.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dissabte, 3 de setembre de 2016

"Tampatampam": a Titaguas, aplaudint de cor la "Mojiganga"...


Titaguas, a divendres dos de setembre de 2016.

Mentre anava camí de Titaguas, a l'alçada ja de la Serrania, potser abans d'arribar a Xelva, em va pegar per riure'm mentre feia les rèpliques a Carmen París, que tonava a tota veu al cd... Sí, i tant que volia tornar jo per aquella magnífica terra, allò de l'"algun dia tornaré" solemne i pel·liculer; però és que no fa ni un mes que vaig anar a la Noche de las Velas, i ara em tens de nou ací trescant impossibles... Quan li contava a Pepa, després, el periple del dia es baquejava. Esmorzar a Ontinyent, treballar a Biar, berenar a Titaguas i veurem si arribem a sopar a Real... Efectivament, torne a estar en forma i a fer les animalades precioses que acostumava a fer en aquella época daurada (a.M.), només que ara tinc bon cotxe i una pitjor recuperació... Ja veuràs com demà no hi ha qui m'alce...

Isabel ja m'ho havia preguntat pel matí (ei, gràcies, preciosa, per posar-me les piles...): serà precís que faces quants? cent vuitanta quilòmetres només d'anada? Què se t'ha perdut a tu a Titaguas? Què se m'ha perdut? Tot! Tot el que sempre m'ha admirat de la cultura d'arrel d'aquest País dels nostres disgusos gustosos... A veure. Hui és un dels dies grans de les seues "Fiestas Gordas". El dia de la "Mojiganga"! I tant és això? I més encara. Vejam. Un exemple únic de les velles festes moixigangueres abans que es reconvertiren en les muixerangues processionals que coneixem. Un exemple de recuperació festivo-cultural exemplar tunejada, ni més ni menys, que per sant Fermín Pardo, és a dir: no pot haver reconstrucció millor (documentació, art, gust, seny, visió de futur, vols que continue...?). Unes maneres de fer que cal coneixer i, sobretot, una temporalització d'aquelles que per al nosaltres més comú sembla impossible de comprendre: la festa només es fa al seu lloc natural una vegada cada set anys, un més que no el Sexenni..., imagina't quedar-me a casa una vesprada per comodització burgesiva mentre fan un acte magnífic que no puc tornar a veure fins el 2023. Ves a saber on estarem el 2023.

Vaig encertar? De ple. En ma vida havia pogut viure espectacle tan grat. Només arribar i tindre de cara el tradicionals arcs vegetals amb flors de paper que tant havia vist però només en foto. Uf...



Procure sempre arribar a un lloc com aquest el més aviat millor; total, si no dine, tampoc no se'm nota gaire... Per què? Perquè puc pillar el lloc millor? No, perquè puc pillar un bon lloc, que el millor sempre és pels polítics convidats i els convidats polítics, per més que diré una cosa a favor de l'organització, entre moltes d'altres: això de posar càmeres i fotògrafs a dalt de tot del sector oficialista tribuner fou un encert; així. només ens va tocar patir una irrespectuosa fotògrafa tripodista només...

No, no, no... Si ho faig és per arribar en calma, seure, viure la pau primera que va convertint-se poc a poc en agombolament de gents i preparatius. Jo trec la meua llibreta i comence a ratllar... Fins que em va tocar demanar amablement a la senyora del costat que deixara de criticar la massa que anava situant-se on podia i com podia, per arribar tard, mentre ella provava d'encolomar-nos les seues amigues al damunt nostre literal..., que m'aplaudiren, i supose que no pel meu castellà, sinó per la fartera d'hipocresies que arriben a envoltar-nos. Un senyor molt seriós que tenia a la vora, em va arribar a soltar "mire, actua como los políticos en el congreso"..., sí, ja em parlen de vosté.



I allí, entre tantíssima gent espectant, tots amb càmera en mà, ho veuràs a les meues fotos, com si preferírem captar per la posteritat i amb qualitat dubtosa presents que no arribem a veure..., això, un fum de muixaranguers vinguts d'ací, allí i enllà del País. Jo que pensava no conéixer ningú, i vaig arribar a trobar-me al nucli dur d'Estrella Roja de Benimaclet i tot... 

Bé. Jo anava amb presses perquè tenia "actuació" a Real a les 9'30..., i el retard em sentà d'allò pitjor, sobretot quan començaren amb els discursos. Val que Fernando Delgado sempre és bo d'escoltar, però fóra d'una descripció del què estava veient amb insistència molesta en què ell no era ningú per a dir res, igual discurs era per Titaguas com per a Peñafiel o O Cebreiro... Bo, deixem-nos de mandangues que sembla que tot siga negatiu i ha estat una vesprada lluminosa..., perquè si comence a ficar-me amb l'speaker posterior...



El que cal fer és felicitar les balladores i els balladors. Quina capacitat d'esforç i quin art el de fer creure senzills i gràcils un seguit atzarós de moviments pesants i esgotadors... Supose que l'actuar davant la teua gent en un esdeveniment històric per a la teua comunitat immediata deu ser un alicient. Els rostres, cap a la fi del succés, eren d'un cansament atroç, sobretot entre els més joves..., però i la il·lusió? El darrer dels balls, el del garrot, exigia d'unes condicions físiques boiants, doncs res, que com si fos el primer..., magnific treball, magnífic resultat.

Em sorprengueren, sobre tot, dues coses. La primera la perfecta sincronia filla del bon gust estètic i de l'assaig constant. Tot girava al ritme de l'insistent melodia del nostre tradicional "Tampatampam" sonada fins l'extenuació pels clarinets i tabal..., no hi havia passada del ball no estudiada. Per tal d'alçar les construccions, s'entrava i s'eixia a ritme, fins i tot els qui entraven i eixien a ajudar els companys, que sempre s'hi retiraven a temps per mostrar les imatges de la manera més pulcra...



