.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Text per al catàleg de l'exposició "Cartells del Tractat d'Almisrà"



Biar, a dimecres 5 d'octubre de 2016.

Tal i com he promés, i jo sóc dels complidors, heus ací el meu text pel catàleg de l'exposició "Cartells del Tractat d'Almisrà", inaugurada ahir dimarts, diada del sant Francesc d'Assís al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi.



“Ser fill de bons pares i pregoner”
Un parauleig sobre el Tractat d’Almisrà i la seua col·lecció cartellísta

L’any 1976, el poble del Camp de Mirra (l’Alcoià), celebrà el seté aniversari de la mort del fundador del regne dels valencians, l’alt rei en Jaume I, amb l’escenificació d’un dels episodis polítics més assenyalats d’aquell regnat: la signatura del tractat internacional fronterer d’Almisrà. El fet tingué lloc al castell i la medina que existien al tossal de Sant Bertomeu, als peus del qual, i cap al Gregal, s’estenen els carrers i les places de l’actual Campet. Aquell pacte marcaria les noves fronteres entre les corones de Castella i Aragó en l’escaquer d’interessos que suposava la conquesta dels territoris musulmans andalusins. Davant els intents dels castellans de guanyar i ocupar Xàtiva en contra d’allò pactat als vells i caducs tractats de Tudilén i Caçola, sorgí la possibilitat d’establir un nou pacte familiar que, en els anys immediats següents, ja necessitaria de reformes per assegurar una pau efectiva, atesa l’efervescència vinguda de la difícil colonització feudal en uns termes tan allunyats dels centres de poder i que només s’assentaria amb els segles.
En agradar la proposta, la iniciativa teatral es repetí l’any següent, tot aprofitant el muntatge creat i en el transcurs de la festa major estiuenca en honor a sant Bertomeu. El 1980, es reprengué la idea i la representació començà un periple anual que, amb textos renovellats, millores d’escena, vestidors i caracteritzacions, ha arribat als actuals quaranta anys de vida. L’experiència i l’estabilitat l’han reconvertida en digníssima recreació històrica de qualitats apreciades i premiades. Ara mateix, doncs, El Tractat d’Almisrà és una de les teatralitzacions historicistes més aplaudides al nostre territori immediat, filla encara d’un moment de transició política que ha vingut allargassant fins a hui tot un seguit de valors socials d’entesa, diàleg i pacte que l’han feta socialment necessària. I així és com s’ha intentat mantenir i és com ha sigut entesa en la pròpia comarca i les veïnes, que guarden gran respecte per aquest teatre de caire i formes populars i contingut cívic proactivament educatiu.

Doncs bé. A més del treball escènic, el Patronat o l’Associació que ha mantés la representació, contra tràngols i ventades diverses, ha sabut desenvolupar també un esperit sociocultural ben lloable. Ha procurat assentar les bases del coneixement del mateix Tractat, dels seus protagonistes i les circumstàncies del temps que els tocà viure a través d’un seguit de publicacions pròpies d’alt interès en què han participat infinitat d’autors d’ample espectre científic i que poques vessants han deixat per tractar a través d’altres tantes modalitats de difusió,  conferències, exposicions, opuscles, llibres, edició dels propis textos, mapes, auques, tríptics de presentació i un inacabable seguit d’articles divulgatius al programa de festes del poble, que ha acabat sent objecte preuat de necessària tinença pels estimadors de totes aquestes coses “nostres”... No han descurat el treball educatiu a les escoles i han provat de col·laborar amb quantes entitats els han sol·licitat, tot incloent-ne d’altres, i de distintes provinences, en el seu quefer anual. Fins i tot s’atreviren a realitzar una preqüela del mateix Tractat, amb l’obra que representaren en l’aniversari del naixement del rei en Jaume (2008) i que contava justament aquelles ventures monàrquiques...
Així, l’amotinament cultural que significa el Tractat d’Almisrà el converteix en una imprescindible fita cultural en un territori encara difícil d’encabir en les complexes realitats de l’ara mateix. I tot, convé recordar-ho, naix i creix en una població ben menuda que no supera els set-cents habitants, però que ha demostrat una vitalitat envejable pel que fa a aquest tipus d’iniciatives. I malgrat tot, i a contravent, sovint agalernat, encara pensa en créixer. I així,  guarda projectes interessants destinats a donar a conèixer el patrimoni que ha vingut atresorant; un bagatge que esperem puga ser exposat properament de manera ampla i digna. Coneixerà el visitant el treball de formigueta que ha anat duent-se i que implica l’existència de sorpreses majúscules, com ara un inusitat patrimoni musical (amb peces de J. Albero, Matilde Salvador i José Rafael Pascual-Vilaplana), o les obres artístiques amb què un bon cafís d’autors ha anat obsequiant l’entitat.
Ara però, arriba el moment de donar a conéixer, i amb la present exposició, un dels tresors del Tractat. La part més representativa de tota l’obra gràfica que se li ha dedicat. Entre quadres, ceràmiques, fotografies i portadelles de programa anunciador, destaquen els cartells que, des del bell inici de l’odissea, han anat anunciant-la, han avisat de la prompta arribada de la representació i que queden com a record visual i memorístic de cada edició completada.

