.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

"Estrela Roja" de Benimaclet escriu els seus vint-i-cinc anys...

... i és que, sense dolçaina, no hi ha Revolució possible...


Benimaclet, a dissabte vint-i-dos d'octubre de 2016.


Se'm fa difícil poder escriure massa cosa sobre la presentació del llibre del grup de dolçainers "Estrela Roja".  Per això mateix, i no sense un bon sac de recança és que he baixat a Benimaclet aquesta vesprada. Dubtava si fer-ho, em cal dir-ho. No està el meu cos ni el meu cap per a determinades emocions. Ho he pagat amb escreix, encertar de nou...

..., però quan me n'anava, alguna cosa m'ha fet tornar sobre els meus passos. I llavors he vist que no m'he equivocat. Encara queda dins de mi molt d'aquella gent que, fa tants anys, va compartir tant amb mi. Que fa massa anys va voler que jo compartira amb elles i ells tants records bonics. 

Només el fet de trobar-me amb gent que no veia des del segle passat potser, ha estat plaent, omplidor, generador de sinèrgies que creia impossibles. No tot ha estat però les flors i violes del tòpic retrobament mediàtic, no. Però l'experiència ha estat reconstitutiva. El dolor, poc a poc i al llarg de la nit, va ser-me catàrtic...

Però potser caldrà començar pel principi, no?

"Estrela Roja" de Benimaclet és el "meu" grup de dolçainers i tabaleters. 
Quan jo tocava, com van dir-me ahir, de tan jove que tenia monyo i molts menys quilos..., i il·lusions i esperances anava afegint-me jo... Això, quan jo vaig aprendre a tocar la dolçaina, ni tant sols tinc consciència que es digués així. No m'importa, el comunitari del símbol i el joc icònic que ha desenvolupat aquests any sempre han sigut del meu grat. A més, no podria discutir mai, jo, allò que faça o dissenye Ferran Navarro. El que Ferran faça, per a mi va a missa. Cívica, comunitària, àcrata i socialment intensa, però missa...



Ja està Pere per ahí tocant el testet, xe..., he, he, he...! 
Crec que no li he fet mai saber el respecte que tinc pel meu mestre de dolçaina al meu mestre de dolçaina... Ferran és una persona extraordinària. Com ben poques d'extraordinària. L'he vist implicat en mil històries, algunes d'elles absolutament destarifades..., però no d'aquell destarifo que solem relacionar amb la bogeria, no. Per la mateixa bogeria del fer, crear i pujar, del voler abastir impossibles manifestos que igual després no han sigut, però que mentre van passar del mer projecta a vera realitat, van marcar camí i manera. I jo, cal que li agraisca que en cadascun d'ells em deixara participar. Que confiara amb mi. Fins i tot ara que, vint-i-cinc anys després de l'eclosió d'aquella estrela que ara celebrem, haja volgut comptar amb mi...



 Heus-me ací, en la paret de l'Assemblea en plena projecció. Són les neus d'antany... Quanta gent estimada... Jo, amb aquelles botes de muntanya que acabaren fetes un santllatzer en aquella enfarinada d'Ibi, la samarreta dels Cavallets d'Ontinyent, ulleres de sol, monyo i dolçaina... Segurament tocaríem algun passacarrers animós. Si fos alguna peça més combativa no estaríem tots tant seriosos, no. Començàvem altra manifestació, perquè això és l'inici d'alguna, al carrer de sant Vicent de València...


Un goig això de la gent, de recordar-la, de sentir-te-la teua perquè, de ben segur, ells també t'hi senten...
Massa vegades i amb massa gent hem dit que com passa el temps, aquesta vesprada. I potser això és incorrecte. Tot és perquè les ferides que els exilis que la vida ens ha forçat, interns, externs, geogràfics, sentimentals, laborals, existencials, de tanta mena, han anat cobrint de pols de diversa textura i gramatge aquella il·lusió primigènia. No és l'edat el què ens fa majors, en absolut, són els allunyaments els qui s'encarnissen en nostres canes...


Per això, aquesta vesprada, més enllà de les paraules d'uns i d'altres, m'he volgut quedar amb els gestos. Bé sabeu que no defuig jo cap conversa; ahui, però, m'ha calgut fer-ho perquè la paraula ja no val en ma vida més que allò imprescindible. Per arribar a dir a qui no em sap i que puga entendre alguna cosa del que dic; que puga agafar algun sentit que el satisfaça. Els qui em sabeu perquè vos sé, bé coneixeu que jo vaig per un altre camí. Preferisc callar, seure, escoltar, fer com que escric, però vos mire. I en mirant-vos, veig com feu, per benaprendre...



