.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Fermosa Lluna...




Ontinyent, a dilluns catorze de novembre de 2016.


Lunàtic com sóc, no podia faltar a la cita...

Vaig saber d'això que els mitjans han vingut anomenant "superlluna", a finals de l'any passat. Ara que ho pense..., sí, aquella paraula ja em va sorprendre llavors, quan me la vaig trobar per complementar el nom més adient, "Lluna plena en perigeu"... Resulta que a cada final d'any, tinc per costum adquirir un calendari de sobretaula que m'encisa. Per si t'interessara per a l'any que ve, s'anomena "Calendari de la Lluna". I ell mateix es defineix, i és cert,com a recollidor eficaç de les posicions de la Lluna, el Sol i els planetes, fases, eclipsis, aspectes, estacions, mapes de constel·lacions, estrelles fugaces, festes de la Lluna (amb una informació potser un pèl bàsica), conjuncions de planetes, ocultacions per la Lluna i trànsit de Mercuri. Vols encara més per a tan breu preu?

Doncs bé. M'avisava l'almanac que el 14 de novembre tindria lloc un fenomen interessant: la Lluna plena d'aquest dia seria la més propera a la Terra en una farcollada d'anys perquè coincidia amb un perigeu, la mínima distància anual entre Terra i Lluna, sortosament curt, d'uns 356.511km... Me'n recordaré? Sí, la vespra del sant de mon pare... Però no ha fet falta. Com no podia ser d'altra manera en la nostra societat de consum informatiu fenomenoil·lògic, tot n'anava hui ple, com la Lluna mateixa. Ben bé es pot dir allò que no se'n parlava de cap altra història arreu. 

Doncs bé. Com que un servidor, entre tantes altres bastants coses, també sóc molt d'aquestes, he tingut clar que petara com vulguera, jo veuria la Lluna. Però veuria la Lluna com cal i no d'aquella manera alababalosa.... En el moment en què ix, l'exacte i precís; perquè així és com hi ha res a prop de la seua imatge per poder comparar-la. Com sinó quedaria clar que és tan gran Lluna aquesata Lluna? La brillantor, per ella mateixa, queda servida i pagada però, i la cosa del mesurar? Doncs res, Sergi, a la vesprada, allà a les sis i deu que diuen que ix... I ha sigut passar Beneixama amb el cotxe tenint jo aquests pensaments i posar-se a ploure de valent! Eh, que la pluja ha durat fins que hem  arribar al Cagalló del Gegant... Xe, i què sempre plourà quan no hi ha escola...? 

Però no, que la vesprada s'ha quedat rasa i freda, però amb certa agradositat... I vinga... Puges?
No podia fer-me millor pregunta, engrescat com he estat... I on? On va a ser?, al teu indret de celestituds per natura pròpia... Si ja et va enamorar aquella Lluna sanguina eixint per darrere del Benicadell quan començaves a festejar i et va beneir la pluja de llum selènica aquella nit prodigiosa vora qui tant estimaves, com no tornar a tindre altra experiència lunàtica a Sant Esteve d'Ontinyent? Quina pregunta! Clar que me'n puge...

I allí que m'he plantat, amb un fred de rebotons que anava carpint-me cos i mans a poc a poc, clavant-s'hi com si s'estacara fet punyalets a cada porus... Clar, que de nou tinc una espenta que bote assuts!, però amb eixe poc trellat també que de mi tant avorria, de jove... Ni una rebequeta, mante?! Ni guants ni mitons ni res per a la gola ni per a l'alopècia? I tu vas a aguantar ací dalt a quatre graus i amb un vent que pela fulla? 

Doncs sí, i he aguantat! L'espectacle ha estat excepcional i no hi ha cap mena de fotografia que li puga fer justícia. Allà lluny, a Llevant, una cortina de núvols tapava el Benicadell, espesa, recargolada en el seu moviment... I la Lluna trigava i trigava, i la Lluna trigava a pujar. I de sobte la resplendor del sol ponental entre els núvols ha cesat i, en un res, ha estat la claror del satèl·lit que pujava i pujava, i els feia farinosos... I la Lluna assomava, i el núvol pujava! I la Lluna s'esforçava més, però el núvol volia i volia pujar, i jugar... Tant havia volgut jugar el núvol que, quan s'ha cansat i ha anat desfilagarçant-se, el camí d'aquella tortada redona de rovell d'ou ja era avançat, i lluny quedava qualsevol comparança amb la Marxuquera, el Coll de Llautó o l'impossible Benicadell, tota la vespra picant espart per fer cordell... 

I llavors, no ha fet falta cap llum, que de nit ja, el meu cos botut feia ombra! La Lluna, pelitrumpèlica, s'ha fet senyora albarisa del cel i s'ha reflectit en la blancor de la Vall més blanca.

Meravellosa.


Aquesta nit, com la passaran de mal els licàntrops...