.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dijous, 8 de setembre de 2016

A l'Alcúdia, prenent la mida a una festa d'alçada...




L'Alcúdia, a set de setembre de 2016.

Veus la foto? Dues teles vermella i verda, amb lletres en cinta d'or i pintures de la Mare de Déu de l'Oreto i de símbols litànics  marians (en aquest cas xiprer de Sió i altíssima palmera)... Doncs bé. Si en  traus una de qualsevol dels barrets dels bastoners, la desplegues i l'estens, té la mateixa mesura que la imatge patronal hui festejada. Per això es diu la "Mida".

Realment, el simbolisme a què arriba aquesta festa és remarcable del tot. Per això, i malgrat el profund cansament que em rendeix, no puc estar-me'n, ara que visc a casa, d'apropar-me al poble dels roscans per tal de fotografiar com em cal l'Entrada de la Mare de Déu... No hi ha acte, ni tant sols a viles veïnes amb major predicament mediàtic, com aquest. La seua senzillesa certa i la prestància dels tants i tan distints balls el fan aconsellable (a més, hi ha aparcament...!)




Feia ja molts anys que no venia per ací, perquè el temps passa i ens du a racons de vida, i insistim massa darrerament en la idea, despensats. Prou per veure que, organitzativament i formal, la cosa de la cercavila ha canviat molt, i a millor.

A mi, m'agrada passar la via del tren i, mentre la Mare de Déu ve des de l'Hort de Manus, una quinta que fou convent, remesclar-me en el guirigall magnífic de gents, vestits, músiques i il·lusions assajades per dansants de totes les edats, sobretot infants, a la porta mateixa de la desfilada.



En un no res, i sense que te n'adones, l'ampla avinguda atapeïda de gent, comença a rebre senyals de l'arribada mariana precedida per un catàleg del bo i millor de la nostra tradició.
"Sicut Palma in Cades". "Sicut Cupressus in Sion", "Stela Maris", "Electa ut Sol", de manera tan plaenerament amable, amb quatre grans vexil·les litàniques a tall de títols d'honor d'antigor pregona, és que s'inicia la desfilada...


I desseguida, la cascada de picarols alegres. Que si Ball de Cintes de Sueca, espectacular de veritat sonat amb tarota, que no sé com arribarien a emocionar-se d'escoltar-lo les històriques responsables del seu fill sonor, el Ball de la Veta del meu poble...


I la Dansa dels Arquets, amb un vestidor de vertader luxe poblà...


I quanta xiqueta dansant? I quant xiquet palotejant al ball o al tabal? Quin bé de Déu, que sol dir-se, i quina pedrera d'estima cap allò més propi per l'endemà. Em fascina la capacitat generacional de renovellament d'un nosaltres tan incitant, tan ple de futurs...


Les Danses, molt ben vestides en forma i fons, donen pas als Gegants i als Nans... Els primers, gens agraciats (ja saps el què opine dels productes de l'empresa "Aragonesa de Fiestas") van acompanyats de manera original a la dolçaina. Què això no és el "Traspasset i Fandango" de Morella? El mestre dolçainer, a qui sempre he aplaudit, se m'apropa..., pots cantar-me, Sergi, el ball dels Gegants d'Ontinyent? Si faig memòria, igual la toque i tot...



Els Nans, són altra cosa... La seua senzillesa formal s'adiu del tot al seu motiu fester, que ens trobem tan prop de la València capitalina que no podem estranyar la representació racial i la mateixa identitat de ball i melodia. Això sí, quina gràcia de robes... Ací està el ball, per si no el coneixies...




El fet que els caps només cobrisquen els muscles dels dansants quan va a començar la melodia, un fet tan allunyat del costum mariolenc on els Cabets o els Cabolos són ells mateixos i mai ningú no pot saber qui els personifica, permeten fer fotos tan xules com aquesta... Què tens dins del cap? El buit més absolut... Diuen que el costum, i és cert, no és per poder respirar millor, sinó per, en havent dansat, presentar el cap del revés al públic perquè aquest faça donació voluntària de diners..., he, he, he...




I ball de Gitanetes amb arcs. Estèticament, un ball agradós. Com de bonics queden els cercles d'heura sobre el roig i el blanc del vestit de volants mantonejat...




( I va i resulta que, no sé el com, se m'oblida parlar del Ball dels Pastorets. Ho lamente, perquè em va resultar graciós de debò. Així que aquest fragment entre paréntesi esdevé un afegit al text original a petició d'una responsable del ball, a qui agraïsc que haja llegit aquestes línies, m'haja avisat de l'oblit i m'haja demanat alguna línia escrita sobre ells...




Dels Pastorets trie aquesta foto de les faldes i una altra de ben graciosa que vaig prendre al principi de l'acte. Les passades dels xiquets sempre són tan dolces...

Conten que el ball és l'únic realment infantil amb què compta la processó, i certament, en veure la resta, resulten tots adaptacions dels balls dels majors amb l'excepció de les magranes i els arcs, on sempre t'has trobat dansants de totes les edats, però sobretot, dones. Els pastors, ací i allí, han estat sempre danses de xiquets lloadores d'una vida pastorívola no sempre tan bucòlica com l'hem volguda pintar arreu, però clar, simbòlicament, les idees del Corder de Déu i de Jesucrist com a Bon Pastor eren massa interessants com per a obviar-les en les processons simbòlico-representatives, on ja el mateix Sant Joan era xiquet i s'acompanyava d'un xai adornat... Aleshores, qui millor que la xicalla per oferir un quadre plàstic tan complet?

