.

.
"Roïnat el tronc, rebrots tendríssims cries. Si enllosassen la terra, brotaries/ per les mateixes juntes... I en pocs dies/ les lloses més pesants alçaries".

Martí Domínguez Barberà.
.


Falta ben pooooooooooooc....!

.

.

dilluns, 26 de setembre de 2016

Luar na Lubre. Per fi tocar el cel...!


Xàtiva, a dissabte vint-i-quatre de setembre de 2016.

Hi ha qui fa mans i mànegues per acudir a un concert, què et diré?, de l'Springsteen, de la Gagà, del Bieber, de Camela... Un servidor també té les seues idolatracions musicals i cremaria gasoil per veure el seu grapadet de selectes, Blaumut, Nadau..., el què pagaria per oir veient Battiato, Savall, Teodorakis, Luar na Lubre... Que va Luar na Lubre a Xàtiva? Sí, a l'Arrelats Folk que organitza l'Escola de Danses dels socarrats de dalt...(gràcies, gràcies, gràcies...!). Doncs no t'ho penses, Sergi, que ja vas fer tard quan es van deixar caure per Alcoi..., pregunta-li a Eva com comprar l'entrada i tira cap el poble aparcat!

I així és com el tio Sergi Carrasca, després d'un dia esgotador, de veritat, de feinassa trenada davant l'ordinador, agafa el cotxe i cama!, a veure on collons deixarem el vehicle aquesta nit..., ai Xàtiva com em dol travessar-te a revolts de percaç... I només a ultimíssima hora, i esperitat, entre al Gran Teatre aquell tan recontraincòmode, però tan repreciós... No toque vores de l'emoció sincera. De veritat vas a escoltar els Luar na Lubre... Mira, ho posa a la pantalla, celebren el seu trenté aniversari, i van a presentar un dels discos seus que més t'ha emocionat... "Extra Mundi", un recull de fòra del món propi cèltic, vist amb les ulleres cèltiques, com agraïment a les cultures veïnes que els han anat acollint amb simpatia. Ja ho explicarà sobradament i sobrera sant Bieito Romero, músic enorme, artista incommensurable, narrador repetit (dues vegades almenys) de cada història... Era una de les pors i les curiositats que m'atansaven. Què seran realment els meus admiradíssims Luar na Lubre davant la personalitat-rierada de sant Romero? Bieito i la seua conlloga?, ho dubte pels cds videogràfics que he anat visionant, però, sense muntatge, com serà allò real... No m'equivoque en que portarà la veu cantant i organitzativo-informativa en un concert que resulta impecable malgrat un seguit de problemes de so poc perdonables. Impecable per dinàmic... Què tu no cantes?, què tu no toques? Doncs te'n vas de l'escenari i, mentre dones importància a la resta del grup quan treballa, et fas el teu cafenet... 

Doncs bé, maltrat la saviesa indissimulada, la bonhomia i l'amabilitat de sant Romero, tan proper que semblava cosí de tot el públic a l'hora, qui realment ens capturà, i en sentits ben passejats pel terme, fou Paula Rey. Quina veu, quina preciositat d'elegància i d'actuació, quina sensualitat, per favor..., i quin ritme!, què no fou capaç d'emocionar i incitar a l'impossible ball als qui ens trencàrem les mans aplaudint? Llàstima del so, que no li feu justícia microfònica fins que no s'encanà amb el "Tu Gitana" extremenyoportugués de Zeca Afonso (jo, escoltant en directe el "Tu Gitana" en veu tan dolça? Sí Sergi, i escoltant, el "Chove en Santiago" amb un orgue passat de voltes new age recrescuda, també...).




