.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Que què ens passa?



Ontinyent, a dilluns vint-i-huit de novembre de 2016.

Passa que acabe de rebre un fum de fotografies -obsequi de l'amic Juanjo Alcaide- de la inauguració de la mostra aquella que vos vaig dir que exposaríem alguna peça, a l'Eliana... (hi ha qui es posa les mans al cap en "descobrir-nos", ara, com "artistes"). Des del dijous passat han succeït moltes coses, massa coses, i no totes agradoses. Ara, però, m'he endut una alegria en reprendre el cabdell... Juanjo s'ha passat el seu temps minimitzant el vídeo de Paco Muñoz cantant, junt al cor magnífic de l'Eliana, el "Què vos passa, Valencians" per tal de poder enviar-me'l... Em vaig emocionar tant escoltant-lo com Paco cantant-lo... Ja veuràs com al final se li nota aqueixa emoció, es contagia a l'ambient... Quan feia que no el cantava sencer? En la darrera gira feia un trosset al final, i la gent responia com es fa amb un himne sentit, amb respecte... A l'Eliana, i sota la sang del Drac de Banyeres de Mariola reconvertida en sanguina capa magna arquebisbàlica, va ser entonar els primers compassos i la gent emocionar-se també, com fent pinya ajuntant cada veu amb les veus... És una de les màgies aquestes que té Paco. Em ve com si ara ho revivira: quan Jordi Garcia, l'amfitrió, ha comentat el seu nom com a convidat d'honor, s'ha regirat l'aire i s'ha viscut un ai d'alegria fet somriures... Ara, quan Paco ha començat a cantar amb tan grata i plena companyia, l'emoció que et dic s'ha fet sentir a cada racó d'aquella andromninosa sala... Però segons Paco, hi havia una certa trampa. Si abans escoltes cantar tan ben cantat com explota tot, pel cap o per la pota i perquè vull, ovidianes solemnials, emocionar-te és just, i necessari...


video


M'ha complagut la cara de Juanjo. Allí tot entremaliat, feliç d'haver conegut per fi a Paco, i cofoi en veure's acompanyat de la plana major de la seua associació professional de fotògrafs, que havien acudit a posta per contemplar la seua obra, duríssima... Ell parlava de la força del sexe obligat i coagulador. Jo parlava que en una relació, el poder el té qui menys estima.
Gràcies pel vídeo i les fotos, són tan belles...

M'ha enamorat també el posat de Pepa, tan repreciosa com és. Ella també atabalada, i com sempre àncora de trellat davant l'aire que solen prendre aquestes coses... M'encanta abraçar-la i comentar-li que jo, m'emocione només veient-la a ella emocionada... 

I amb Paco, ens hem assegut mentre la marabunta prenia poder i regirava els racons exposables. I hem parlat d'humanitats ben palpables i recents, i he aprés molt sobre cabòries que no sabia i histèries que ni pensava. I no cal que ningú regire per trobar cap voraviu. Jo faré de testimoni i enhorabona a qui vulga servir-se'n per mostrar qui és i com és, tot i fent palés de quin mal ha de morir; just del que ens acusa... En nosaltres, la tranquil·litat de ser i de viure lliures. M'estime els qui em són amics i els procure ser fidel ajuda. Ells m'ho han sigut quan la vaig necessitar i sempre estan a la vora, a la conversa, a l'amotinament, a la revolta!

La nit va seguir al cotxe, i a la mirífica casa del carrer major de Real, fins que la prudència va aconsellar plegar conversa i estendre veles, que a l'endemà que és hui es matina per seguir amb el treball que ens fa guanyar garrofes i herba. Que sí, que sí. Que no, que no... De moment, a veure com m'ho faig aquests dies d'exàmens fredals i avaluacions remullades per passar-li a Pepa les fotos de Juanjo i a Juanjo les que d'amagat li va fer Pepa a sa casa. Una miqueta de paciència que un servidor està a punt de perdre els papers..., no, si els tinc ací mateix, traspaperats amb correccions tronades... I en la propera remesa, a més dels merengues de ca Moreta, vos he de dur, anoteu, la samarreta de Ca les Senyoretes, el llibrot de David Mira i un regalet que no vos espereu... Per cert, sabeu que he trobat un racó immensament dolç a Biar on mercaré rotllets i bombons d'herbero? De moment, em quede amb aquesta foto, que potser és una de les més espectaculars que m'han arribat en els darrers temps i que passa a agombolar l'estimable àlbum d'estimes que atresore... I és que les forques picolines donen per a molt..., este Jordi, que és el dimoni mateix i ens embarca en cafissos i almuts, i a navegar pel lluent...!




Que què ens passa? Que estimem allò que fem i el que vivim...

1 comentari:

Pikolineta Ferre ha dit...

que preciositat de foto amb les forques !!! i quina meravella d'escrit ... les teues paraules quasi sempre m'aborronen, no deixes mai d'expresar el teu punt de vista amb les teues boniques lletres, tant meravelloses per a mi i per moltíssima gent que et seguix, i al que li pique ... que es rasque ;)