Per això m'importa tant la gent, la meua gent...
Com que sóc curiós de mena, voldria també conéixer més i més gent. Bé vindrà l'oportunitat si la vida permet dar-me més dies. Hui, però, i entre la tantíssima gent que ha envaït l'Assemblea de manera entussiasta, volia retrobar-me amb la meua gent, la que somriu en trobar-me i no aparta la mirada. La que sempre està disposada a parar taula..., que hui no és diumenge?



 Els retrobaments, però, són fugissers. Aviat cadascú tornarà al seu camí i ves a saber quan tornarem a coincidir. Cadascú sap les sabates que porta, on penja el cresol a sa casa i intenta navegar-se el millor possible en el pèlag aquest tronador i marejant que és la vida. Però hi ha una cosa que tinc ben clara: en trobar-nos, junts.
Llàstima que a mi no m'haja arribat el moment en plenitud d'esperances...



I després està la gent que no conec, tant la vella com la novella. Aquells que mantenen flames que nosaltres vàrem deixar pensant que no s'apagarien. No ho han fet. Ans al contrari, que han aportat nous focs i encara te'ls trobes buscant llenyes i combustibles novells pels què lluitar. Les lluites de sempre s'emparren amb les més noves i totes juntes fan que vulguem seguir. M'agrada mirar la llum que duen als ulls. Que tarde molt en apagar-se si és que alguna vegada podrà fer-ho. He vist moltes guispires aquesta vesprada, fins i tot entre la gent més cansada...


El llibre? Bé, gràcies... Un me'n tocava per haver participat, em digué Andone... Però em vaig negar, que ni pensar-ho. Un servidor participa com toca, impost revolucionari inclòs. Que aquestes coses precioses, tant com ho és la gent que les possibilita, són suma d'esforços. Una il·lusió comuna només pot ser que compartida...



I això, com tantes altres coses, Ferran les ha sabut fer molt bé... 

Un llibrot que bé pareix un programa de festes de possibles, que passa de les 350 fulles en un format d'aquells bons que cal agrair a l'Editorial Denes i que per més que hom crega que no és el llibre de Ferran, és el llibre fet per una caterva immensa de gent que conta les seues experiències per tal de conformar el llibre de Ferran. No és cap crítica aquest joc de paraules meu, en absolut. És admiració certa. Només la família Navarro sap com fer tan ben fetes aquestes coses. I si hem escrit molts de nosaltres és per admiració cap a ells i la seua tasca i la seua constància i tantes coses reboniques que serien massa de dir...



 Pel llibre, desfilem un fum de persones conegudes i desconegudes. Jo mateix tinc un text que es titula com un dels records saborosos que més presents tinc d'aquell moment vital tan ric, el del regust de l'oli d'ametla amarga que tenia la meua dolçaina quan l'acabava de netejar com calia...  La de correfocs, manifestacions i altres meravelles que vaig poder viure gràcies a ella i a la gent a qui acompanyava... I pel llibre, hi desfilen amics i desamics, admiracions autèntiques i decepcions contrastades, gents agraïdes, gents emocionades, gents emotives..., gents en definitiva...


Em diuen que ja no se'n vendran més perquè totes aquelles persones que podrien estar interessades ja es troben ací... No és cert, responc ràpid. Sempre quedaran els enemics... I "mera" que el projecte n'ha tingut, sense que s'arribe a estrellar mai... Però el què pense realment és una altra cosa. Es venga o no es venga el producte, el preuat resultat ja s'ha donat amb la confluència de tanta animositat, de tant d'esperit positiu, de la gent que tant insistisc en nomenar: gent... I llavors, com a llavor de treball, com a exemple de fer i voler fer, potser que el llibre tinga eixida futura. Espere que sí, que la inversió no és manca, no...


Que la gent és com és i, en quan t'encantes, al dos segueix el quatre i a cada projecte anem sumant. Ara, però, en el moment de les recapitulacions, potser seria el moment de tornar a preguntar, ara per escrit, xicones, xicons, i per a quan un llibre de memòries del Moro Maclet?



Perquè no serà per gent capaç que s'estima la llengua, la terra i tot allò que el tòpic ens faça estimable, no és cert?


 Aquesta fotografia, em deixaràs comentar-la... Que Saoret, una veu tan rebona i una ment tan lúcida, tinga que baixar el llibre altàllic del senyor Cosmo per entonar com cal aqueixa cançó que jo em vaig prohibir de cantar perquè no puc aguantar l'autor... He, he, he..., quanta romeria viscuda, diables...


Perquè mira si hem corregut terres... Ací la tia Marimar, ací uns amics...



