.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

dilluns, 5 de setembre de 2016

El text que vaig llegir a la Festa de la Poesia de Real..., ai...!


Ontinyent, a dilluns cinc de setembre de 2016.

A la fi, després de rumiar-ho bastant, he decidit que sí que et passe l'escrit que vaig llegir per tal de donar inici a la Festa de la Poesia en homenatge a Vicent Andrés Estellés que es va celebrar a Real el passat divendres.

No volia fer-ho perquè pense que aquestes coses tenen el seu moment precís i cal entendre-les dins d'un ambient determinat que, una vegada esfumat, pot generar controvèrsia entre els qui no el visqueren i lligen. Una cosa com el llibre dels Amantats d'Ibi: el què està al llibre està al llibre, i si no has anat a escoltar-ho, et fots!

Però no. Sé que pot ser un text polèmic, com ho són darrerament els textos de l'inconformista i cansat de la hipocresia quotidiana que sóc (hi ha qui diu que és que estic negatiu quan, el negatiu és el món que, potser, qui em negativitza accepta de ple mentre jo em negue a fer-ho perquè tinc encara l'esperança que alguna cosiua pot canviar). 

Paco Muñoz em demanà que parlara de poesia i poetes. M'apassiona la poesia i la visc d'una manera extraordinàriament meua (que ningú no acaba d'entendre la meua dèria per sonetitzar el meu horitzont vital...). Darrerament, després de tanta desenganyada lectura poètica, remesclada amb obres que realment m'han arribat a tocar fibres, i d'experiències que he sabut o m'han contat de les dificultats que faciliten els "editors" i de la supèrbia de tant d'autor, només podia eixir-me aquest text rebolicat. Espere que els que tinc com a bons poetes i les que tinc com a bones poetes/poetesses (fart estic d'aquest cuidar el llenguatge...), no s'hi vegen reflectits ni reflectides, i tampoc ho vulguen fer les víctimes d'editors sense escrúpols, que els tenim. La resta, ja s'ho farà si s'hi troba emmirallat... 

Sóc conscient que llegiu amb lupa totes les meues afirmacions. Veure'm en quina postura arribeu a crucificar-me..., poèticament!



Sobre criar llana i cardar fama...
Escritet contra-poètic, contra alguna poesia i edició poètica, i amb motiu


Em convida a aquesta festa sant Francesc Muñoz, i em demana, a través d’un mitjà de moment tan poc poètic com el whatsapp, que faça un escritet sobre poesia i poetes.  Poesia i poetes, quasi res diu el missatget... Perque un servidor té devoció per aquest sant Francesc, i molta, perquè sinó, li havera respost que ni ell ni jo tenim unes pupil·les prou blaves per preguntar-nos sobre un món tan ample com és el de la poesia. Què és poesia? I tu m’ho preguntes? Poesia ets tu..., i és cert, perquè et tenim com a poeta... Però, i què és un poeta? Al meu poble, quan érem xiquets, soltàvem que era poeta aquell que duia la bragueta acatxada i, ja de major, un senyor literat va arribar a assegurar-me que només es podia considerar poeta aquell qui havia publicat més de tres llibres de poesia, com ell, que n’havia publicat quatre, vaja!

Poeta com a somiatruites, poeta com a mort de gana, com a perseguidor de fantasmals idees, com a compositor de sudokus... Hi ha tanta tipologia de poeta i poeta o poetessa... Blasmats continuadament, ensalçats tan bon punt s’han mort i no poden escriure. Que, senyores i senyors, qualsevol qualsevol pot ser poeta o, potser, ja n’exerceix... Des d’aquells que junten quatre paraules en negre sobre fons blanc i sembla que no caminen, sinó leviten quan entre la resta dels mortals es troben, o aquells que t’emocionen només deixar anar la paraula, o aquells que els fa tanta vergonya que la resta del món sàpia que ratllen sentiments que ho disimul·len i ho negaran tantes voltes o més com les que cante el pollastre de la Passió tot provant a apartar-se amb rudesa de la imatge etèria, prima, volàtil, pusil·lànime i acrobàticament cèlica que el comú té dels poetes... Perquè no ens enganyem, la visió del Romanticisme encara ens embena els ulls quan ens mirem allò de la poesia per més noucentismes, avantguardismes, maquinismes, futurismes, dadaismes, ultraismes i meninfotismes que ens haja tocat superar...

