.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Alfafara. Fireta i poble...




Alfafara, a diumenge tretze de novembre de 2016.

Hi ha qui vol arribar a la fi del món. Jo, em conforme en anar a l'inici, al bell principi, allà on comença...
M'explique.


Per a qualsevol ontinyentí pretàblet, Alfafara segueix sent el "Cap del Món", més que no sàpies el perquè de la facècia. No importa... I jo, que sí que ho sé, m'estime encara més així aquestes ombrienques murades de la Mare Mariola. I m'agrada perdre-m'hi per tant bells com polits espais de contrast lumínic. I més si hi ha l'animació d'allò que diuen una fireta "de poble". I amb un hui tan malaurat de problemes informàtics i de vacança obligada pels dolors de l'eina d'escriure dreta, xicon!, i per què no aprofites que fa un sol tardoral ben animós i te'n puges a la Fireta de santa Cecília? Sempre t'anirà bé per l'esperit alçar-te de la cadira i canviar d'aires..., per l'esperit i per tanta cosa adormida...




I heus ací que, tocant migdia a l'agraciat campanar, arribe al poble. 
Passege primer els punts que més m'han atret sempre, carrers impoluts, amb flors somrients a cada reixada que s'hi creua amb el teu goig d'anar espai... I poc a poc, mentre t'atures a fotografiar qualsevol sotilesa, bagatel·la o menuderia que t'atrapa l'interés, vas arribant a l'espai on s'han assentat les paradetes dels mercaders. Altra fireta pseudo-medieval d'aquestes...? No, què va... Que no t'ho semble, car res de més lluny malgrat alguna bandera aquitànica que altra que t'hi trobaràs...!




Parlant amb algú, ara no recorde qui però m'ho supose, ha eixit el tema de sempre... "Fireta de poble", sí, ja veus, una "Fireta de poble". És que és una "Fireta de poble"... i me la van a comparar amb la Fira de Tots Sants cocentàinica... A veure, estimades i estimats: deixeu-vos d'emmirallar res amb la Fira de Fires, que allò no té comparança amb cap altra histèria ni història, perquè és cosa estratosfèrica. 
Què no vos veieu amb un quinto de cervesa a una mà i una tapeta de morro a l'altra? I xarrant al sol tan tebi? I quin ambient més agradós hi ha sota l'afectuosa i centenària acàcia? I que es puga passejar tan a gust? Només porteu tres anys de Fireta, la inversió en treball ha sigut ferma però, i quin floriment? Què hi haurà, quaranta paradetes? Gogeu de la qualitat de vida que vos esteu esforçant en dur al poble, què no la veieu per ací mateix?, passeja com nosaltres entre tant d'aroma festiu, tanta rialla de color, tant de joguet i de torró i de plançó aromàtic...




Ei. És que el que més em complau en aquests llocs és escoltar a gent coneguda, saludada o estimada, dir-me això de Sergi no te'n perds ni una. No, ara ja no perquè el món s'acaba..., bo, si ací comença! (he, he, he...). Aturar-me a fer petar conversa, a escoltar, a buscar curiositats, a riure'm d'alguna passada que em conten, a aprendre sempre com viure la vida més bona: aquesta on no hi ha la coentor ni la pesadriu angoixança de qui vol per damunt de tot estirar més la mànega que no la camisa, o lluïr o posturejar/pasturejar... No. Aquestes "Fires de poble" són les meues fires, les que jo m'estime, i els meus pobles també; els que tant m'engresca estimar... 



Al carrusel de la bellesa senzilla, sempre podem pujar-hi, i al de la saviesa de la gent que sap i que sempre està disposada a contar-te la seua experiència,. A sembrar llavor d'antanys de treball en cavalloons llaurats  de possibles futurs davant la nostra inconeixença pregona del què ha de venir i no endevinem...



Fa uns anys que una munió de pobles xicotius estan provant de jugar a aquest joc de l'atracció comercial momentània de les firetes. Això els alegra, els du gent i, si de veritat saps jugar ael joc, és una immillorable projecció pel poble, pel terme i, sobretot, per la gent que encara manté la il·lusió de viure en ells i fer-los vius. 

Tens dues solucions per fer atractiva la convocatòria, que ja és de per si difícil amb les vides sobrecarregades d'incentius de cap de setmana amb propostes i repropostes que més que no deixar-nos descansar ens atribolen. La primera és contractar a una de les tantes empreses temàtiques medievalistetoides que per ací mateix pul·lulen i que et munten un sucedani de mercat medieval que a tot arreu t'hi trobes. L'altra, la que tinc per intel·ligent, du més complicacions, però t'apropa a l'autenticitat d'allò més teu i quotidià: la participació del teu veïnat, del poble mateix. 
Si comboies els teus veïns, a les entitats ja formades o en creixença, l'ebullició social del teu entorn, te'ls guanyes per un costat i ells poden guanyar també, en visibilitat primer, però també en oferiment  informatiu de serveis que els poden ser futur sostenible, en venda de detallets sovint fets per ells mateixos que els faciliten el pas econòmic immediat que sempre els preocupa... 




