.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimarts, 27 de desembre de 2016

Al formal de Juanjo Alcaide en els deu anys informals de Photofinish (... o era a l'inrevés?).




Ontinyent, a dimarts vint-i-set de desembre de 2016.

Si escric ahui —i no demà— aquest text és, simplement, perquè igual algú se'l podria prendre a broma.

Aqueixa persona que veus que s'amaga rera la figureta del meu betlem que el representa (i si el coneixes, bé que ho saps ja i no cal que et vinga jo ara amb històries), és una de les millors d'entre les bones que poden trobar-se a les nostres muntanyes. Potser perquè no n'és oriünd i té eixe avantatge sobre tots nosaltres... Alguna vegada hem comentat la possibilitat del vent fresc que representa dins l'ofec eclosiu aquest dels nostres caràcters terrals; ell, es limita a riure sarcàsticament irònic, si és que es pot ser sarcàstic, irònic i fotògraf a un mateix temps...

Vaig dir fa poc de Juanjo Alcaide que és un savi. Alguns desballestats n'han fet mofa i befa de les meues paraules. Més encara que n'hem fet Juanjo i jo d'ells quan ens hem posat a fer feina davant de les nostres respectives cocacoles de cirera, un vici compartit. Ho és. De savi, dic. Però fa deu anys, justament demà, va fer una aposta difícil, de les que demostren poc seny; d'aquelles que en fer-les no te n'adones que són o van a resultar realment vitals: obrir un estudi de fotografia a Bocairent. Una ànima tan lliure (per viatjada, llegida i experimentada, però també pel seu pensament, paraula, obra i omisió), de ment ràpida i sagaç, assentant-se a un poble antic i formal, de tradició calcària... Com que el conec de fa tants anys em conec com ha estat la seguida: plena d'ensurts i de moments àlgids i d'altres molt baixos. El resultat de l'aposta? Només ell el pot dir. Jo, em limitaré (tot contemplant l'obra i les xarxes humanes que amb ella i amb el seu caràcter sorneguer i sensat alhora ha trenat), a dir que, ara mateix, Bocairent ja no és el mateix i que amb la intel·ligència múltiple de Juanjo (visual, vital, entenimental i tal...), i el seu sentit dels humors, la decència i la delicadesa en les formes que atresora, veïns, clients i amics hem guanyat moltíssim.

A mi, no m'agrada treballar amb cap amic perque, potser per l'excés de confiança o per no saber-me medir les distàncies, he acabat esgotat (quan no esclavitzat) i llastant sovint una relació que semblava sòlida. Amb Juanjo però, i perque sempre el mou el respecte a qui amb ell col·labora, o a qui participa en alguna de les seues fantàstiques facècies,  m'he sentit comodíssim sempre. Entre els dos hem acabat parint alguna de les causes més divertides que mai hagués pogut jo imaginar... Caldria que ens veiéreu treballar..., quan ens pega per cantar les cançons més estúpides del món o anar embolicant la troca amb els epigrames, gregueries, moralitzacions i paràboles que al cap ens arriben. Els seus consells sempre m'han estat útils, i el seu recolzament en els millors moments, en els pitjors i els més pèssims possibles, un alleugeriment. Llavors, m'ha estat més família que la família mateixa... I pensar que ens coneguérem perquè un fill de sa mare volgué tocar-li la moral fent-lo treballar amb un pressumpte integrista (jo) absolutament diferent a ell... Ja estic esperant la propera banalitat bàrbara que encunyarem. De ben segur que serà d'aquelles que t'animen a seguir, com qualsevol dels seus gestos èpicament quotidians... Com quan entra sempre a aquell bar i, amb l'amo, interpreten els primers compassos d'aquell pasdoble i, si ho sents, t'alegren el dia... Ai, si ens hem rist... 

Però el millor és si ens riurem encara... I si podria contar anècdotes relacionades ja no amb ell, sinó amb el seu taller... Recorde enguany com ho passà de bé el meu nebot Abel mentre li feia les fotos de comunió... El xiquet s'encanava. El resultat, superb... O la història d'unes famoses sabates de taló; o la factura de la pintura; o les històries de les fotos de les làpides; o els cartells impublicables; o el vàter que encara ens espera; o la discussió per un mapa morisc; o el darrer capítol, el de les oscaritzacions, d'una telesèrie que hem inventat... (segur que en llegir-ho es descollona), o aquell dia en què li va tocar fer aquelles fotos que li serviren a algú —que per poc no cau de la columna— per venjar-se de mi per... Veus, una taca que em costa de treure però a la qual ell no dóna cap importància: haver-li dut gent que, en fer-me a mi mal, també li l'han fet a ell. És llei de vida, diria... 




Deu anys després, els qui heu passat per Photofinish d'una manera o d'altra, segur que teniu una experiència d'aquelles que contar... Si voleu fer-ho, només cal que ens la comenteu, he, he, he... No és aquella una "tenda" normal. No pot ser-ho perquè l'amo és extraordinari...

Moltes felicitats a la idea/projecte/atreviment; a qui la parí, la manté i la fa viure; a la dona; als fills i a tutti quanti envolten aquest tarambana tan elegant, sempre de negre, cosa que com tothom sap, copià en el seu moment d'Ovidi.



Pd. Encara no t'he passat el pregó de Bocairent per tal que veges que vaig incloure la paraula "bagatel·la", com em vares proposar...