Em va complaure la representació, em feu enyorar els meus estimats Pastorets d'Alfarrasí, ves per on..., crec que l'única cosa que tenen en comú és el ball en dues fileres! Però, és que hi ha cap ball de Pastors igual a un altre? Potser siguen les que més diferències conciten d'entre les nostres danses infantils?)



I immediatament, els Torners o Tornejants. Potser el ball que més m'agrada dels què poden trobar-se a la Ribera, per les formes i la roba potser. El toc de flabiol, momentani i inesperat a la fi de la mascletada de timbal, li atorga un punt bucòlic, que no arriba a malencònic ni afectat, a tan guerrera dansa, i li fa lligassa amb les antigues melodies soldadesques... Una passada!




L'únic punt fosc de la vesprada el podeu haver comprovat en el vídeo que vos he penjat. Els fotògrafs sense miraments que es plantifiquen allà on els rota sense mirar ni figa ni pèl. És la seua feina!, pot adduir algú... La seua feina? Molestar el públic en una funció pública? I de perícia poca, perquè amb tant d'equip i tanta eina, de veritat necessita ficar-se dins mateix del ball, de cada ball? Glòria als fotògrafs conscients que es mimetitzen amb el paisatge festiu i no es fan de notar. Amén.



I com anava a faltar una Magrana com Déu mana? I no vols caldo? Dos sucs de magrana, per favor... I molt interessant que aquest estri s'òbriga no a la fi del ball, sinó a la meitat de la trenada i es tanque a la meitat de la destrenada...


I de l'Alcúdia, els Negrets!, la moixiganga pròpia. 
No recorde haver vist mai el ball d'aquests mascarats, i m'ha agradat. No n'he pogut estar tampoc de penjar-te'l perquè el conegues si tu tampoc no l'has vist mai... 



I com en tota muixeranga que ho siga i de ser-ho se'n preue, rera la pantomima representada, s'acaba enlairant una torre.


Ei, i poca broma, que a l'Alcúdia també deixen les bèsties soltes i accepten a tothom... És bromaaaaaa! Com vaig a dir jo res mal de l'ínclit senyor Arlandis amb el que me l'estime! L'última vegada que el vaig veure fester, feia de Tornejant. Ara, molt més entrat en anys, sembla haver sentat el cap i balla, done fe que molt àgilment i amb gust, el Bolero del seu poble. I la pose llorentiana, impagable. Gràcies, senyor home, per existir...



El Bolero, millor "Les Valencianes"...., també té vídeo, però no sé per on me l'he deixat... Ara faré per trobar-lo, no siga cosa que cronifique aquesta visita meua sense fer-te disfrutar de les passades que acompanyen la melodia més famosa del poble, una de les més sensiblement nostrades... Però de moment, nyas Ball de Bastons, i ràpid, que ja arriba la Mare de Déu...


Més que no un primer pla dels protagonistes, els representants dels personatges del Pregoner, Pelegrí de Montagut i Maria, abillats amb robes de magnificència, he preferit posar aquesta imatge de conjunt. Passa el tren, s'alcen les barreres a tall de geganti alçament d'espasa en homenatge una vegada fugit tot drac modern..., i arriba l'últim i més esperat dels blocs pels fidels devots, que es planten immediatament en senyal de respecte. El carro que du la Mare de Déu de l'Oreto ja està ací...


I efectivament. Sobre un llit de flor blanquíssima, sobre el carro i resseguint la tradició, entra al seu poble la imatge mariana. Al darrera, polits, els polítics, i la banda de música que, al cop de bombo, trenca amb el pasdoble "Febrer"... 


I ja està. 
No em queden forces, literalment, per anar a veure el pregó ni res més que no siga tornar al cotxe i dur-me a casa per refrescar-me i dormir. És el que té alçar-se tant i tant dematí i no parar de treballar. I és llàstima, perquè amb tanta gent coneguda que vaig trobar-me, eixes converses promeses si ens tornàvem a trobar ara després ja no podran ser... No passa res. De ben segur que, amb tant rodar com rodem tots, ens trobarem a qualsevol lloc inesperat... Potser l'any que ve a l'Alcúdia...

3 comentaris:

Chelo Lorente ha dit...

Sergi, el reportatge m'agrada molt però tinc que dir-te que darrere dels cabuts anaven els pastorets i pastoretes, davant de les gitanes i no es as nomenat.
Té agrària que modificades i els agregats al reportatge.
Gràcies,
Chelo Lorente mestra de la dansa dels pastorets de L'Alcudia

Chelo Lorente ha dit...

Sergi, el reportatge m'agrada molt però tinc que dir-te que darrere dels cabuts anaven els pastorets i pastoretes, davant de les gitanes i no es as nomenat.
Té agrària que modificades i els agregats al reportatge.
Gràcies,
Chelo Lorente mestra de la dansa dels pastorets de L'Alcudia

Chelo Lorente ha dit...

Sergi si vols informació dels pastorets té informe,es una dansa de molts anys de L'Alcudia.

lorentechelo@gmail.com