.

.
"Roïnat el tronc, rebrots tendríssims cries. Si enllosassen la terra, brotaries/ per les mateixes juntes... I en pocs dies/ les lloses més pesants alçaries".

Martí Domínguez Barberà.
.


Falta ben pooooooooooooc....!

.

.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

"Cantem Valencià", postureig?




València, a divendres set d'octubre de 2016.

A vore. M'havien venut un macroconcert en dos dies de música en valencià, amb primeres espasetes i bastonots remesclant cançons... "Cantem Valencià. Veus i cants del País Valencià" segons la consideració i la tria de Lluís Miquel Campos. Veus?, vejam com serà la cosa i quina serà la tria de tal personal artista... De nou els mateixos romanços previs: Teatre Principal de València com a espai de reconquesta sociopolítica i tal. I aquesta vegada amb un seguit de gents de molt distinta procedència expressiva: Al Tall com a esquer...


Sva-ters, Andreu Valor, Joan Amèric, Carraixet, Mara Aranda, Rafel Arnal, el Cor de l'Eliana, Josep Nadal i Alex Seguí (de la Gossa Sorda), Apa,




 Aitana Ferrer, Ina Martí, Rafa Xambó i Musicants. Home, igual no estan tots els que són per a poder dir això de "Concert antològic de la música en valencià. Amb intercanvi de cançons entre cantants que es versionen i es reinterpreten com a branques d'un mateix arbre", perque sovint els arbres ens impedeixen contemplar el bosc i tampoc no són tots els que estan tan com per a voler tant representar... No sé, com que sempre fem les coses a trossos i a mossos... M'havien venut una mena de reconquesta global i la cosa pot quedar en una mena d'antologia de la Sarsuela a mena d'escamot que, en aquesta guerra de guerrilles cultural que ens és intrínseca als valencians, ataca a fases, per separat i a poc a poc; tot avisant pel telèfon prèviament l'enemic, a mena d'acudit del mestre Gila.



Què vull dir amb tot açò? Que en asseure'm al Principal no les tenia totes amb mi. Música amb coses? Què podria eixir de tot aquest aplec atrevit? Doncs bé, va eixir justament el què esperava, quedar-me esperant. Una remescla absoluta de tòpics de la cultureta de tota la vida i el coronament com a successora de tota una desigualíssima "nova" generació de seguidors de l'essèncialisme aquest que bé, igual sí, qui sap, podria ser...



Però des del principi sospite que la meua sospita és fonamentada: un espectacle que comença (i conclou) amb la sacralització gairebé eucarística d'"Al Vent" no pot anar bé: ja s'ha provat l'invent en tantes altres intencions antològiques protagonitzades pels mateixos buscadors de successió que o bé no acaben de conquerir mai aquest castell de festes o bé el perden en l'alard de cada bugada llençolística. Xe! O declarem ja la cançoneta himne formal del Pastís Valencià o deixem de rodar la ciguela, per favor. I damunt, Raimon, que no assistiria mai a tal funció, entrevistat a vora mar que semblava un expresident espànyic dels de porta giratòria al seu iot contant-nos la batalleta de la Vespa de Xàtiva a València i tal... 

I si poc després arriba l'homenatge llacrimògen, però estèticament bonic (que cal dir-ho també) a mossén Ovidi Montllor -glòria als nostres compatriotes caiguts en una batalla en la que pocs de nosaltres els donàrem ni aigua però ara emblanquinem la nostra sepulcral consciència portant-los flors-. Poca cosa farem, a banda de riure... 

I si freguem ja l'imbecilitat enllaunant Paco Muñoz...!?!?!?