La segona. La coordinació. Des que les dones participen com a dansants (des del 2009, la darrera passada "Mojiganga"), el sistema ha canviat. Es balla en dos espais rituals. Al davant de l'Ajuntament i al davant de l'Església (els dos poders, terrenal i cèlic) i com que estan connectats amb dos corredors que envolten la font, han trobat la solució d'alternar en cada espai un ball. Els homes dansen en un lloc i les dones en l'altre i en acabant, desfilen amb el pas de passeig (tan semblant a algun dels passos morellans i algemesinencs) fins l'altre espai, on repeteixen actuació. Així, tots ho ballen tot als dos recintes simbòlics.

Tot pot semblar clar i fàcil..., però els músics són els mateixos pels dos grups..., ah!, ací ve el joc de la coordinació! Cal que els balls paral·lels es facen el més ajustadament possible a una matemàtica prèviament estructurada i estar ben preparat per iniciar el màgic rodar a la plaça (impressionant de veritat si t'estaves assegut a la font com ho estava jo) a un mateix temps... La feina dels Caps de dansa, de veritat impagable...



I a tot açò. I què és la "Mojiganga" de Titaguas? Jo com sempre, vinga a parlar sense fer-te'n primer dos cèntims del cas... Bé, a veure si me'n poc sortir amb una explicació clara i curta... És "la joyica del patrimonio cultural" del poble, que bé es va repetir... Es tracta d'un ball carnestoltenc molt depurat, heretat dels temps barrocs que suma peces de ball de distintes procedències i repertoris en un vistós espectacle partit en una part de simbologia religiosa, en honor de la Mare de Déu a què es dediquen les festes, i altra de profana en què apareixen danses de pastors i homenatges al món laboral serrà, com ara una dansa d'oficis ben senzilla i atractiva. Com tants altres balls que teníem al país, i ara, a banda de les Muixerangues clàssiques, em venen el Ball dels Locos de l'Olleria o els vells Tornejants d'Ontinyent, després de realitzar el seguit de danses pròpies, acabaven construint torres humanes senzilles, no d'alçada sinó de contingut explicatiu socio-moral, ací integrats en la part religiosa. El fet del pas del Carnestoltes a les Festes Grosses singularitza la dansa, perquè de fer-la cada any es reserva per un moment àlgid, això sí, amb un cicle gairebé prohibitiu de set anys que em dóna que pensar en possiblitats reductives passades que seria interessant d'estudiar...





La part religiosa, la primera, consta de cinc parts, "Altar Mayor", "Altar Movible", "las Andas", "las Eme" i l'apoteosi del "Pilón", que teniu en la fotografia de dalt. Els que més m'han impressionat ha estat les "Eme", amb el joc de posar cap per avall dos dansadors per tal d'imitar amb els tres del darrere que els sostenen la inicial del nom marià, i "las Andas", un joc interessant de creuaments i sosteniment de pes no gens fàcil d'aconseguir, i menys amb tanta perfecció estilística.



La segona part representa els grmis i l'economia del poble. El ball dels oficis recull els agramadors d'espart, els responsables apícoles dels ruscos, ferrers, fusters, calderers, esmoladors, segadors i esquiladors. Tots ells duen els símbols laborals a les mans i els fan sonar a ritme en un conjunt curiós que uneix sonorament i simbòlica tota la quotidianitat traballadora. Després, arriben dos danses d'imitació, una dels batans de llana i l'altra la de la roda del molí, impressionant de debò quan s'agafen en rogle, uns alçats i altres al terra i els de dalt fan alçar el cos dels asseguts..., potser un dels moments més remarcables... 



Al mig es deixa el què era el ball final, el de las "Muecas", un joc senzill de paloteig però sense pals, en què s'usen les mans per colpejar-les amb les del veí canviant, i per fer-les aplaudir per sota dels propis genolls i al ritme mestís de les guitarres. Tot el conjunt el tanca un ball del garrot pastorívol a ritme de jota cantada a guitarra i pandereta en què s'avança amb rogle mentre els dansants colpegen característicament el terra amb el bastó...



 El meu aplaudiment pels dansants, pels seus mestres de dansa (quin vestidor de capa i barret més elegant...), quina riquesa de gestos i d'esforços de tothom... Un xiquet de prop no parava d'assenyalar el què més li agradava, això que portaren les calces de dos colors al principi i, després, que no es completara cap figura pantomímica sense alçar, a ritme, primer el braç dret, després l'esquerra i al final l'un i l'altre i l'un i l'altre... A mi també em feu gràcia, com altres moltes coses que vaig anar anotant. Quede ben satisfet i convençut d'allò que tant es va repetir: cal que recolzem aquesta proposta històrica. Cal que fem saber la resta de valencianes i valencians de la seua riquesa i importància perquè no deixa de ser, i ho és de dret, un dels nostre millors patrimonis dansants. Tant de bo poguérem aplaudir-lo al 2023... Potser, si contem tots de la bellesa del joc, caldrà sovintejar-lo més o posar una bona quantitat de graderies de tanta gent com mereixeria aplegar l'acte...



I jo que me'n vaig cavil·lós... Hi ha pocs casos d'ús a casa nostra del "Tampatampam"..., a veure si la Jota Final dels Cabets encara té a veure amb les velles muixerangues que..., i no podria estar relacionada amb els Tornejants d'alguna manera com ja ho està amb l'extingit "Passacarrers de la Mahoma"? I podran cabre més coses en una sola melodia, xe...