.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Segle i mig d'un estimat dang-dang...



Ontinyent, a Dissabte de Fira, dèneu de novembre de 2016.

Quan era menudet, tenia una il·lusió molt dins de mi: la d'anar algun dia a Madrid a conéixer in situ uns ítems molt determinats, determinats segurament pel meu meravellament infantil fet a base de televisió, cinema i un garbell d'històries familiars, car ma mare i ma tia hi visqueren una bona temporada al centre més centre i no s'estigueren de contar-m'ho, no... La Cibeles, el quilòmetre zero, l'escultura de l'os i l'arborcer i el rellotge de la Puerta del Sol. 

D'aquella il·lusió, recorde l'enamorament que vaig tindre d'aquella plaça. Instantani. 
De la Cibeles, només recorde la fotografia aquella revinguda en què se'ns veu a la meua germana i a mi posant entre el tràfic. I de l'escultura, quina gràcia quan vaig saber que l'autor, Navarro Santafé, era de Villena i vaig arribar a ser-ne professor i cap d'estudis de la "secció" de l'institut que hi té dedicat (amb cometes massa grans, massa...). Quan he tornat a aquella preciosa ciutat, Madrid dic, cada vegada me n'he tornat enamoradet. I faig el possible sempre per passar per aquella plaça, l'antic "Mentidero de la Villa", per més que, a cada visita, haja anat augmentant els llocs estimats: com ara aquella corrala vora el Mercado de San Miguel on vaig passar una Setmana Santa meravellosa entre ma tia, una amiga, la secretària d'un ministre de l'Interior i una turista brasilera que va provar de robar-nos a tots i cadascun de nosaltres... Fins i tot tinc promeses encara dues visites encara, a la fira de Nadal a la Plaza Mayor (on cridaré de cor "Xenxoooooooooooooo!!!!!!!"), i a fer-me un entrepà de calamars a un lloc que sap cert amic de Carabanchel, i amb ell!

Doncs bé. Aquell rellotge "de la Gobernación" diuen que es diu, que presideix la plaça, hui ha fet cent i cinquanta anys de funcionament. I simbòlic com sóc, el meu deure és el de felicitar-lo pel segle i mig malgrat tot allò que puga significar per tothom i que jo trobe desagradable (centralismes, policismes i altres catecismes rancis...). Per a mi seguirà sent el lloc estimat de la infantesa... I algun dia, voldré visitar-ne el cor. I que així siga...!

Felicitats.