.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dijous, 1 de setembre de 2016

Tornar al cole amb un somriure...



Ontinyent, a dijous u de setembre de 2016.

Hui m'alce més prompte perquè preferisc que em sobre que no que em falte. Primer de setembre i és com si el món s'acabara. Tornem a les classes la massa professoral. Se'ns acaben les vacances de funcionari que ens suposen els pares i els altres funcionaris i tothom, capcot i penedit per no haver aprofitat al màxim exprimible el cada dia passat, avança cap el redós on, fins la propera alenada vacacional, provarà a convertir infidels... 

Els senyals ja eren clars, però rars també. Les darreres festes agostenques s'han endarrerit massa i tot, coses del calendari. I les televisions han canviat els anuncis insistents de parelles que torben nou plaer sexual en posar-se al sexe uns ungüents que sí que els donen fred i calor, però insistents insistents (aqueixos i els dels vaginesils ditxosos, sempre a hora de menjar-se les postres, a fer la mà tallada de meló...). Ara, els anuncis ja són de les típiques col·leccions que comences amb il·lusió al quiosc i en dues setmanes que baixe ton pare al punyeter quiosc que ja estic fartet de... Almenys, enguany tenim emoció en veure qui podrà més, el sexisme de Playmòbil i Planeta de Agostini amb aquella col·lecció de personatges històrics sense cap dona, però ni una, xe, ni que siga la mare de Déu o la filla del Profeta..., o Encarna Sant-Celoni i totes les xarxes que remeneja i que ja han aconseguit que la mateixa Genialitat Valenciana els diga, xicoooos... Jo, personalment, aniria a posta al quiosc a comprar-me el ninotet d'Hipàtia, i el de Cleòpatra, i el d'Elionor d'Aquitània també,..


Res, que hui comencem el cole els mestres. I com sempre, des que hi ha facebooks i whatsapps i totes aquestes coses, no pare de rebre dibuixets, gifs i altres il·lustracions amb caràcter motivador anímic. Uns professionals de l'educació que envien a altres ànims per recomençar la feina una vegada superat el teòric descans vacacional... No diràs que no és interessant... "Comencem el curs amb un somriure", "No hi ha res més bonic que ensenyar...". A mi, que sospite que tot és una cosa cuinada des d'algun despatx político-poètic (perquè si vos fixeu, tots els dibuixets són iguals i idèntiques són les tipologies frasístiques que els acompanyen), em fa gràcia l'assumpte, i me'l mire sempre amb un muntó de condescendència... Vaja, que és com si hom pretengués/pretenguera superar el tràngol del retorn corporativitzant els ànims. Vinga, tu, que podrem... I si podrem és que jo podré... Som tan curiosos com previsibles...



I tant que podrem. Tant que jo estic que no m'ho crec... Cansat com estic per no haver descansat gens en l'agost, crec no haver tingut mai tants ànims propis per començar de nou les classes. I no me'n calen més. L'aventura, com saps, serà d'aquelles bones. Espere molt del nou treball-institut-poble. Potser espere massa i tot, però són espectatives de fer, de conéixer, d'aprendre, de donar, mai no poden ser calibrades...

Bé, per no ser menys, que comenceu totes i tots amb bon peu, col·legues de l'Ensenyament... Ja anirem contant-nos...


Jo, pense només que des de la finestra del meu departament (tinc departament!!!!!), només es veu que muntanya i pins!!!!