.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 27 de novembre de 2016

A Caterina, pobreta meua, sempre li tocava rebre...




"Caterina li diuen,
i ella no plora
si els moros se l'emportaren
a Oriola"

Cant de batre tradicional



Ontinyent, a divendres vint-i-cinc de novembre de 2016. Dia de les Caterinetes.

Parlàvem de cançons. no? 
El nom Caterina, ans tan comú com deixat de banda ara, ha aparegut allò que dius "de sempre" en el cançoner tradicional. Justament per la seua abundositat antiga, la referencialitat seria immediata només escoltar-lo, així que res no impedia carregar d'exemplaritat les cançons que s'hi referien. A més, la sonoritat del nom i l'onomàstica novembrenca, a punt de l'inici de l'hivern i començament cert de les dites Festes de Folls a través de les múltiples, infantils i femenines festes de les Caterinetes o Catalinetes hi ajudarien... Com també la significança primera del mateix nom de Caterina, que justament passa per significar "immaculada i pura". Caterina, Caterineta, era posada sovint com a exemple de males accions, tant comeses per ella com també patides des de la seua innocència. Culpable o víctima que era... Però també destinatària dels amors purs d'un jovençol enamoradís, o com hem vist fa poquiu, exemplificació de les ànsies de llibertat de tot un país i una cultura aixafada...

Vull centrar-me, però, en el patir, atés que el què es commemora hui és el martiri de la santa, basardós com pocs amb allò de la roda amb punxes amb què la trinxaren...




Una de les que més m'ha impresionat sempre és aquella de "Sota el pont de Lió", cantada també com a "Caterina de Lió". Igual la coneixes, que l'han cantada Miquel Gil, Urbàlia Rurana, Lídia Pujol... Jo, però, em quede com gairebé sempre en aquests casos, amb la versió que recollí el mestre Joan Amades, al seu llibre "Folklore de Catalunya - Cançoner" (cançó 3.212). Aquesta interpretació li la cantà el 1925 la senyora Elisabet Papió, de Barcelona, i la recull també en obres de Milà, Briz, Capmany, Bonavia, Subirà, Llorenç..., és a dir, era cançó sabuda i estesa que ell atribueix a les rentadores de per Catalunya i França, però que no situa a Lió sinó a Alió, a l'Alt Camp tarragoní, fent-la més nostrada encara, cosa que tampoc no és que importe massa amb la qüestió de la rima...  Com que n'és tan completeta, i ferestega també, fa de bon exemple d'una violència extrema vinguda d'un maltractament múltiple i malintencional. El consol que ens queda en saber de la mala fortuna de la pobla Caterineta és que els culpables paguen, i no en el Cel sinó en la terra...



CATERINA D'ALIÓ

Caterina, l'amor
de matí s'és llevada,
n'agafa el rentador
el rentador i la banca.
    La dolça dama d'Alió,
    oh, lai la! oh lai la!

Sota el pont d'Alió
va a rentar la bugada,
set cargues de llençols,
altres set d'estovalles
i el demés menudalla.

Mentre n'està rentant,
tres galants ne passaven.
Ja en passen tres galants
que l'han saludada.
Ja en diu el més grandet:
_ Ai quina gentil dama!_
Respon el mitjancer:
_Jo la tingués en cambra!_
Ja en respon el més xic:
_Calleu, calleu, xerraires, 
que si casada n'és,
en serà murmurada.

La sogra n'era a prop,
que tot s'ho escoltava.
Ja n'agafa el cistell,
a casa se n'anava;
n'ha trobat el seu fill
en un camp que llaurava.
_ Me'n diries, fill meu, 
Caterina on és ara?
_ Caterina és al riu, 
que en renta la bugada.
_ Menteixes, el meu fill,
que jo la só rentada;
n'han passat tres galants
que l'han assaludada._

N'agafa el bastonet
i també l'agullada.
Quan és a mig carrer
Caterina encontrava.
_No em diries, muller,
d'on ne véns tu ara?
_Això, ben bé ho saps tu:
de rentar la bugada.
_Ments pel coll, la muller:
la mare l'ha rentada.
_Què me'n diràs, marit, 
cosa que bé ho sé ara?_

N'acabant de dir això,
li'n venta bastonada;
de tantes que n'hi ha dat,
per morta l'ha deixada.
Caterina se'n va, 
al llit se n'és anada.
La sogra puja a dalt.
-Heu vist, la delicada!
Caterina, l'amor,
quin mal teniu vós ara?
_Del mal que jo en tinc,
prou d'esteu enterada.
- Per un bufet o dos,
al llit vos heu ficada.
_ Bé passa de bufet,
bufet i bufetada;
alceu-ne el llençol
i també la flassada,
mirau a dinte el llit
veureu la sang com raja._

Alça un pam de llençol
i un altre de flassada,
i en veu un gros infant
que pel llit bellugava!
_Caterina, l'amor,
quin metge voleu ara?
_ El metge qua jo en vull, 
la creu i la mortalla.
_ Caterina, l'amor,
quin testament feu ara?
_Testament que faré
no us agradarà gaire:
el vestit de vellut, 
torneu-lo a cal meu pare;
el dels dies de festa,
doneu-lo a ma germana,
i el dels dies feiners,
doneu-lo a la criada.
Les joies que jo tinc,
a la Verge del Carme.