Eeeeei.... Mira, això és el Carmel de Barcelona, amb l'Encarna Sant Celoni al capdavant i jo, tot guapot que no semble jo allà a la dreta i emborronat. Si ens vam riure... I tot són anècdotes... Quin correfoc tan llarg i quanta cervesa bevérem. Recordeu com se'ls va cremar el drac en aquella ocasió solemne...? I així tota la vesprada...



Per a què estan els llibres? Per a fer de memòria i crear consciència pel futur. No és així? Fins i tot els homenots més preclars i punyeters tenen això ben clar... D'ací que tan important haja estat l'atreviment aquest editorial. I ara, Ferran, què serà el següent, alguna gravació?


El senyó Tàrrega li va voler fer un homenatge. Carmen Belenguer se'ls mereix tots i més com a factòtum de massa coses belles. Només que va caure en un erro..., si dius Carmen Belenguer, no aplaudirà massa gent. Cal dir Peli perquè tothom es plante i vitorege...


"Estrela Roja significa dolçaina, tabal, música, Benimaclet, Dimonis, festa, reivindicació; divendres de vesprada, Assemblea, amics, amigues, amors, gent coneguda, volguda, especial; dinars, soparet, correfocs, xerrades: manifestacions, concentracions, emocions... tot això i molt més: actuacions, concerts, homenatges cercaviles, viatges, caminades, cansaments, lesions, assemblees, converses, discussions, reivindicacions, lluita, protestes, convivències, emocions... allò que se'n diu viure un col·lectiu valencià compromés.

Estrela rula és exactament això: un centre d'acció social que ha fet descobrir i estimar la dolçaina i el tabal a moltíssims ciutadans i que els ha posat a les mans i a la boca els instruments, amb uns propòsits molt clars: recuperar i amplificar la festa tal i com la tradició de la terra l'ha entès des d'antic i, per una altra banda, fer-la entrar en l'arena de la lluita pel redreçament de la classe treballadora i de la nació". Això diu la contraportada. I si ho diu la contraportada ja podeu dubtar que siga mentida...


Havíeu vist mai un semicercle teatral partit dins d'un local una meitat i l'altra fora? En aquestes imatge hi queda constància. Que seríem?, unes tres-centes persones? Més, de ben segur. I entre danses i muixerangues i tal... I ara açò, i ara allò... Quin mareig i aiguabarreig d'acte... Que no quede ningú per agrair, cap representació nostra per no citar, i que se sàpia que hi ha futur. Els més joves ja usen de dolçaines de resines i colors inabastables...


 Serà per simbologia també? Ves contant que igual encara se te n'escaparan possibilitats de lluita...!


Sí, passaríem els tres-cents si contem Tirant, i Maclet, no? Per cert, que Tirant sembla que estiga malalt, Peli. Serà cosa que ens posem a arreglar-lo, no? Compteu amb mi..., ara torne a ser amo del meu temps i espai...


Jo també dic la meua al llibre: "Em vaig arribar a sentir dolçainer així, sonant com un més (desafinat sempre) entre la vostra llibertat. No volia ser un "bufador" dels que pulE·lulaven abundosos. No podia avançar? Podria agafar algun altre tren més proper?, de possibilitats n'hi havia... Però i aquell esperit? Massa gent vaig conèixer que s'apuntava a la moda d'aprendre quatre notes (entre les quals la marxa mora de moda) per abocar-se al guany fàcil. No ho he entès mai així, que era dels que sense saber-ne, parava orella i tira! a provar segones i terceres veus... No, millor que no. La dolçaina ha de ser digna i digna la feu. Per a qui se la treballa, com la terra. Per a qui l'estima i, estimant-la, valora, la reconeix i prova de mantenir tot allò que concita. Ella, el seu ús tradicional, les possibilitats musicals, l'adopció per una cultura que -al temps- encara fa més ambla, tot el que orbita al seu voltant. No m'heu decebut..."


La sorpresa, per a mi, gratíssima, és que entre tanta col·laboració, puga trobar-se la meua junt a la dels membres de la colla. Moltes gràcies. No sabeu com agraïsc la vostra estima... M'entendreix trobar-me encara, entre les relíquies de l'Assemblea, les meues botelles de café licor...


 La de solatge que tindran per dins... Tant com les signatures que vos he quasi arrencat! Queda el meu llibre tatuat amb les paraules de la gent que amb mi compartíreu tant. Que les hores i les gents que puguen vindre càpien en altres pàgines en blanc. Aquestes, com jo, són les vostres...

I acabem amb una foto que m'ha fet molt de goig rebre. Inés la va fer ben depressa per enviar-li-la a David Jordi..., he, he... Algun dia caldrà que fem una trobada com cal, dolçaina i tabal en mà...


Vos he dit que jo vaig ser dolçainer? El meu grup es diu "Estrela Roja", i ha tret un llibre per celebrar els seus vint-i-cinc anys...