.

.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.

Vicent Andrés Estellés.

.


dimecres, 30 de novembre de 2016

Per què balla Joan Petit?



Ontinyent, a dimecres trenta de novembre de 2016. Sant Andreu.


Estava mirant-me les figuretes del betlem que tinc a la vitrina del menjador. No hi són ni la meitat... Les altres estan en caixes, embaladetes i protegides, les que remeten a oficis de betlem i personatges mundans... Ací tinc les que reviuen tradicions i costums del poble, les més estranyes a ulls de tothom, les que tenen com a més singulars, les més "boniques"... 

Em remire cadascuna. Són precioses. I mentre vaig mirant on posarem les que hui mateix encomanaré a la més gran i meua artista ceràmica, em tope amb un dels seus invents més saborosos. Jo no sabia com resoldre el problema de Jan Petit... L'any passat me'n vaig tornar d'Occitània amb dos desitjos: el primer, reproduir-me a mi mateix, de nou, en el betlem com quan vaig eixir en aquella capitania Fontana vestit de Guilhem Belibasta, el darrer perfecte càtar, tot provocant la ira del sector rectors (que mai no vaig saber si s'enfadaren perquè representàvem la Inquisició o perquè el perseguit per la Inquisició era jo mateix, veient com m'havien tractat ells mateixos després de l'episodi de "la gent no ha de saber el què no li convé, està molt feliç dins de la seua ignorància. Eres un heretge...").
L'altre desig, dur-me al meu Betlem la figura estimadíssima de Jan Petit...

Però com la fem? Un pagés occità del segle XVII tallat a trossets pel poder reial francés com a represàlia alliçonadora davant tot el regne... Alícia, l'estimada ceramista, em digué que no em preocupara de res, que ella investigaria... El resultat fou magnífic... 

Han passat anys i anys. La primera vegada que vaig escriure sobre el personatge ara m'apareix com al·lucinant i al·lucinada. Va ser el 2004, i amb aquest text tancava un seguit de 160 capítols del meu "Costumari Desacostumat" a la revista Crònica. Estava molest, encara ho estic, tinc massa memòria...

El que no sabia és que aquell personatge acabaria marcant-me tant...

Els anys que han passat m'han fet conéixer-lo millor. Ara he estudiat qui era, com fou allò dels Crocants i m'he promés que, en poder, aniré a Croc, el poble que veié l'origen de la revolució (i d'on diuen que prengué el nom, però que no fou així perquè la cosa seria massa romanticoide...), i, sobretot a Vilafranca de la Roerga, on un 8 d'octubre, el de 1643, va ser tallat a trossets aquell gran home... El cos, el van fer podrir perquè no hi hagués cap tomba on posar-li flors, respecte, memòria o represa de la revolució. És el què succeeix amb els qui perden. 

Algun dia...


COSTUMARI DESACOSTUMAT

Sergi Gómez i Soler

Au, anem-se’n, Joan Petit …

Senyó Carlampio, ja té recollit el mocador mandadero? Pose’s el bolic de maletilla i baixe d’una volta al cotxe. Veu?, el que no han aconseguit els seus… qui anava a dir-nos-ho. Ja estan tots dins esperant-nos, la Balanguera, Al-Àzraq, la Moma, el Rei Pàxero… ens prendran per emigrants de pas cap a l’Estret de tan carregats com anem, i encara cal arreplegar les Caterinetes i la Perejoana! Bo, està tot tancat? Hem apagat el gas? Clar que podíem viure-hi més temps, i fer més històries, però a la matinadeta ja li pega el sol a la barraqueta que no té trespol. En no tenir les claus de ta casa més val que et cordes els pantalons i digues això de “amén, digan Gloria, passen fulla”… Au, que ample és el món. Però abans, per tal que Joanet Vergonyes s’adorma i no es marege, deixe’m que conte una última rondalla, aquell que parla d’una cançoneta que, des de petot, em té enamorat; la del Joan Petit. Ara diràs, quina cosa! Això t’agrada? Una cançó de xiquets que poc a poc va oblidant-se com se n'acaba anant la saó. Doncs no crega vosté, que la cançó és valenta... 

Val que estem acostumats a aprendre-la de menuts a casa o a l’escola, que la infantilització, ja ho sap i no cal que li ho diga ara, és el primer pas per la desaparició de qualsevol cosa. Que si el Joan Petit quan balla, balla balla balla. El Joan Petit quan balla, balla amb el cap, amb el cap, cap, cap, amb el cul… amb el braç… amb el colze… amb el puny… amb la mà…. amb el dit… fem una volta després de moure ostentosament cada part del cos citada en el ball i acabem dient que així balla el Joan petit. I entenem que Joan petit és un xiquet que es diu Joan i té poca alçada (i ningú no discuteix si al nostre dialecte diem petit, menut, xicotet…). Però, i si “Petit” fóra cognom? Si “Petit” s’escrigués amb majúscula…?