Perquè m'havia assegut abans a casa i m'havia dit, Sergi, vas a plorar segur. Deixa't dur i emociona't tantes vegades com vulgues permetre-t'ho, que del teu gastes... I sí, vaig obrir-me a escoltar i, per tant, sentir, tot allò que durant tants anys han anat acumulant com a bagatge vital meu tantes cançons com ells m'han fet estimar. La sorpresa meua fou que no va eixir de mi cap llàgrima. Només vaig enervar-me quan Paula Rey estreny la mà cap el públic i acaba amb el gloriós "no nos humiliaredes nunca mais" que em fou taula de salvació en l'any que ara passa... La resta, tot alegria d'oir, alegria de poder cantar baixet totes i cadascuna de les cançonelles, de saber-ne saba, motiu i florilegi... En arribar al "Txoria txori" euskaldun, el cor se m'ha arrupit, si t'hagués tallat les ales no hauries fugit, series meu, ocell, però hauries deixat de ser allò pel qual jo t'estimava, ocell..., quina veritat vital més encisadorament càlida per qui ha volgut ensenyar a volar i ara veu que faltant a tota promesa, el Rossinyol que se'n va a França, o on siga, Rossinyol, no ve a contar-t'ho..., ni tu ho voldries tampoc perquè n'ha perduda l'esquellada amb el vol tort, Rossinyol, ai Rossinyol, i no hi ha petó ni abraçada que puga perdonar la punyalada. Resultat? Si les cançons enyoradisses i els himnes certs no m'han fet soltar-me, ni tant sols la magnífica interpretació de "la Muixeranga" (poques com aquesta, eh?, ben poques, amb els dolçainers de la Degollà d'Alcoi, que ja hi participen al disc, i els de la Socarrà de Xàtiva, que a casa jugaven...), llavors, i tots dempeus, per favor, estic ja curat de cap dol...

De les interpretacions, cinc hores de concert segons sant Romero, dos i mitja rapidíssimes per un servidor (si em feien mal les cames per la postura no ho vaig saber fins que vaig anar allà on els Milèsians van deixar-me aparcar), només puc dir que lloances. Així i tot, em faltaren "Maria Soliña", "Romeiro ao lonxe", que amb la senyora Rey hauria estat motiu d'escàndol emotiu i ús d'extintors calmants, i la meua estimada "Pandeirada das fiandeiras". Però com vaig a queixar-me si "O son do ar" sonà com mai no m'hauria imaginat (i això que en el principi dels temps ells la feien moure amb orgue eclesial...!), i una "Memoria da noite" que encara em farà feredat passat Sant Miquel...! Fins i tot encertaren en la difícilment encabible "Torre de Breoghán". I d'agraïment ver els quatre extres regalats. Quan sant Romero explicava, ell sempre a la seua, la senzillesa magnètica de "Camariñas", em recordava sant Paco Muñoz contant el nostre "Serra de Mariola". Potser són tan semblants... Sense conéixer aquella ciutat ja sé que per una de Camariñas visc jo penant en el món..., com si fos una floreta montcabrerina... I eixe final animadíssim de ball de plaça, l' "Os Animais" pseudoianqui i la divertidíssima "Ao passar pola Coruña", on, com a Guadasséquies, el primer que es veu són les finestres obertes i els llits per fer... 



En eixir, en estat d'alegrança, he pensat que quina sort la meua. Vaig començar l'estiu amb l'esclat irredent del "Veles e Vents" de Xarxa Teatre, i ara inaugure la primavera d'hivern amb unes ganes impressionants de tornar a escoltar aquesta gent tan gran, però si pot ser en format menut..., amagat, per a revetlla de poble, qui sap... Em venen tantes ganes de conéixer Galícia, ara que ja sé com sona el resplendor de la lluna enmig d'un bosc sagrat cèltic..., a veure si és cert que Brighantia cau a prop d'on són aquesta gent.

I m'aprope al mostrador on hi havia exposada i a la venda gran part de l'obra del grup en conserva per veure si em merque una peça de record... I li dic a la senyodona que m'atén que ja els tinc tots... Em mira al·lucinada. Sí, excepte aquest que no sabia ni què l'havien editat, molt val? Però, fins i tot tens la "Torre de Breoghán"? Tu serás gallego, no?