.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dimecres, 7 de setembre de 2016

Lloança a (l'IES de) Biar...






Biar, a dimecres set de setembre de 2016.

Hui m'he llevat a les tres del matí. M'urgia acabar un text que no havia pogut afrontar en les dues darreres vesprades de calor angoixosa. Estic cansat i encara és molt dematí. Estic assegut al nou despatx. El comparteixen els departaments de Castellà i de Valencià. Com que jo forme part dels dos departaments per les sorpreses aquestes que de tant en tant et dóna Vida, puc assegurar que em trobe a bon lloc i ben meu; en faré casa...?

Com a casa en cap lloc, que sol dir-se i ja ho sé..., però jcom que sóc agosarat, bé que m'he dut ja mig despatx, ventilador inclòs, per poder-hi treballar a gust. Ja que ens cal treballar per viure, visquem el millor possible per oferir un treball decent...

M'assec vora el finestral, tot són pins, algun xiprer que fa de tanca a menuts bancalets en pendís, serra i cel blau. Al davant, hi ha un vell camí encosterat tatxonat de casetes de viacrucis... És la famosa senda que du des del Plàtano fins a l'ermitori tan gran de la Mare de Déu de Gràcia... Jo que sempre he dit que de major volia ser mestre de poble serrà, estic tant en la serra, i per tant, tant en mi mateix, que no puc arribar a creure'm que a uns dos-cents metres cap avall, cap el poble, hi ha la cava de neu..., tot un símbol de serranitat, no creus? Què voldrà dir això?, que serà fresc l'hivern? Se li suposa jo bé que ho espere...

I com serà treballar ací? De moment, em cal agrair tanta amabilitat i ajut com he rebut de tothom. Hauré trobat realment ací casa...? No ho sé ni puc saber-ho encara... Però de les tantes serres amb institut incorporat que podien tocar-me, el nom "Biar" em resulta d'allò més atractiu. En un principi el què pots pensar és que està encara lluny de la llar actualment formal, però després, la idea només que dorms a casa, que estàs a casa per la vesprada, que casa és casa, em resulta tan reconfortant... A més, el camí no se m'ha fet encara pesant. La vereda que du des de les arcades de l'aqüeducte fins al Camp de Mirra em segueix semblant tota una aventura passar-la. Ara, bé que passarà a conformar el meu patrimoni familiar quan abans era només una incògnita simpàtica d'algun moment d'agossarament laboral puntual o de turisme socio-festiu... Tot m'anirà bé; d'això n'estic segur. I tinc prop a bona gent, que ja he fet visita a alguns amics de Banyeres de Mariola i Bocairent provant camins... I fins i tot ja m'ha deixat caure algun company, una sorpresa trobar-me amb algun admirat personatge que ara passa a ser confrare professor, que per ací també hi ha feina a fer, de la meua...

Quan estava al meu anterior institut, voltes d'abril, va desesperar-me que, entre les tries que havia fet en el concurs de trasllats, una d'elles m'hagués passat tant de rampaina... Biar, perdut per tan poc. Ai com m'hagués estimat arrimar-me a prop de casa. A contemplar-me cada dia de pas la mare Mariola... I com que no va poder ser aquesta cosa ni cap altra, vaig oblidar-me'n... "Ressignacioooooó, conformitaaaaaaaat. Tingueu paciènciaaaa i serenitat" que escriuria el Jordi Garcia... I un dia, de matinadeta ben fresca..., què dimonis, el 5 de maig mirífic de la mort d'Al-Àzraq en què tantes circumstàncies es donaren que vaig saber que l'horitzó immediat canviava a bé, a millor i a pitjor ensems... Va i una admirada col·lega que m'envia una captura d'imatge: Sergi Gómez i Soler, IES de Biar...

Poble preciós d'intensa tradició, viscuda com a cap altra banda del món (només cal veure el tractament que se li dóna a la Mahoma...) i d'història complexa... Instal·lacions magnífiques, gent amabilíssima... Tot pinta bé... Demà entren els alumnes, els d'ací, els de la Canyada i el Campet. Supose que els de Beneixama vindran el dilluns, que són les festes de la Divina Aurora... Com seran els alumnes...?

Quanta incògnita bonica per anar desembolicant mentre aquest rerestiu despereant va allargassant calors forasteres... Serà cosa d'anar vivint cada moment amb intensitat majúscula. Ja aniré contant-te.

Au, cada dia "d'Ontinyent a Biar, deçà lo camí de l'aigua" que feia apuntar Jaume I al Llibre dels Feits, i viceversa...