Jo pecador, he intentat apartar-me sempre dels poetes. Sobretot d’aquells que indiquen això: “Poeta, o Poetessa”, en les targetes de visita. Aquells que en trobar un “amic” editor (marxant, pirata bucaner o -he, he, he-, filàntrop), han publicat un llibre inqualificable. I fan presentacions del seu llibre tot provant d’afegir altres poetes que facen de rapsodes, i musiqueries, i projeccions d’imatges per por a que, en veure realment el bluf o fum què reomple el llibre, hom comence a dubtar..., o bé (i ací passen a ser “pobrets meus”) l’amic corsari filibuster me’ls ha estafat i ara remen en galeres com a remença pressupostària... Amb aquests no puc ficar-me, que prou faran per treure’s de damunt la tirada esclavista si no n’han tingut massa de vista prèvia premonitòria... Seguisc abocant colomassa: i àgils o espavilats fan trobades on intenten vendre el llibre, i més presentacions, i van a les televisions locals a vendre el llibre abans de la propera presentació, i inunden el Facebook amb ressenyes fetes per amics de Facebook o compromissaris a sou d’amistat deguda o tornafavor a la recerca d’un espai social (i econòmic) amb nom propi. I eclipsen. I esgoten.
Generalment, intente apartar-me d’aquells que, sent-ho, no es consideren mai d'aqueixa classe de poetes...

Per què? Perquè encara crec en allò de “poesia eres tu...”.
En el transcurs dels anys que duc sent professor, m’he trobat cabassos de cassos d’alumnes adolescents que jugaven a ser poetes, però dels secrets, dels vergonyosos. I com que el què fan és provar d’encapsular en pocs caràcters l’univers immens que senten, viuen, temen i ploren..., necessiten també d’un còmplice que puga saber-ho i amb qui poder compartir el joc del secretisme. De vegades, et sorprenen perquè t’han atés i proven a conjugar mètrica i rima. De tant en tant, hi ha algun vers lliure que usa d’un lèxic sorprenent, altre que supera aquella necessitat tardoinfantil i ja pepara, textualment, un neoadult interessant. Però sempre, sempre, hi ha la meravella de la novetat, del descobriment, de la innocència. Tots ells naixen a l’escriptura com si foren Roís de Corella, que clar tenia que la ploma sovint greus mals descansa. Després, hi ha qui li pren afició i ja s’emparra amb tot allò que la vida li depara, hi ha qui vol esborrar tot passat poètic o qui només hi torna quan està passant per un clot vital, i hi ha fins i tot, com feia Pessoa, que necessita més vides de les que té per poetitzar-les i poetitzar-nos. No passa res, és el temps el què farà els poetes certs i ja està.
Total, li importa a algú realment la poesia? Puja o baixa els nivells de l’IBEX 35 o acreix el PIB...? Ningú no es fa ric d’escriure poesia. A la fi, com deia sant Joan de la Creu Fuster, la poesia només aprofita per a fer poesia... No?

Ja ho hem contat. Entre els poetes d’afició de “qualitat” (però desconeguts) i els consagrats (de tant en tant millor si els desconeguérem), i això és tràgicament divertit, només sol haver-hi una diferència de màrqueting, de tindre els amics convenients, de trobar-se en el lloc adequat en el moment adequat, de sort encara (més que no de qualitats) o d’aprofitament d’alguna militància política determinada que comporte visibilitat. Per això trobe tan interessant que aquesta festa de Real s’haja obert, des de la seua concreta i sagrada estellesianitat primigènia, al món sense mesura de poètiques i poesies variades. Les dels “grans” per suposat, però espere que també de “les vostres”. Així, podem fer homenatge merescut a “La Veu”, però també a altres veus i a altres maneres d’entonar que  puguen haver arribat a tocar-nos el voraviu. I qui sap si ens n’enamorarem d’alguna, vella o novella, que desconeixíem? Els qui estimem la poesia perquè la poesia ens realitza, ens forma i conforma, ens vitalitza, els qui, com jo, necessiten escriure un sonet cada vegada que queden atrapats per un gest, per una melodia, per un paisatge, o que reben una punyalada en plena moral, només podem mirar-nos una festa com aquesta, marededeusenyor, amb ulls com a plats: una festa on hi ha gent que estima, llig o diu que llig i recita poesia. A veure si això de la poesia encara aprofita per alguna cosa i fins ara no ho havíem pillat... A veure si sant Paco Muñoz té raó quan diu que els poetes són els profetes que no endevinen el futur, el veuen! Serà cosa de provar a dedicar-nos a llegir futuribles en mans i boles de vidre... Aquesta nit, dediquem-nos millor a disfrutar, desacostumadament, de la poesia. Total, ara mateix no tenim cap llibre que vendre...

I per favor, deixe’m vostès que acabe la meua intervenció llegint-los un poema irònic del tot del senyor Marc Granell, trobat al poemari “Tard o d’hora”, que explica perfectament què som, pel comú del general, els poetes...


ELS POETES

Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.

No fan res de profit.

No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.

Per no fer no fan
ni tan sols diners amb allò que fan.

Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.

Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.

Bona nit.



Sergi Gómez i Soler
Biar, a dos de setembre de 2016