res perquè no he sabut mai qui era aquell "Roig"...



Ontinyent, a diumenge quatre de desembre de 2016. Santa Bàrbera.


Hui volia dormir.
Vinc de dies molt difícils i m'esperen altres dies amb més, i altres, dificultats.
M'acaba de despertar la pluja. Encara com...!
Vaig arriscar-me, anit, a deixar tota la roba estesa esperant en l'equivocació de les previsions meteorològiques i no, que aquesta vegada l'han encertada de ple. 
I com que a un son fluix qualsevol alenada li serveix per a fugir, la roba no s'ha banyat massa. No ha calgut que trone santa Bàrbera, no...

Ara, en deixar penjat de qualsevol ixent penjable del menjador tota la roba que necessita d'eixugament, ja m'he desvetlat. 
M'he assegut a l'ordinador, com cada matí. No tinc remei...

Però ha estat obrir la finesta per veure la pluja que m'he quedat estorat... 

Una trentena de cotxes sobre el fang més brut i poca cosa més... 
On són els centenars de cotxes i furgonetes que pul·lulaven anit quan vaig necessitar baixar les persianes i encomanar-me als auriculars per evitar l'immens soroll que m'impedia habitar-me? On són els tants joves i no tan joves perpetrats amb cadires plegables i neveretes que anaven deixant sobre els cotxes els seus perbeures etílics? No s'haurà afonat la caseta aquella de la que eixia el reaggetó tan miserable que feia tremolar de por els vidres de casa? I sobretot..., d'on vindrien els tres autobusos, tres, que aparcaren al final del bancal... Hi ha gent de fora capaç de fletar autobusos per vindre al correbou d'Ontinyent? Pare, que me'n vaig al bou... Sí, fill, sí..., de l'animal no veuràs ni la cua..., no acabes tu a quatre potes pel què beuràs...!

No m'escandalitze jo. 
Només em fot que deixen sobre el capot del meu cotxe els gots, supose que a hores d'ara, la pluja ja haurà netejat la brutícia... Ah, i la infecta música també. La resta, ho entenc... 
Com vols que bega la jovenalla si en ple desembre i al fred intens de vora riu els taverners locals fan el seu agost, i el juliol i el juny, i... De les colles de gent que eixia de fàbrica o evitava l'escola i es reunia a dinar amb les amistats i amistances un bon plat d'arròs al forn hem passat a l'arròs passat, als bars a cormull, al negoci de l'alcohol (i altres farines...), a la macrofesta que no és festa sinó macro en tot... Veges! Si jo visc lluny de l'epicentre fester i mira quina em toca suportar... I m'escric amb gent del "poble" i em confirmen que arreu és paregut... Hui, Ontinyent ha estat pres per hosts d'hostes esperats, i molestos. La seua educació i respecte pel què i qui els envolta serà el seu únic límit dins l'àmbit d'impunitat en què poden arribar a moure's. Però amb la "sort" (/dissort) de la pluja, han pegat a fugir... Ara vindrà el temps de la neteja. Les esforçades persones que se n'encarregaran bé que ho patiran... Almenys, a la part més elevada dels bancals que hi ha davant de casa no hi ha brutícia, car els cotxes no poden accedir-hi. Fa tres anys que sí que podien, com que els polítics no donaren les ordres corresponents, pel Nadal encara continuava l'escampada bouera de plàstics i deixalles. I va caldre reclamar.

No m'equivoque. La "culpa" de tot plegat la tenen els "polítics" locals. I no ens equivoquem, tant els de l'actual majoria absolutista com els governs que ens han dut a ella.
En plegar-se als interesos dels hostalers, que fins i tot recorde que van "exigir" un bou per la santjoanada que, d'una manera o d'altra, han acabat aconseguint, han vingut a fomentar i, ara, patrocinen, una cultura del disfrut alcohòlic rara, per puntual i ciclogènica..., eufemisticament dita "bou". Regulen? Limiten? En una societat hedonista com la nostra, si dones el dit la massa pren el braç i fleta autobusos una vegada correguda la veu de la "festa" que es viu quan es beu i es va al bou... Ens riurem si algun dia enceten campanyes contra l'etilisme tot recordant-los els seus apadrinaments. Dubte que saberen on anàvem en consentir-ho. Dubte que sàpien on anem... Dubte que els rèdits que tal desorganització els renta siguen tan bons... Ells sabran perquè no veig que posen ni vulguen posar límits al propi desordre; que no se'ls en vaja de les mans la qüestió o patirem. Dubte, fins i tot, que siguen conscients de la pròpia responsabilitat, en aquesta i en tantes altres coses... Dubte tant que fins i tot dubte si res de tot açò no els és anecdòtic. Ara, diuen que hi ha bastant sensibilització pels dos casos de xiquetes mortes per coma etílic des del darrer Halloween fins ara a les Castelles; més que no prendre mesures, les autoritats incompetents sembla que el que fan és creuar els dits perquè ací no els passe... M'ho sembla i és aqueixa semblança la que em fa preguntar-me si hi ha límit, si hi ha regulació: anit ja en vaig tindre prou d'exemplaritats. La pluja sempre serà més efectiva que... Clar, i si les majories volen això?, "Bous voleu? Bous tindreu...!", que bé em conec la història. La llàstima és que s'invoque el nom del bou per dir "beu"...

Perquè, i el bou? Què queda del bou? Doncs queden els animals, els qui els negocien, els qui se'ls estimen i els poquius animalistes que s'hi oposen... Perquè conec bastant gent de la corda del bou (de la que siga després de tanta tibantor associativa com hi ha hagut pel tema) que en veritat s'estima l'animal i allò que venim anomenant "la tradició", quan de tradició queda ja tant poc... Sempre he entés el bou del meu poble com el totem, la gran figura gairebé sacra que en passar beneïa amb la memòria dels anys i dels fets la quotidianitat que nosaltres vivíem (l'exemple més bell és el dels propietaris que demanaven que el bou entrara en casa per poder-ho contar durant generacions...). Una quotidianitat que no era tal, perquè ens feia viure a carrerons i colzades carrers desconeguts la resta de l'any. Bou i Vila anaven junts en una mateixa corda... (i així els va. Si sou ontinyentins i recorreu la Vila amb criteri, podeu acabar plorant...). I recorde la tristícia profunda que et quedava en acabar el tercer bou de diumenge mentre Sant Miquel anava cobrint-se de l'ocre preciós del desembre que prompte la nit fagocitaria... Tot l'any esperant i ara ja està? I què queda de la festa? La dansada i els Cabets? La resta és tot per a la rècua de la Confraria de la Pell... Ara que m'he fet gran, somric quan pense en aquella desesperació lleugera... Ara és hora que, per a mi, la festa esperada són les carreres i les pors dels xiquets que encara recorden que als Cabets se'ls cridava "Orelluts!", als qui admiren el pas divinal dels Gegants, el cansament de la xicalla de la Veta i els Arquets amb una processó tan llarga i tant de ball..., amb la modernor aplaudible que ens ha recuperat l'Àliga i ens ha regalat la Tartuga... Ara que tanta cosa fa que, com fa la pluja, me'n vaja jo per camins de coneixences foranes tot i aprofitant l'avinentesa... Qui sap si enguany que tan marcat vaig en la relació temps i espai vital/laboral, encara recordaré Santa Bàrbera menjant-me la corriola i la llonganissa vora el meu adorat donjon de Xaloc... 

Aneu fent, que jo vaig a assecar la roba.
Bou a la Vila!