Val que el vídeo és preciós, juntar quaranta persones de les més xupiguais del Pastís per simular que entonen el "Romanç del Penyal"! Magnífic. I això que algunes (em consta), han intentat evitar Paco per dalt i per baix...; la nostra hipocresia atàvica... Raimon no baixa del cel si no és que la Genialitat li ret la bandera de la pàtria eurística. Ovidi, el pobre, demana només més visites al Barranc del Cint, de jovençoles si pot ser, per no ser oblidat... Però si tens a Paco, i el primer dia de concert el tens físicament allí, reballat sobre una butaca, com no el fas pujar a l'escenari perque cante alguna de les "algunes" cançons del seu repertori que van ser interpretades? 
M'agradaria trobar resposta a aquesta pregunta. 
No crec que en reba. 
Em caldrà preguntar-li-ho a ell. 
Paco, t'han volgut tornar a usar?





Anem, però al concert. 
Vejam que es fa tard.




Apa explèndid!!!! Mare quina veu i quin saber fer!!!




Em quedaria sense adjectius positius per tal d'aplaudir les seues dues actuacions, i no me'n quedarien per valorar la gran dama en què està convertint-se Aitana Ferrer, brava com ella sola, amb unes qualitats vocals encisadores.



I què dir d'Ina Martí? Quanta gràcia i força!



Entre els tres m'alegraren la nit i justificaren els quilòmetres i els diners... Però si algú em va tocar la moral va ser la troupe Carraixetopabordística cantant "Maria". Això sí que és un homenatge sentit" De veritat de la de deveres, apoteosi immillorable, graciosa, entranyable, forta...,



 i ja està i només..., entre cançó i cançó, l'avorriment anava pujant-me per les cames perquè si hi havia cap ritme, allí es perdia. Vaig aplaudir els Musicants cantant en la llengua del Pastís Mallorquí, que en entendre i saber-me la cançó vaig arribar a pensar que també és la meua, i també l'actuació vodevilesca de Rafel Arnal. Ell excel·lent malgrat l'artificiositat del seu joc telefònic i la tria de la cançó, gens encertada: per a confessions de patiment laboral ja havien "posat" la gloriosa exposició ovidiana, enllaunada, en què explica qui és realment l'artista, el cantant i el pallasso.



Velles glòries a banda, de les quals només Carraixet reeixí, gent ferma i de futur i noves propostes de segó, realment, qui ha salvat la vetlada ha estat l'ofici impressionant dels músics. A més de fer de les seues maneres l'únic enllaç possible entre la diversitat de conjunció macedònica oferida, un poti-poti que encara no he acabat d'entendre del tot, han estat realment inspirats. Sant Enric Murillo té la culpa de tot, beneïda culpa! Francisco A. Blanco "Latino", Alberto Tarín, Salva Ortiz, Oscar Cuchillo, Clara Dols, Ivan Cebrian i Ricardo Esteve han rebut els aplaudiments més justos de la nit. El meu també.



Doncs bé. Ara, després de les "Cançons de la Cançó" i d'aquest "Cantem Valencià", ja sabem a què saben les antologies de nosaltres mateixos i l'olor a garrofa que fan. Amb aquestes i la suma de les poquetes coses que van fent-se, arriba ja el definitiu desembarc a la conquesta de la normalització? Si queda camí...

Servisca aquest concert d'akelarre conjurador de manies (per favor) i que hom, un hom molt ample, cedisca el pas d'una vegada als que hi estaven i als moltíssims que no tenint padrins no reben bateig. 
Desitge que els principals teatres valencians reben la música d'ara i la d'abans també, però per esforç dels implicats, no per vellglorisme vanaglòric ni endollisme favòric, no. No tinc cap dubte que Carraixet, Paco Muñoz, Apa i tuttiquanti, amb musicacions ben correctes omplirien tant o més que no anit qualsevol teatre, i seria bonic que es veieren abraçats i respectats, volguts i reconeguts pel poble (deixant a part l'estil governador). I els nous que vulguen cuc, que pelen fulla! Si fan, i fan bé, l'aplaudiment no els faltarà dins la pressumpta "normalització". I si els deixen fer... Cert que no hi ha massa plataforma trampolinera; caldrà que les creen els polits que falsejaven el "Romanç del Penyal". De moment, tot plegat, només ha estat una foto propagandària. Pur postureig?