Aquesta col·lecció està establida ara mateix, estrictament, en 39 cartells propis, per més que s’allargasse per costum a d’altres cartells paral·lels, com ara el de la representació del naixement, o els de les activitats recents del 40 aniversari. En l’actualitat, els patrimonis cartellístics anunciadors de les pròpies festes estan guanyant una merescuda consideració com a peces d’art definitòries de la visió que, a través dels anys i les modes, han tingut d’elles una diversitat complexa d’autors. I s’exposen, i es comparteixen i es comparen, i així, ens ajuden a entendre la societat que ha anat generant-los. Els cartells del Tractat demanen l’atenció que meriten i, ara, s’exposen en conjunt. No és ací, però, cap novetat el mereixement. L’organització del tractat ha parat sempre molta atenció al patrimoni imatger: l’edició en format targeta postal de cada nova creació ha estat sempre a la disposició del públic que s’ha apropat a la representació, igual com els exemplars formals, generalment en diferents tamanys.

Fotografia de Juanjo Alcaide.


Un dels fets distintius de la cartellística del tractat és l’autoria. S’ha combinat, de manera potser més fortuïta que no premeditada, la participació de grans noms del cartellisme valencià remesclats amb autors locals i gent novella en el gènere, que després ha pujat o potser no, però que tingueren en el Tractat una espenta difusora del seu art. No ha existit mai cap concurs. No ha hagut elecció formal... Els autors han anat sent proposats els uns pels altres o bé s’han mostrat voluntaris. I mai cap autor ha rebut quantitats econòmiques pel seu treball. En presentar-se el cartell, se’ls ha obsequiat amb una versió de les copes amb què, en el teatre, els protagonistes brinden per la consecució de la pau, com a màxim... Aquesta voluntarietat distingeix i acreix també amb una pàtina especial el valor de les imatges i, com no, la dels seus autors.

I no és fàcil afrontar la realització d’un cartell sobre el Tractat... El fet teatral i la representació en sí no donen el joc que altres festes més amples d’actes i jornades. La simbologia d’ús és curta: la pròpia històrica dels contendents, un molt poc de la geografia física de l’indret i els personatges de Jaume i Alfons, i els del Pregoner o la reina Violant a molt estirar... Així i tot, l’originalitat abunda i les imatges mai no resulten rebregades ni cansen, perquè les propostes acaben pegant la volta a aspectes inesperats, oferint en bastants casos visions poètiques impensades.

El primer dels cartells, el que obria foc el 1976, ja recull al complet allò que representarà la imatge del topicisme almisrà. Pedro Marco tanca en un segell d’época la signatura, els reis, les banderes i fins i tot el campament castellà de Les Penyetes. El 2002 tornaria a fer cartell amb uns trets més figuratius, però també carregats de simbolisme.
Jaume I serà protagonista absolut en el segon cartell, el preciós mosaic de Maestre Castelló de 1977. El mateix autor provarà també un camí experimental, en la seua proposta de 1981, que no tindrà massa continuació. Serà la representació dels dos protagonistes absoluts de l’obra la imatge més repetida. El primer en usar-la fou el recentment desaparegut artista alcoià Rafael Guarinos Blanes, amb un estil de regust tardopop ben interessant (1980).

Si hi ha cap autor que ha definit el Tractat, tant pel seu cartellisme com també per la seua participació en el disseny artístic teatral i la fidelitat a la idea cultural del projecte, ha estat Josep Navarro Ferrero. En el cartell de 1982 provava a jugar amb el motiu d’una caplletra medieval i en el de 1990 fa puzzle simbòlic de la clàssica imatge jaumina de Gonçal Peris. El 1994 introduí el logotip dels dos coloms amb l’arc de sant Martí de la pau fet senyera i donà pas a un seguit d’imatges de geometries d’arrel marquetística (1995), animalística (1997) i espacial/onírica (1999 i 2000). El 2001, i sobre un paper bast, traçà un homenatge als vint-i-cinc anys del Tractat tot exaltant la vesant teatral amb un estil modernista ben apreciable, seguit en la celebració del trenté aniversari (2006). Uns elements usats, el 2012, per José Cristóbal Molina, com homenatge a l’autor villener, que ens deixà el 2008.
L’altre autor més insistit en el cartellisme del Tractat és l’alcoià Toni Miró. La seua primera obra usava d’imatges conegudes de la mitologia pinturística (1985) com també feia al sorprenent cartell de1986 on remesclava les pintures de la Conquesta que hi ha al castell d’Alcanyís amb un comte-duc d’Olivares velazquià, amb un molt i un massa intencionals... La seua darrera participació (2003) usava del patrimoni local, els petroglifs de Les Graelletes.

