.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dijous, 20 d’octubre de 2016

Sobre l'hora en què moriràs...




Ontinyent, a dijous dèneu d'octubre de 2016.

No sé el perquè, enguany estic jo massa capficat amb la celebració dels Difunts, tant pel Tots Sants com pel Dia d'Ànimes... Encara en farem alguna d'aquesta obsessió... 

La cosa és que aquesta vesprada no he pogut treure'm del cap una qüestió que em preocupa sobre una tradició ben curiosa, d'aquelles que contades en una Nit de Castanyada, poden arribar a fer estremir de por... I no és plat de bon gust mentre estàs treballant que se te'n vaja el cap a cada moment amb la pregunteta ditxosa... Sé que Joan Amades, al seu gegantí "Costumari Català", en parla i la concretitza com a pròpia de la Cerdanya. Però, i qui me la contà a mi que era pròpia del seu poble, al País Valencià? Seré...? Ja fa anys d'això! Anys i panys...! On ho tindré apuntat. Ahir que li ho contava de manera divertida a una companya de treball, i no li vaig poder dir ni on es feia tal ordalia... Serà cosa algun dia d'aquest d'abocar damunt la taula tota la paperassa i començar a buscar. Al pas que vaig, això serà a l'any dels tres novembres... Igual, enlloc de llibretetes d'aquelles que tant m'agraden, quan vaja pel món, serà cosa de dur una tauleta amb una bona connexió a un arxiu perfectament informatitzat. Pura ciència-ficció personal.

Bé..., la facècia. Resulta que "algú" em va contar que al seu poble era costum que, per la nit que va de Tots Sants a Ànimes, a les dotze en punt, si vas al cementeri i poses l'orella sobre la làpida de l'últim veí que ha mort, escoltaràs perfectament com et diu quin dia vas tu a morir.

M'agrada la passada..., no sé jo quin cementeri obrirà a eixes hores i d'on li vindrà la saviesa premonitòria al darrer finat del poble, però hi ha costums que fan pànic. Per ells mateixos prenen dret i explicació per més que siguen del tot puerils. Tot és possible al terreny de l'espant...! 
A mi, de menut, sempre m'espantava allò que, quan algú moria, aturaren el seu rellotge de polsera a l'hora exacta del traspàs. I després, ja sense corretja, el posaren a la làpida per marcar allò contrari que passa en les representacions de la Mort... Quan un esquelet o la mateixa Mort sosté un rellotge, aquest no té mai busques o manetes perquè amb ell es vol significar que no sabem mai l'hora nostra final... És allò mateix que vaig compondre jo per a la "Dansa de la Mort" d'Ontinyent tot basant-me en els me-ra-ve-llo-sos escrits d'aquella paret hipnòtica del convent de Sant Francesc de Morella... "Morte frares nos cové, mas no en sabem la hora...". Si veieu algunes imatges de la Dansa de la Mort de la Processó de Verges, a l'Empordà, ho trobareu també... No hi ha hora.

Però a Cocentaina, que és l'únic lloc on vaig arribar de ben menut a trobar-me rellotges d'aquestos, la Mort no responia a hora horada ni a deshores, que era exacta i puntual. Com si ella mateixa, o una ombra seua, es reflectís en algun dels espais de la caixa vídrica del rellotge, allí aturat per sempre. 



Jo era massa xicotet i només recorde aquella làpida, tancada, com s'estilava abans, amb un vidre polsós. En l'espai intermedi que quedava entre marbre i cristal, una mena de marca defensiva que jo imaginava falta d'aire, s'agombolaven la foto gastada de la difunta en un portaretrats daurat vell rovellat per algun costat, un horrible pitxer blanc amb flors pintades sobre la ceràmica arnada d'un rosa lleig copiat per les flors de tela passades de sol..., i el rellotge..., aturat perennement, com a senyal inevitable de que una ens en toca...


No aniré jo a preguntar. T'imagines que em responen?