.

.
"Et ieu a pe anei·m ab els mesclar,/ e fui nafratz ab lansa pel colar,/ mas ye·n nafriey tres o quatre, so·m par,/ si que a totz fi las testas virar".

Senher marques, no·us vuelh totz remebrar.
Raimbaut de Vaqueiras.

.


.

.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Llum a la Foradada...



Benitaia, a diumenge dos d'octubre de 2016.

Quan després de l'expulsió dels Moriscos, el 1609, les zones més muntanyoses de les nostres comarques quedaren absolutament despoblades, els senyors de l'época provaren de repoblar-les com fos, per tal que no quedara malmesa la butxaca patrimonial. L'Església, com a senyora de terres i vides que era, va fer una doble tasca, aquesta mateixa dels nobles, per noble, i altra de ben interessant, per la cosa deística i tal: seguir amb el tema de la conversió, malgrat que ja no quedava cap convers, no fos que els nous pobladors acabaren revoltats també. Que igual era de l'aigua que bevien i l'aire que es respirava en aquelles vallades que la llavor d'allò dolent, per diferent, creixia... I calia decimalar de totes!

L'Església, barrocament contrareformista, aimadora certa del fet espectacle meravellador com a via per assolir el convenciment, tenia clar com actuar. A les ciutats promovent danses i festivals corpussians, actes de fe i processons de deixuplines, i la por a la delació davant la tenebrosa Inquisició (ausades quina festa...). A muntanya, vinga a sembrar de creus els cims, repartir cristos esfereïdors per les parròquies de moriscos i a aprofitar qualsevol possiblitat d'espectacle que la natura pogués concedir...

En aquell temps, justament, la despoblada Vall de Gallinera va veure créixer un convent colonitzador de l'orde del sant Francesc. Els frares tindrien terres per acréixer el cos i ànimes certes, moltes d'elles acabades de dur de Mallorques, per aconsolar i guiar pels difícils bancals de la vida... I on és que pot fer-se tal convent? Doncs en un indret molt interessant a qui un algú va prendre mida pragmàtica abans de recitar-lo com a troballa poètica celestial... Una vegada a l'any (que realment en són dos), el germà Sol cau cap el capvespre de tal manera que, abans de desaparéixer del tot entre els penyals immensos que tanquen l'estreta vall pel Migjorn, reapareix i saluda de nou pel buit exacte de la Penya Foradada tot produint un espectacle visual realment excels...! 




Doncs hi ha un punt no massa llunyà al poblet de Benitaia on tal funció pot ser vista..., i aprofitada! I hi ha aigua com per a fer anar una fonteta que servisca per a un grup humà mendicant i regue de pas les terres... I conten que per és per això mateix, per l'aliniació i l'accés a l'aigua, nasqué allí mateix un edifici del qual hui només queda un recinte tancat ple de capelletes de viacrucis i conníferes, obrívoles fins a l'exageració... El Calvari es diu... 



I com que un servidor està des de sempre meravellat per aquestes causes solars, culpa confessa del Sant Antoni de Baix i la Paixarella de Bocairent amb els seus rituals lumínics anuals, encisadors de veritat, hui que no tenia massa cosa a fer, m'he decidit a deixar-me caure per ací. Sí, ja sé que no és el dia quatre com cal, però a saber què estaré fent jo la vesprada del proper dimarts... Total, si hui l'Ajuntament dels poblets aquests ha preparat una mica d'informació i algun moviment d'atracció comercial, l'efecte serà semblant..., no? Doncs sí, només ha calgut enfilar uns quants metres més amunt del recinte. Vora unes tres-centes persones ho haurem fet. L'espectacle ha sigut d'aquells que no s'obliden.

Molta calor, molta costera per al meu cos de nou botinflat, massa revolts de cotxe i cap lloc aparcable... Tot ho ha curat l'estona que m'he assegut sota la parra immensa de vora la Font de l'Hort. Quin racó de món amable de veritat! 




Una vegada recuperat, a esperar de cara el sol la seua caiguda. I ha caigut. Com de bé m'han vingut les ulleres polaritzades que venia l'Ajuntament... Amb la càmera disparant continuadament, el minut i mig escàs que ha durat l'efecte lluminós ha estat vertaderament màgic. Entre crits, converses rares i bordat de gossos, m'he pogut abstreure, i sé que se m'ha escapat de la gola un exabrupte quan ha començat el joc solar... És que ha sigut tan inesperadament bonic! Quants colors, quin joc de llum i d'ombres, com brillava la llunyana arcada serrana... M'ha emocionat de valent el miratge... Com deixaria llavors els fidels illetrats si és que aquella curta llum il·luminava com diuen una estàtua del santet? Creients de per vida... 


I ara vos ho conte perquè pugueu anar, que jo tornaré de ben segur, amb més temps per tal de viure bé tot allò que tal excepcional territori brinda. L'experiència ha estat inenarrable... El que passa és que quan jo pille el teclat...