.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Anem a rodar aixames...




Ontinyent, a dissabte vint-i-quatre de desembre de 2016. Nit de Nadal.

Potser és una de les tradicions més arrelades ací a la vora de casa, a Onil se'n diuen fatxos, a Relleu aixames... i a l'hora és absolutament desconeguda pel comú del general. I com que a Agullent —on s'anomenen falles, o directament esportins, l'element amb què es creen— la festa és setembrenca, i matinera encara, va i resulta que a la meua comarca ens resulta poc clar com s'hi roden ahui... Coses de l'estacionalització festiva... 

No és tampoc difícil d'entendre que la Nit de Nadal concite moltes formes de foc tradicional. Si s'hi festeja el naixement de la "llum" religiosa, la correlació física és evident. Que si les fogueres (la Foguera de Serra, les que es fan en algunes parròquies...), la pirotèctnia (castells de focs, cordades) i fins i tot focs d'aquells del Pirineu, tan relacionats amb els nostres de hui (el Fia-faia de Bagà i el de Sant Julià de Cerdanyola)... L'encesa extraordinària de llums també va pel mateix camí...

Ací a la vora de casa, deia..., en el que un amic nomena, al meu parer encertadament "zona morisca" quan vol assenyalar algunes festes d'arrel, per més que no ho siguen, de musulmanes..., quan es farà de nit, els joves, com a pas ritual social propi, rodaran esparts, espígols i altres herbes aromàtiques serranes, tot dibuixant amb el seu foc esquerp, formes redones, elíptiques, creuades, efímeres del tot sempre, bellíssimes també, sosteses per l'engany a l'ull humà enlaire durant una breu estona que va fent-se dansa continuada, segons la destresa de qui la faça dansar...

Com que són diversos els pobles que feien tal joc, ara i adés, i en alguns que està en via de recuperació també, (i altres no els sé, com les falles d'espígol de Gaianes, que m'apunta ara Jaume Gosàlbez, a qui li agraïsc la informació), no era cosa —llavors— de distingir la figureta que els representa al meu betlem amb cap distintiu localista. I ací, la imaginació d'Alícia em va deixar esbalaït... Robes d'aquelles suposadament pròpies del betlem, amb què ja vàrem vestir els músics que acompanyaven els Gegants del meu poble. Val. Però i el cercle? Tu deixa'm a mi, em digué... I ausades que se'n va sortir... Cada vegada que li pega alguna llum, el cercle que s'empescà se m'encén com si fos la Nit de Nadal i rodara amb el sol que hui tenia l'última oportunitat de fer Solstici...