_Caterina, l'amor,
i a mi què em deixeu ara?
_El que us en deixaré
no us agradarà gaire;
el meu marit penjat,
la sogra esquarterada;
la cunyada que tinc,
ja l'haguessen cremada;
la cendra del seu cos,
ja l'haguessen ventada._

El dia de sa mort,
el seu marit penjaven;
el dia de l'enterro, 
la sogra esquarteraven;
el dia de ses honres,
sa cunyada cremaven".


Romanço llarguet, perquè donara temps de rentar bona cosa de llençols i a bon ritme, mentre s'allargassava, com a costum secular, la tradició de passar-se amb el cant les lliçons de moral: dona sigues discreta perquè com tingues un tal marit i sogra igual acabes igual... Sogra no sigues bruixa. Marit no sigues sanguini i sanguinari que serà la Justícia reial i no la divina la que et pose al teu lloc i et faça amb la vida pagar tes violències...

Et passe una versió de la versió lionesa, cantada magistralment per Psàlite, Lídia Pujol i Miquel Gil. Quasi res diu el paperet...



De la mateixa faiçò ensinistradora de la jovenalla a través de la moralina cantada és aquesta altra cançoneta sobre una Caterineta descreguda i volantinera. Amades mateix l'arreplega cantada per Teresa Gelats, sa mare, i la fa típica dels aplecs festius que es celebraven des del Vallès fins a la Gavatxeria, com a ball redó infantil (cançó 815).


BALLADES A LA PLAÇA

- A la plaça fan ballades;
mare, deixeu-m'hi anar!
No pot ser, la Caterina,
ton pare esà per arribar.
     Retira't Caterineta, 
     que és hora de retirar.

- Tant si arriba com no arriba
a ballades vull anar!-

Tant punt ella va ser fora
son pare ja va arribar.
-A on és la Caterina?
Que no és aquí per sopar?
-És a casa sa germana
a veure el malalt què fa.
-No és a casa sa germana,
que és a la plaça a ballar.-

Prompte mana a les criades
que la vagin a cercar.
El seu pare està a la porta
amb un garrot a la mà
per quan Caterina arribi
per donar-li un bon sopar!

A la primera bastonada
el braç dret li va trencar.
A la segona bastonada,
ja li trenca l'atre braç.
A la tercera bastonada, 
en terra l'estenallà.
Sa mare s'està a l'escala
ofegant-se de plorar;
-Diixa estar la Caterina, 
no l'acabis de matar!
-Si la mato, que la mati,
bé la deuran enterrar!-

A la una de la tarda
ja la van a confessar.
A les dues de la tarda
ja la van a combregar.
Quan el combregar fou fora,
el seu pare va pujar.
Ja se n'hi agenolla als peus,
perdó li va a demanar:
-Si Déu del cel no us perdona,
jo no us puc pas perdonar!-
A les quatre de la tarda
la Caterina finà.
En sent l'endemà a la tarda 
l'anaven a enterrar.
I mentre que l'enterraven
son pare van agafar.
Quan va ser al peu de la forca
tres paraules va llançar:
-Ai, mares que teniu filles,
procureu-les ben guardar,
que elles són perilloses;
com el vidre de trencar
quan el vidre cau es trenca,
costa molt d'arreplegar!
Aquí teniu experiència
d'un home que van a matar!

Infantil... La lletra amb l'amenaça de sang és que t'entra... 
Doncs encara hi ha una versió mallorquina que refrega la moralina amb més gràcia i donari, i niciesa animalística també...

"Es dia des seu enterro /son pare se va penjar.
I sa mare dins sa cuina,/ qui s'esgclata de plorar.
Que s'esclati i que rebenti,/ no l'hi hagués deixada anar!".

Ací t'enganxe una versió duta endavant per Xavier Baró.




Però clar... És que les desimboltes Caterines tenien fama de, en deixar-les soltes, arribar a...


CATERINETA (cançó 814)

A la plaça hi ha balles;
mare, deixau-m'hi anar;
jo que som tan boniqueta,
ballador no em faltarà.
     Flor de llir, clavell i violeta,
     el teu amor m'ha de matar.

A la primera ballada,
ballador ja va trobar;
a la segona ballada,
sa mare la va cridar:
_Puja, puja, Caterina,
que ton pare et vol pegar!
_No em pegarà el meu pare,
ja tinc qui l'en guardarà.

_Puja, puja, Caterina,
que el cavall nos emportarà;
no tingues por de ton pare,
que ni tan sols ens veurà.
Perquè no et vegi la cara
mon sombrero et taparà.
Si el sombrero no hi abasta,
la capa hi abastarà.
I si la capa no basta,
el meu amor bastarà.

_Puja, puja, Caterina,
que ton pare et vol casar.
_ No em casarà el meu pare,
casadeta só temps ha.

Sa mare, Teresa Gelats, és qui la cantà al senyor Joan Amades...

Però que conste que no té res a veure amb aquestes violències que hui commemorem el tan necessari dia contra el maltractament a les dones i la violència de gènere, un càncer social que cal extirpar, més que siga a bastonades de denúncia social contra els victimaris i de defensa de les víctimes. En aquesta lluita, i per raons personals, em trobareu dispost!