.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

divendres, 11 de novembre de 2016

De dol pel senyor Cohen...



Ontinyent, a divendres onze de novembre de 2016. Diada de sant Martí.

Com tantes altres coses i persones i sentiments bonics, el senyor Leonard Cohen arribà a la meua vida, als meus tretze anys, de la mà de ma tia Mila.

Recorde sovint quan, a sa casa, em va ensenyar l'última gravació que havia comprat. Era de músics de tot el món que, en les seues pròpies llengües, cantaven poemes d'aquell llibre de Lorca que jo no acabava d'entendre massa, "Poeta en Nueva York"... 



Jo, en aquell moment, ja m'havia llegit tot Lorca... La culpa era de ma mare que tenia a casa aquella obra completa que un home que va ser condemnat a mort pels franquistes els havia regalat de feia anys, amb paper de bíblia i lletra formiguística que no impediren que em meravellara amb les sonoritats dels romanços agitanats i m'espantara també, temerós amb com podia ser de dura la vida dels enamorats de l'amor i de la vida si ta mare arribava a dir-se Alba, Bernarda Alba... 

Jo volia escoltar ràpidament com la meua llengua estava dins d'aquest babèlic experiment amb la participació del senyor Lluís Llach, que ja em tenia entre els seus devots seguidors des què m'enamorà, també culpa de ma tia, de molt petit amb el seu país menut... I també estava Theodorakis, i Moustaki i Víctor Manuel, que eren veus i melodies que en anar a casa de ma tia sempre trobava flotant per l'aire... I de sobte, un senyor cantant en anglés, amb una veu ronca com jo no havia escoltat ni escoltaria, seriós, però no enfadat, com si dugués vestit de mudar amb camisa i corbata de seda, que sabria que no faria cap gest en cantar més que sincerar-se'm amb la seua rigidesa, com feia en fer-me riure el meu estimat Buster Keaton..., m'invitava a ballar un vals.

Era un vals dolorós, "Ai, ai, ai, ai...", recorde.... De la resta de l'obra, tot vindria més tard, Llach inclòs. Aquell vals va subjugar-me sentimentalment molt i massa... Vaig tornar prompte a casa i vaig buscar en el llibrot aquell, entre els poemes que no entenia, per veure si aquelles paraules angleses mereixien en l'original aquella veu, aquell vellut inconegut, de la millor peça... 

"En Viena hay diez muchachas,
un hombro donde solloza la muerte
y un bosque de palomas disecadas.
Hay un fragmento de la mañana
en el museo de la escarcha.
Hay un salón con mil ventanas.
       ¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals con la boca cerrada".

I tant, es mereixien. I si Lorca m'era gran, aquella veu també m'ho fou des de llavors... Leonard Cohen... I després Suzanne, i després i ja per sempre Hallelujah...


No l'he pogut seguir com voldria, perquè malgrat que tinc a casa molt del què ha publicat, sempre li he arribat tard i de gaidó. Coses que em passen. És també d'aquells autors que hauria volgut escoltar en directe i mai no pogué ser. Aquelles oportunitats que en fugir ja no tornen. Però no em sap mal. Des del respecte de l'acceptació, em queda la il·lusió de descobrir encara moltes petites meravelles que la vida m'ha fet anar saltant potser, i justament, perquè siga ara que les vaja trobant.

M'ha estat la seua, música i poesia en la tronada. M'ha donat esperança sent ell tan desesperançat. Vida sinó... 

En saber-lo mort, no he pogut ressistir-me. Ara mateix tinc ací el walkman aquell tan vell amb els auriculars per no molestar el veïnat de tan matí com és. Escolte el casset aquell...

Que us siga lleu la terra, senyor Cohen. La meua estima i admiració, i el meu agraïment per la companyia que féreu i fareu a la meua ànima atribolada, van amb vos. Descanseu en pau.
Hui em vestiré de dol per vos, la meua ànima ja el vist només de saber del vostre traspàs... I a la vesprada d'aquest amarg estiuet de sant Martí, en poder, us assajaré un sonet elegíac, qui sap si igual un vals potser... Poc més sabria fer per la vostra memòria estimada que fer-vos estimar als qui m'estime... Fins que ens tornem a trobar i em demaneu ballar aquell vals...


"En Viena bailaré contigo
con un disfraz que tenga
cabeza de río.
¡Mira qué orilla tengo de jacintos!
Dejaré mi boca entre tus piernas,
mi alma en fotografías y azucenas.
y en las ondas oscuras de tu andar
quiero, amor mío, amor mío, dejar
violín y sepulcro, las cintas del vals".