.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

dissabte, 19 de novembre de 2016

Fira i Quintos...




Ontinyent, a Dissabte de Fira, dèneu de novembre de 2016.

Fa poc, una de les poques persones del passat que encara em respecta, i per tant que jo respecte, em va preguntar si me'n recordava de quan jo escrivia a la revista "Crònica" d'Ontinyent aquella seccioneta del "Costumari Desacostumat"... I tant que sí..., van ser quatre anys d'allò més divertits fent la columneta primer quinzenal i després setmanal... Recordes tu quan els del "Crònica" es van equivocar en un títol d'un dels articles i el rector de la Vila aquell que després tant va blasmar la gent, em va tatxar de vertader heretge? Ai, si ens vam riure amb allò que la gent no té per què saber certes coses, que està més contenta dins l'ignorància... Sí, va ser allò mateix, ho he dit moltes vegades, el que em va convéncer que jo seria professor... Amb cotxes "de xoque" d'aquells anàvem a xocar...

M'insisteix aquella veu si no podria de tant en tant, al meu blog actual, recuperar algun d'aquells textos festius, ja que no els vas publicar tots junts quan tocava... Home, no és mala idea, no. Seria molt interessant veure com ha passat realment el temps. I de publicar-los..., ja tenia jo prou en aquella època pagant les factures, ja...

I hui, m'ha fet curiositat aquella secció. 
M'ha picat veure com veia jo la Fira d'Ontinyent llavors, hui que "formalment" s'enceta... No he trobat massa cosa, jo que sóc firaire de mena, la fira del meu poble poc l'he tractada... La sé un dels parcs d'atraccions mòbils més grans que poden haver, i això que ara està encossetada en eixe (i tants altres) aspectes. Però fora d'alguna tradició puntual ja desapareguda... 
I m'he trobat aquest article sobre els Quintos, els xavals que se n'anaven a la mili i, el Diumenge de Fira, vestits com els donava en gana però coronats habitualment amb un barret de palla, venien a assaltar-te per tal que contribuïres a pagar-los el dinar amb què acabava aquella Festa de Folls desbravada... A canvi, et donaven alguna enganxina o un paperet amb arcaics versos tronats d'aquells que si la pàtria que calia defendre i la mare i la nòvia que quedaven plorant... Amb l'adéu al servei militar obligatori tot allò s'acabà. El fet que a Ontinyent tota festa estiga organitzada per la seua pròpia capelleta evità que el fet de les quintades pugueren continuar tenint cap paper social... Ara, ja són records dels xiquets que els véiem i no volíem arribar a passar per aquella farsa, no per res, que contra els Quintos res no teníem... Però com que coneixíem la dita aquella que feia "A la mili, a la mili..., que et tallaran el pilili...!".



Costumari Desacostumat 
(19 de novembre de 2001).

“Els Quintos, quan se n’anaren...”

Fa tants anys, en dolós matí, un de cada cinc joves del poble eren elegits per deixar-ho tot i partir al futur més incert per “defendre” coses que ni entenien; “a fer-se un home” que deien; “a perdre un any de la seua vida”, com encara xarrem... Ja ho conta la cançó de Sant Joan de les Abadesses: “ Matí de Sant Joan, / sorteig surt a la plaça. / I el jovent, que hi amassa / se n’hi va sospirant. / El pobre que trau negra / se’n va a casa plorant. / Me’n vaig a “despedir-me” / del pare i de la mare, / de germans i germanes, / i el meu amor també. / Me’n tinc d’anar a la guerra. / No sé si tornaré”. 

El seu paper social en any de quintada ha estat, i és encara, bàsic en l’organització festera de molts pobles de la Vall. “Quintos”, i “Quintes” des de fa no res, organitzen un fum de festes que han aprofitat com a mena de reconeixement social. La quintada ha servit de pas que cal superar per assolir l’acceptació com adult.... I quan acabaves de “servir”, i en la modernor mentre “servies”, a honorar el sant patró en la processó tot desfilant davant d’ell. 

Ontinyent, que tant i massa ha perdut, ho conserva, vulga o no, amagat entre els vestits de marineria que duen els portadors del Crist. Però això d’organitzar coses ho transformà en la pantomima divertida d’anar per la fira, barret de palla en mà, captant almoines i repartint enganxines i versos banals per pagar-se després un dinarot. Res de sol·licitar queviures com es feia en temps de fams i anar a pregar després.

I ara que l’exercit és “profesional”, i que els joves es peguen per no acudir-hi... Què serà dels “Quintos”? I de les festes que organitzaven? Què serà de l’escorta patronal? I del captar?...

“Els Quintos quan se n’anaren, digueren: “-Adéu, Llutxent”, i les Quintes respongueren: “-Ja se’n va la bona gent”.