I és això, justament, el què he trobat a Alfafara i tant m'ha agradat. L'oferta de descans i confort d'una casa rural de renom vora l'exposició i el tast d'oli de l'oliva d'ací mateix, l'Alfafarenca... I a la vora, els amics dels Reis d'Orient que vindran més lluïdament si aconseguien vendre els potets de vidre per les espelmes nadalenques o els preciosos arbrets de Nadal... I estan els qui volen anar de viatge de fi de curs a un poble, ves per on, de vora el Xúquer manxec, no els firaràs una planteta d'espígol per dur a casa un bocinet de la Mariola que tot ací ho senyoreja? Ei! I mira qui està per ací, el xicot d'ací a la vora, d'Agres, treballant com a cada fira la fusta... I els xiquets que han fet eixes llibretes i carpetes tan reboniques? Ah, i no voldràs tastar l'aperitiu d'Alfafara? Sembla que amb taronja està d'allò més bo! I ves a la paradeta de l'organització firaire, que tenen barrets de palla que asseguren que Alfafara et sorpendrà!




Jo mateix m'he mercat una tassa ceràmica amb un dibuix d'un racó del món que m'estime: el que ells diuen les Finestres i a casa les Covetes del Bancal Redó... I informació solidària, ara que tanta falta fa la solidaritat... I d'art estimable que s'estima els racons del poble i els eternitza.. I dolços i torrons de justament per ací mateix...




I bona cosa de bons embotits de no gens lluny... i un fum de perbeures i utillatges del veí i turístic Bocairent..., que fins i tot ha vingut l'animosa gent que ajuda els malalts d'Alzheimer, vinga a fer coquetes i a emmelar-les... 



I eixa torrada tan abellidora, que tostons i tot estaven cuinant al ple carrer mentre el fum pujava i es mesclava amb l'alegria del migdia...

Veus? Són la teua gent. Crida'ls que no et fallaran, perquè ells també necessiten d'aquests espais, dels carrers vius, de la gent atenta.. I a més, suma eixes tantes paradetes de llibres, de tes, de màquines de cosir, de roba d'abric, d'espardenyes d'anar per casa, de ninotets bells i graciosos fets amb el punt de ganxo de tota una vida que esperem que no se'n vaja..




 I la gent, com estava de contenta? Jo m'he fet un fart de saludar, que mai no farta tal exercici; és cosa bona aquesta feina cardíaca saludable... A més, últimament m'estic alegrant molt de saber que el món volgut està ple de famílies carrasques... En la foto de sota, feta per aquest Carrasca socarraticomerut, quatre carrasques d'altres indrets, una de Bocairent per tres d'Alfafara. I entre elles encara filaven per veure si podien ser família entre elles... 



M'agrada tant veure somriures en gent que m'és benvolguda...


I el matí continua, i el migdia està a punt de fer-se vesprada i va venint gent i gent. No m'extranya, l'indret és atractiu de mena, no cal patir gens per buscar aparcaments i el passeig és recomanable. Què més cal demanar?


 Felicitats a les persones que s'han treballat de valent la convocatòria i que tant han invertit en que isca tan bon dia. Com ho han fet? Així, treballant, matinant, estant on cal i atenent cada cosa com pertoca... Com no anaven a ser recompensats amb un matí d'estiuet de sant Martí autèntic?


I per celebrar-ho sense escarafalls, també cal mostrar qui som i com som. La nostra manera de fer, aquella que cap organització firaire privada podrà mai oferir. La improvisació que ens conforma: dolçaina, tabal, postisses i a fer rogle...


 Taninà taninà, xocorroc xocorroc. I en un segon, la festa muntada...


I el goig de viure-la fent rogle... De veritat, m'enyoraria d'aquestes coses si no les pogués presenciar, viure-les, aplaudir-les. És el que m'omple, eixa senzillesa del nosaltres...



I quan ja la cosa s'ha omplit de valent que pareixíem sardines de bóta, un servidor ha pres el camí de tornada cap a casa... Allí que m'he deixat bona gent, bons productes, dinars a un preu immillorable, gatzara segura... Però cal descansar el braç i preparar la setmana d'exàmens que m'espera... I espere que la propera convocatòria d'aquestes "Fires de poble" no siga tardana... De moment, si vull pujar per Alfafara, la propera setmana li fan festa a la patrona santa Cecília i ja tinc el programa d'activitats... Qui sap...



Felicitats i a seguir amb l'ànim de treball. Que és així com, ara mateix, es fa poble...
Fireta és poble.