El cartell de 1983, de V. Ferrero Molina, recull en paper el bronze que presideix el monument que té el Tractat al Camp de Mirra, davant el qual acaba la representació fent l’homenatge al rei quatribarrat.

El 1984, el cartell de Mario Martínez Francés pren formes geomètriques treballades a classe amb el mestre Navarro Ferrero. El 1987, R. Juan i Ballester realitza una imatge patrimonial, la de l’església de la parròquia de Sant Bertomeu, davant la qual es representa el Tractat..., o dins d’ella si és que ha plogut!

Ramon Silvestre Martí reprèn la idea medieval de la mata de jonc com a unió dels estats que composaven la Corona d’Aragó des d’un punt de vista molt propi de la cartellística de guerra dels anys 30. Francesc Gascón Navarro oferia el 1989 la seua versió de les clàssiques esteles auquístiques medievals. I Antogonza, el 1991 proposava un collage remesclador d’imatges de l’obra amb la ceràmica monumental que orna el Campet, les Graelletes o el mateix monarca conqueridor. El 1992, F. Calabuig Gisbert ressalta la figura del Pregoner de la festa sobre la signatura del pacte. Rafael Hernández (1993) reprengué el figurativisme amb uns interessants referents urbanístics.

Maria José Sempere Huertas (1996) usa del text del tractat conservat i de la simbologia reial i local, i Joan Calabuig (1998), fa una visió ben especial de les miniatures codicials d’época. José Miguel Francés Martínez (2004), ens ofereix una imatge classicista usant de la tècnica ceràmica del socarrat. El 2005, José Ruiz Cerdán figura la separació entre els regnes alcançada a Almisrà en un mapa coronat per l’elm atribuït popularment a Jaume I. V. Ferrero Molina, el 2007, encara els dos reis al darrere un bodegó tardoral de grisalla.
El 2008 arriba el torn de Manuel Boix, que traça un dels cartells més coneguts i reeixit. Una imatge del rei fundador que ha esdevingut icònica, i de la que es va fer una edició especial, commemorativa del centenar del naixement del monarca.

Vicent Iborra (2009), reprén la imatge del Retaule del Centenar de la Ploma valencià atribuït tant a Marçal de Sax com a Miquel Alcanyiç per oferir-nos una revisió icònica de les lluites morocristianes paral·leles a la signatura del Tractat. El Penó de la Conquesta valentí, l’encaixada de mans i el puig de Sant Bertomeu marquen el cartell de José María Albero (2010), qui repeteix el 2011 amb una curiosa i imaginativa estampa jaumina, amb el rei mirant-se des del castell estant el llunyà i modern Campet.

Josep Miquel Martínez realitzà, a partir de l’encaixada tòpica, un molt ben resolt cartell (2013), rebut amb una excel·lent crítica, que continuà amb les lloances a l’obra de Vicent Ramon Pascual Giner, un dels més reconeguts cartellistes del moment, que jugà, com sol fer, amb les geometries per obrir una darrera etapa en què els autors han realitzat també el tríptic de presentació. El 2015, Juanjo Alcaide i Sergi Gómez van fotografiar la tensió establerta al teatre feta metàfora de joc interessat, un joc infantil que es plasmà també en els cartells dels actes del quaranta aniversari que ambdós autors realitzaren. I arribem a l’enguany, que ha estat el moment en què Mari-Ángeles Ferrándiz ha dut els colors del feminisme a una merescuda reivindicació de la reina na Violant.

Esperem que jugueu vosaltres a descobrir els valors del conjunt agradós que l’exposició vos proposa. Que aprofite aquesta per reconéixer l’esforç desinteressat dels autors, la perícia fenícia dels aconseguidors i la singularitat d’una celebració única que exalta el nosaltres que fórem i som, i esperem seguir sent... I l’any que ve, el 25 d’agost, esperem trobar-vos i trobar-nos al Camp de Mirra. Un nou cartell ens convocarà.

Ontinyent, dotze de setembre de 2016.
Aniversari de la Batalla de Murèth i la mort de Pere el Catòlic, pare de Jaume I.

Sergi Gómez i Soler