.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Ausades Monica Naranjo quan es posa a agrair...





Ontinyent, a dilluns trenta-u d'octubre de 2016. La Castanyada.

Com cada any des dels darrers, el Nadal s'apropa quan TV3 publicita el seu Marató. Enguany que l'acapte televisiu arriba als seus vint-i-cinc anys, ho celebra de manera elegant i, per què no dir-ho, fascinant també... Si sempre ha buscat pel disc recopilatori que edita algun cantant de campanetes i algun tema melíflu que rebentara el nostre mercat petit, aquesta vegada ha tret el lleu per envoltar una Mónica Naranjo espectacular de totes, totes, en un entorn de lluentons: la pròpia Sagrada Família.

L'ambient cèltic/nadalenc que aporta un conjunt de gaites que bé pot remetre a una coneguda marca sidrística famosa en el món sencer, potser queda una mica forçat..., però sort que la polifònica de Puig-reig posa el to conciliador a les estridències vocals afinadíssimes de la donya aquesta... Quin desplegament... Caldrà comprar-lo, que enguany la nostra solidaritat anirà amb els qui han patit un ictus (i ens coneixem i ens estimem algunes persones que el vencen cada dia com s'esforcen) i els qui pateixen lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques. Que s'arreplegue tot i més...!


La cançó triada? L'espiritual Amazing Grace, de 1778, que ací han traduït com Avui vull agrair.



"Avui vull agrair la fi del cel
i amb tu celebrar que sóc viu.
Ahir vaig patir tant, però això és passat,
amb tu jo vull pregar ben fort.

Avui renaixeré un altre cop,
faré que la foscor sigui llum.
Viuré sense cap por, gaudint del món.
Ja tindré a prop el meu amor.

Lluitem perquè estimem,
no ho dubtis mai.
L'amor dóna sentit a aquest món.
Vencerem, som més soferts, no ploris més,
creiem en l'esperança avui.

Agraint a Déu que avui sóc viu."






Poc, gens, aconfessionals enguany els de TV3, i menys encara interconfessionals... Com quan el senyor Josep Capdevila/Sergio Dalma es lluí fa uns anys amb les portes de Montserrat obertes... Dóna igual. Em quede amb la lletra, que em sembla magnífica i com tantes altres d'aquest carat, em ve que ni pintada, com escrita per mi mateix en gratitud per haver-me alliberat de ja saps què i per a què insistir més. Continue pensant que l'amor dóna sentit a aquest món, i que ja renascut, faré que la foscor siga llum, només em falta que l'esperança em faça caminar amb seny...