.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

divendres, 30 de setembre de 2016

Mare Mariola, xe quin retrat t'han fet...







Ontinyent, dia de sant Miquel, dijous vint-i-nou de setembre de 2016.

Un ocellet arriba del nord a les nostres càlides contrades, i en el seu camí imprecís ve com se'n va,... Prova a voltar una serralada singular, beneïda per l'aigua, i tempta a restar-hi una hora. Vol conéixer en un temps cabal que no li impedisca seguir cap on vida me'l porte com és aquell lloc esponerós de verds ara que passarà a bancalades de desert, solitud i xaragalls. Va picant d'ací i d'allí, més per tastar un poc de cada menjadora, de cada cadolla que no per fam ni sedentor. Potser és que van fer niuada allí els seus pares i vol saber-se un poc... I al seu refil que fa de crida, s'apleguen una colla d'experiències vitals fetes homes (poques dones), un aplec ben desigual triat a pols que atreu veïns, gent que de serra viu, gent que de serra diu i especialistes en els camins històrics, laborals, patrimonials..., i que enriqueixen l'ocellet amb dades breus, fugint del greu, sense cabòries. Que si el pardal hagués volgut més retriar entre altra gent hauria obtés noves raons, altres boniors, novelles vistes... Eixa és la sort de ser d'ací. Que cadascú la vol, la viu d'una faiçó, d'altra visió, d'un guany novell, d'un sentiment, d'admiració...



Aquesta és la sensació que m'ha deixat aquest capvespre l'exposició feta a Ontinyent del gran treball que ha espentat amb bons mitjans, massa il·lusió, treball i seny, i pocs diners, la gent capaç de Docuementart sobre la Mare Mariola. "Mariola. Serra de llibertat". Gràcies a Mati per l'avís, si  no hagués estat per tu no hauria mai sabut de l'oportunitat novella de conéixer un treball de necessaria visió pels qui com jo amem tan profundament i profusa aquesta serra de mítica membrança que volem acabar descansant-hi per sempre al seu redós, al seu abraç. Perque si havera esperat de la forma de fer de l'Ajuntament excel·lentíssim d'Ontinyent, no hauria mai sabut que s'està duent a terme una cinquena mostra de cinema de Medi Ambient, ara que amb el meu retorn al poble comence a interessar-me pel poquíssim que es fa. I el treball de Santi Hernández, alcoià de pro, i el de Mati Alcaraz, a qui tan fondament admire, hauria passat pel meu davant de nou sense la glòria que mereix, i amb la pena que em provoca haver faltat a les tantes projeccions que han anat fent al si de cada poble mariolenc...



A banda de la meua implicació serrana cocentàinica, que figura en l'ADN del carrascalatge més pregó, i la meua lligassa sentimental/devocional amb els distints indrets municipals que tocant serra toquen mare, l'experiència m'ha dut a pensar que a banda de l'Alfafara, l'Agres, el Muro, el Banyeres de Mariola, l'Alcoi, el Bocairent i la Cocentaina hermosa, hi ha altre poble que, de propi dret, pot dir-se també mariolenc, i és l'Ontinyent que tanca els ulls a si mateix... Una implicació feta de paisanatge històric, de domini econòmic, però també d'amor festiu complet, religiós al·lucinant, simbòlic patent i per sabut, reconegut... No m'arrepentisc d'haver vingut. La sala plena, inesperadament, i comentaris audibles dels que et dibuixen somrís... Fins i tot ha hagut un moment màgic en què se'ns dóna la recepta vital del que jo dic "Pixum dels Déus" sagrats i que és l'herbero, no amb el què té sinó amb el com es fa... Si haveres vist el guirigall que s'ha muntat en un instant... Com si l'estima de tots els presents a les serres, a les herbes, al costum atàvic, a un producte latent, estimat, identificatiu com cap altre, es fes patent en un instant d'implossió sentimental catàrtic... Meravellós! Aquest documental cal veure'l en públic, en família. Ens veurem reflectits, com he fet jo, a cada fita de camí, perquè hem caminat, vora cada ermitori, perquè l'hem visitat, a cada castell, perquè els hem festejat, perquè hem begut a cada font... 


Savi guió n'han fet. De picadeta o vermut que no embafe, de tòpic begut, de típic pastat, per presentar-nos a tall de nació en el món a tants desnacionalitzats com que el poblen. El que hi ha és prou, i ofrena a la Mare una visió capaç, de futur sostenible, de present conscienciat, de passat a descobrir. Un nosaltres cal·lidoscopi que es deixa massa cosa fora, bé perquè no cap bé perquè esmussaria... He trobat a faltar a més de l'històric, el neoeconòmic, el recancer i el protagonisme puntual de personatges tangencials que tant s'estila, el profund patrimoni etnològic i festiu, que m'és directe. Només a través de les musiqueries s'ha endevinat, però això és ben bo, no és cap retret... El que es deixa caure sobre la devoció principal, dit per expert, és una bomba si bé s'escolta, i si arriben a ficar-se camises i cotilles i saragüells de massa vares d'aquestes, potser el conjunt hagués eixit malparat.... El "conjunt" aquest, i així, queda bé com està perque aglutina i, sobretot, explica. Introdueix a, i això és l'important en un treball com el que es pretenia: donar a conéixer amb amabilitat. Però és ben normal també, i és fàcil d'entendre que, amb tanta enciclopèdia vital com que el veïnat atresora, i són tantes les entrades i accepcions que mariolegem amb prestància, sempre ens falte l'alguna cosa més pròpia, per més dedicació que se li haja pogut concedir.



A mi em va bé. Sé segur que açò només serà un esforçat començ. Hi haurà més passos... Només cal agafar un dels tants fils que pengen del serrell de la manta bona que han teixit i començar a estirar... Eixa és, potser una de les grans virtuts que li veig al treball, que es quede curt... Que haja sabut fer trescar sense ofegar. Acostumats com estem a la política publicatària dita de "terra cremada", en què en ser que un ajuntament o altre ens polític afavorisca una publicació localista, llaurada a frec i no a solc, estandarditzada i impossibilitadora de la publicació de qualsevol altre estudi posterior més adequat perquè de llibre ja en tenim i ja hi ha prou que bé hem cobert ja l'expedient... Trobar-te una iniciativa privada com aquesta, oberta i aperturista, respectuosa al màxim i carregada de poètiques transversals, només pot ser aplaudible...

... i encoratjable. Ai si qui pot volguera mirar-se aquest tipus de treball i entengués que és així com cal passar al demà el sentiment coneiximental de l'ahui, abans que es faça pols, cendra, oblit...

I l'ocellet ha aprés del cau dels pares. I ara en seguir volant s'endurà al lluny on la vida me'l porte aquells valors que ara ja ha entés que ací tenim. Li serviran per fer del seu racó de món un lloc millor, molt més amable...