Tots sabem on estem? Seguim. A mi, la curiositat em va vindre ja fa molt de temps, quan encara venia per Sant Rafel Paco Muñoz a cantar coses d’aquestes tan belles... Un dia, va i escolte a la Rosa León, per la primera cadena de la tele cantant “Juanito cuando baila, baila baila baila…”. Ja ens han fotut la cançó! Estos Castellans mai no tenen prou! (a la gerra i embotits!). Jo no sabia encara que l’estima no té fronteres ni vol saber-ne d'elles... Imagine com em va ser escoltar-la en francés; però no era igual “Jan Petit que danse avec le roi de France. Jan Petit que danse, il ne sait pas ce qu'il danse“.  “Jan”?, si els francesos dirien “Jean”? Com que no sap què dansa? I per què entra en dansa el rei de França? “Avec le doigt, avec la main, avec le pied, avec le ventre, avec les fesses” Vaja, al contrari que nosaltres i amb una música molt bonica, i lenta, i trista... I després en anglés, i en alemany, i en italià. Eu!, si que tenim èxit amb les nostres cançons que les copien arreu d’Europa, i d’Amèrica! Però ca, home!, si nosaltres també l’hem furtada! I justament, en conéixer l’última versió escoltada, la més arrimada a l’original, va ser quan vaig descobrir el grup Nadau (ja són família de tant que us els he tret en dansa), i en trobar-los, em va sorprendre la seua cançò “Auròst tà Joan Petit”, Lletania per Joan Petit… Estava clar que hi alguna cosa feia massa olor, i no massa bona. Sabeu eixa gelor tremolosa que us agafa tan poques vegades a l’os de l’esquena? Que Joan Petit, o Jan Petit, va existir! I va ser tot un personatge que lluità contra el poder francés per defendre, a l’Occitània perduda, el dret a viure dels més pobres, allà per l’any 1643!!!

En principi, la cançò occitana compartia la música de la francesa, i la lletra era semblant “Joan Petit que dança dab lo Rei de França. Joan Petit que dança, sap pas çò qui dança. Dab lo dit, dit, dit. Atau que dança Joan Petit! Amb la man, Amb lo pè, lo jolh, lo cuu, lo nas, lo cap…”.


I tant que dansava amb el rei francés, amb la tortura infringida al caporal derrotat. Ací teniu la cançó del grup Nadau (als CD De cuu au vent i S’aví sabut) ara veureu com la més mínima cançò infantil pot servir per amagar una tragèdia… “En país de Vilafranca, que s’i lhevèn per milèrs, contra lo gran rei de França en mila sheis cents quaranta tres. Mes òc, praubòt, mes òc, praubot…” bo, teniu raó, no us donaré més la tabarra, assajarem una traducció al nostre parlar pla… Al país de Vilafranca, ara s’alcen per milers, contra el gran Rei de la França, en mil sis-cents quaranta-tres.Ai sí, pobret, ai sí, pobret, en mil sis-cents quaranta-tres.
Per fer la guerra a la talla elegiren tres cabdills, l’un Laforca, l’altre Lapalha,i el tercer va ser Joan Petit. Per tota l’Occitania els cridaven els “Crocants”, sols tenien una tria: o la misèria o la sang. I és així, per confiar-se’n, que els vengueren els senyors, que els rics viuen de trair-nos, no ha canviat això tampoc. L’han posat sobre la roda. Tots els ossos li han desfet. Que en aquell temps s’estilava el matar poquet a poquet. I d’açò una trista dansa, amb la cama, amb el peu i amb el dit. Així, tot pel Rei de França, així va dansar Joan Petit.
I la història ha fet llarg viatge, i ha pres camins de cançó, el camí de cant per a xicalla, i el que ara sabem tu i jo”.

I ha costat trobar res dels Crocants, (els Socarrats diríem per ací, imagineu com acabarien). Un exercit de poble, vençut i per tant ignorat per la història i les punyeteres enciclopèdies, que es va alçar al migdia dels Pirineus occitans, a Vilafranca de la Roerga, hui Villefranche de Rouergue (faltaria plus). I mireu si ha corregut terres (i allí diuen no saber-ne res del fet…).

Qui va fer la cançó? Els Francesos per burlar-se dels Occitans? Els Occitans per no oblidar la crueldat dels Francesos i els seus mètodes, i la seua derrota vital, i així no perdre la identitat perdent els orígens? Ves a saber. La cosa és que s’acabà la memòria, i la melodia i tot, que ací n’hem heretat una més semblant a un toc de diana de l’exèrcit que no a l’original. Un servidor es deleix escoltant-la, en estar trist, en una caixeta de música que té… però què us importaran a vosaltres els costums d’un servidor?!

Ara, quan canteu la cançó, de segur que no tindreu el mateix sentiment… potser som massa il·lusos, però igual us ha nascut un respecte. És per això que us hem volgut contar, en els últims cent seixanta capítols, tantes i tantes coses desacostumades. Hem anat apartant-nos de totes elles fins perdre-les de vista en la nostra vida real. De ben segur que algunes us han resultat tan extranyes que us ha costat el veure-vos reflectits en eixe nosaltres. Tot ha estat adobar les arrels per tal que arrapen més endins i, així, puga enfilar-se més la soca.

Llàstima que la benzina vaja pujant. Els triangles? El jupetí reflectant? Fem via. Cap on siga, cap on siga que els rellotges de sol encara diguen l’hora, on el treball siga decència i la gent feinera; on la confiança siga honestedat; on hi haja persones que vulguen contar per tal que els altres aprenguen, i on vulguen també escoltar per saber-ne més, sense esperar tornes. Tot siga per ser rics en coneixença, i en respecte. Només així aconseguirem, amb forrellat nou, la clau que obri tots els panys, i tot plegat ens prepararà futurs de llum; curta i llarga.


I gràcies, per tot, a vosaltres. Mone? Nemon!"