.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dimarts, 20 de setembre de 2016

Parla, tabal, parla, i digues alguna cosa...!




Ontinyent, a dimarts vint de setembre de 2016.

Et parle l'altre dia del Ball del Retonto de Real i, en citar algun dels orígens possibles del nom que m'apleguen, algú va i es riu... Ei, no! Jo no dic que siga certa o no, jo te l'apunte com a escoltada... No podré dir que el tabal no canta "Retonto, retonto" perquè, a la nostra terra, per a les nostres danses, sempre hem fet cantar al tabal...

No, no em referisc a posar lletra a les melodies de les danses, que també hi ha un bon cabàs d'exemples. El ritme del tabal, l'hem intentat imitar més enllà de l'onomatopeia, molt més enllà del "xocorroc, xocorroc" de les postisses...

El llenguatge aplicat al tabal no pot passar de ser monòton i curt, mira com ho recull Sanchis Guarner en la seua obra "Els pobles valencians parlen els uns dels altres" (II, pàg. 90-91) en treure en dansa una versió fingida de la melodia xirimitera, i que qualifica de rònega imitació del redoblament:

"Ja tinc els morros unflats
de tocar i no cobrar;
senyoretes d'a vuité,
ja us ho podríeu deixar!
Per més que s'empenye
tot lo senyorio d'a vuité,
no tocaré la donçaina
si no em paguen al corrent.
      Del Polop som, del Polop;
      del Polop som, del Polop."

Sí, ja sé que si coneixes la cançó de les danses d'Agullent, estaràs ara mateix esbalaït en veure-la versionada, però no et preocupes que no existeix l'exclusivitat en la cultura d'arrel tradicional, de Petrer també es canta... Millor centra't en el final rítmic que fa dir al tabal que qui balla és del Polop, per més que Sanchis Guarner agafa la cançó a Cullera.

Enric Valor ho treu també a la seua rondalla "Joan Antoni i els Torpalls", només que canvia de poble, de la Marina ho du a l'Alacantí:

"I estant així distret, camina i vinga de caminar, una remor llunyana va arribar a les seues oïdes.

      De Busot sóc, de Busot!
     De Busot sóc, de Busot!

semblava dir la remor.
_ Redimoni! -salta ell-. Si no m'enganye, que no m'enganye, que no puc enganyar-me perquè ho he sentit massa vegades, això, zog zog!, acompassat, és la remor del tabalet.

Seguí escoltant. "De Busot sóc, de Busot", continuava sentint-se i amb un bon compàs".

I és més. En la mateixa rondalla, Valor afig el xiste vell de l'home que es queda a casa pastant farina mentre la dona se'n va al ball, seguint el mateix ritme de tabal...

"Llavors, l'home trist, com que la muller ja passava per davant d'ells una altra vegada, soltà amb veu forta la lliçó apresa:

    Cos de podadora,
    mànegues d'estral:
    a això que m'has encomanat, 
    l'aigua li ha fet mal.

La dona, molt graciosament, es girà i va respondre tot acompanyant-se del so de les castanyetes:

    Xacarracatxac, xacarracatxac.
    Posa-li farina i s'endurirà.

I continuà pegant la volta".

Ja veus, que conversa i tot han arribat a donar.

Al meu poble, el vell ritme del passacarrers dels Gegants, també duia cançó de tabal, i doble:

"Tireu pa i olivetes, arrimeu cadiretes"...

Però els ontinyentins la canviaven en algun temps per parlar, mal, dels geganters, que llavors solien ser funcionaris municipals de baix nivell en l'escala funcionarial:

"Tira el bollo, Calollo. Tira el pa, Català!".

I pels Cabets? Què no és el crit que encara els fem, "Orelluts, Orelluts", sinó (almenys), la primera part del ritme del passacarrers?

Doncs bé. Ja veus que els tabals parlen ben parlats, i de ben segur que qui llija la nostra conversa podrà afegir els tocs que conega, si els canta... Així que no anem tan aïna amb la cosa del "Retonto, retonto", que mai no pot saber-se si sí o si no...