.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimarts, 4 d’octubre de 2016

Sant Francesc, que es va perdre una vesprada...




Ontinyent, a dimarts quatre d'octubre de 2016.

Com que diuen que per sant Francesc, sembra el blat si no el tenies sembrat, jo ja he felicitat dues amistats que duen el nom d'aquest revolucionari medieval italià i he seguit treballant, que no porta festa major la data... 

..., però duc tot el dia pegant-li voltes a una cançoneta devota una mica tronada sobre el sant. És un dels cants tradicionals d'ara d'octubre, de les despertades de l'Aurora, els cants d'Aurora o Auroros... Hi ha mostres ben devotes, quasi naïfs, com a mostra lleugera de pietat pobletana. I hi ha algunes que, vistes des dels nostres ulls postmoderns avançats de percaçadors de Pokemons, poden quedar tan buides de contingut intencional que, fins i tot, facen riure. A mi m'han arribat de sempre al més endins, per tendres i mai no per l'aspecte catequètic... Que algunes també, tenen un esperit de lluita a pedrades si és que apareixen de nou els blasquistes a donar un final d'escàndol al Rosari de l'Aurora...

La que porte tot el dia entonant-me és aquesta, que ara et copie amb la divertida "equivocació" que es canta a Agullent, un verb que diu alguna cosa més, i que igual no ho és tant, d'erro...

San Francisco se perdió una tarde.
Sus hijos llorosos le fueron a buscar.
Lo encontraron en el Paraiso
comiendo una rosa del santo rosal.

Vejam. Per totes les qualitats místiques que es desprenen de la idea d'un sant roser, que a Agullent diguen "comiendo" enlloc del general "cojiendo" li dóna al conjunt un aspecte eucarístic sorprenent. A mi, per suposat, m'agrada més.

Igual com m'agraden aquelles aurores que semblen un poc desficaciades sense ser-ho, que al darrere guarden un molt del comportament humà, tan difícil d'encabir enlloc... Aquesta és ben general:

Un devoto, por ir al rosario, 
por una ventana se quiso arrojar.
 Y le dijo la virgen María:
“Devoto, detente, por la puerta sal”. 

Hi ha fervors que millor són bollides...

I empeltades entre excelsituds cèliques, cobletes d'aquestes, que mostren que la poca gana general d'acudir a convocatòries dominicals matinadíssimes ve de vell:

El demonio le dijo a la Virgen 
que el santo rosario no había de salir.
Y María como capitana 
llama a sus devotos con voz de clarín. 

Los faroles están encendidos 
por falta de gente no pueden salir. 
Venid, ¡oh ángeles del cielo!
que los de la tierra no quieren venir.  

I aquesta cobla? Sembla feta a posta per a l'anterior president del govern espànyic...! Però ca...! Que ben antiga és...

Zapatero que estás remendando
de noche y de dia a la luz del candil
y al oir las voces del Rosario
te pegas un soplo y te echas a dormir.
Demonios venid...
Y llevarse a este zapatero
que al Santo Rosario no quiere acudir.

Aquesta versió és del poble on habitava jo fins a fa quatre mesos... Aquest succeït tan curiós, també.

A la puerta de un rico avariento
llegó Jesucristo y limosna pidió.
Y en vez de darle la limosna,
los perros que habian se los achuchó.
Pero quiso Dios...
Que los perros de pronto murieran
y el rico avariento pobre se quedo.

Amb exemples com aquest, tota almonia és poca, quina coacció animalística, xe!

I acabe, que no vull furtar-te més temps, amb dues històries més, la primera fa referència al cant del Sant Francesc que es va perdre una vesprada... Hi ha un tall de descreguts que canten aquesta tonada substitutiva. La nostra cultura d'arrel tradicional és, de vegades, tan bèstia com immisericorde. Quan més t'apreten, més gran la riallada... El Sant, jugant a cartes...

lo encontraron en la sacristia
jugando al julepe con el sacristán.

De la segona..., és que no puc evitar-ho. És una divertida parèmia oracional, i ofensiva, que arreplegà Daniel Alfonso al seu Otos... Des d'ací la consignem amb recança i estima, res més faltaria... Resa-la, si ho tens a bé, per acabar plenament el dia...

Oració de sant Francesc

Válgame Dios
válgame Cristo,
anaren a processó
cinc-cents frares i un rector.
Diuen que no l'han feta,
ai rarà, larà, lareta,
diuen que ni la faran,
valga'm Déu i el Pare Sant.