.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


diumenge, 4 de setembre de 2016

La Festa de la Poesia en homenatge a Estellés a Real...



I sí. Comence aquest escrit amb una foto de Pepa, perquè vull i la vull. Que ella no és poesia també?





Real, a divendres dos de setembre de 2016.


No poden eixir sinó coses precioses de la intenció i de l'acció de Paco Muñoz.




I ja ens tens embarcats en altra ventura... Que açò és un no parar satisfactori.  La plaça plena de gent. L'escenari preparat... I jo que arribe tard, sort que m'havien guardat lloc a taula. El plat? Uns li deien "bollo", altres que si "coca de pessic" perquè a pessics ens la menjàrem... Allò fou una meravella de coca bona i salada de recapte, tan bona com els comentaris de l'excel·lent companyia que ens toca de veïnat...



En veritat, almenys en la meua veritat, que la vetlada fou d'aquelles que se't queden. Per la bonhomia de Paco dalt i baix de l'escenari, per la qualitat d'allò escoltat tan ben triat i pronunciat, per les inesperades cançons.




 Un luxe absolut escoltar a Paco cantant la "Marinera fidel" i tantes altres, i més encara amb el mestratge d'Enric Murillo al teclat i la seua senyora esposa, Imma Martínez, a la veu..., magnífica és dir poc...







Bo. Després del pa i amb set, em toca a mi, flipat per la presentació que em feu Paco, obrir l'escena... Va i resulta que em demana ahir, l'home, un text sobre poesia i poetes... I com que n'estic tan fart jo, dels "Poetes" i dels qui d'ells se n'aprofiten, he fet hui mateix xino-xano i allí va que la penses, un terrorífic text que he llegit esmaperdut i amb presses. El dia que puga seure i beure dalt d'un escenari, crec que m'hi quedaré a viure... Més endavant vos passe el text, ara anem a per coses importants...






I important és que una Festa Estellés siga una Festa Estellés. I que es cante. I que es recite. I que hi haja emoció. Li ho he comentat, malferit, a Pepa i a tot el rogle que hem conformat en acabar tot l'espectacle: no m'agrada el caliu que estan prenent algunes d'aquestes celebracions, sobretot quan, en algun poble amb nom s'ha pres formes lícitament capitalistes, pròpies d'una sociedad económica de amigos del país, d'afrontar les que ací foren emocions. Clar que hi hagué poetes, que convidada estigué Mari Carmen Sáez..., però Mari Carmen Sáez llegí un preciós poema seu i, tot seguit, poemes d'altres. Un d'Estellés i un espectacular poema de Maria Beneyto.




 Amb això, i la lectura engolada de Pau Ferrer (quan arribà al "poseu-me les ulleres"..., uf quanta emoció), i sobretot amb el senyor Juan Ortega recitant de memòria "Els Amants" (que m'he plantat a aplaudir de tan bo com ha estat el moment...), ja ha pagat la pena el viatge...




Però anem a pams. Que havera pagat per escoltar a Paco cantar el "Qualsevol nit pot sortir el sol" amb què ens donà la benvinguda. Per oir els poemes de Llorente ("la Barraca" i el "Barranc dels Algadins"), magnífics.




Per escoltar la "Marinera fidel " de Lluís Guarner dita amb tanta expressió com l'han brodada aquells xiquets... I pobra lluna refredada la de Soler i Godes, i quina complaença escoltar tan ben dit i cantat Martí i Pol (quin "Dóna'm la mà"..., d'antologia)... Què ha hagut res de dolent?  Que el senyor Vicent Marçà s'haja arrancat per estellesianes ha estat definitivament impagable, sobretot quan ha arribat a fotre's el pimentó torrat famós...



L'homenatge a través d'una ovidiana medievalista al xiquet Aylan i a els tants xiquets sense nom que han mort al bressol de la mare mar Mediterrània pel desfici més cruent dels homes m'ha deixat ert, m'ha traspassat... I què dir més de més belleses. Que ha estat tot plegat acollonidor? I l'"Assumiràs" en grup i encetat per la pròpia filla del poeta? Deixe de dir, que m'ixen les llàgrimes mentre escric.











Entre sentimental i amant del què els poetes de veritat escriuen (els de veritat veritable, tants de vosaltres que estimeu dir...) i que recorde que tot ha acabat amb l'himne munyossià per excel·lència, i meu, el "Serra de Mariola"..., no he pujat a cantar-lo. He preferit quedar-me assegut per gravar-lo. Per poder-te'l fer arribar. Almenys que tastes una mica de la tanta emoció que et dic...









A més, ja saps que jo no el cante com el canta Paco i companyia, que jo ho faig sempre en un mariolenc d'os i es obertes en què les Socarrades (les meues àvies i ties) van a les fontetes, que les Alcoianes són les que fan botgetes... Maniós, bé ho saps...



Moltes, moltes gràcies per tal nit... I moltes més d'aquestes que en pugueren vindre...





I per acabar, aquest darrer vídeo, frapant! Nyas regalàs del rumbós del tio Carrasca (m'has vist amagat en la foto anterior? Si no tinc solució...).