.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

diumenge, 4 de setembre de 2016

A Banyeres de Mariola, a veure com festegen la Relíquia de sant Jordi...




Banyeres de Mariola, a dissabte tres de setembre del 2016.


Val, sí. Això mereix una explicació.
Hi ha molta gent que no sap que al poble de les banyerudes i banyeruts fan dos entrades de Moros i Cristians a l'any.

Jo mateix, només n'havia vist una, i feia una farcollada d'anys... Per això, davant la immensitat de propostes festives que adornen el primer cap de setmana de setembre i et poden fer marejar davant la tria, vaig optar per apropar-me a aquesta gran desconeguda per a mi: la Festa de la Relíquia.




Aleshores? Sí. A Banyeres tenen des de fa anys i panys una relíquia de sant Jordi matadracs, patró de la Mariola (en quina de les versions, aquesta o la de matamoros, no ho sabré dir...). Des del moment en què la reberen, un tres des setembre si no vaig errat (de 1780?, el que sí que sé és que va arribar pel Morer, la finca on morí la meua estimada Teresa, la del Morer...), això, que fan unes festes concentrades en el cap de setmana. Però unes festes, festes? Dona, això he vingut a veure!, sembla que excepte l'ofrena i poca cosa més, el programa es repeteix bastant...



I què m'he trobat? Una senyora entrada! Però una entrada... rara. Vaja, de les que dius: m'agradaria veure'n alguna.., i ja l'he vista!

Vejam si m'explique curt. Filades amb els vestits propis i molt pocs d'especials, àgils, ben formals, a muntó de carrosses confetineres, bona cosa de música, variacions de les esquadres, piquets..., i tanta gent en un temps que no arriba a esgotar-se ni fer-se pesat. Es pot demanar més positivitats?


Doncs bé... Una vesprada agradosa, perquè de tant en tant bufava briseta galana, de bona conversa amb gent de tro, moltes salutacions, una manera molt recomanable de passar una vesprada dissabtera...


A més, per a recuperar-se de la panxada de cotxe del divendres..., no hi ha millor recepta que el color, l'espectacle senzill i l'ambient d'una festa que, partint que és tinguda com a menor, té molta gràcia i es deixa aplaudir...



A més, hi ha cosetes morocristianes que sempre m'han fet gràcia. Això de les esquadres de gastadors m'ha cridat sempre l'atenció, però a Banyeres encolomen també, com quan jo era menut a distints pobles d'aquells que rodàvem familiarment, barbes postisses a la xicalla. Potser no t'agrade o et semble rar, a mi, em segueix fent molta gràcia, vaja...



És com el cas de la Mahoma, que m'emociona trobar-me-la, i que em mire tan fixament amb eixe purot que abans era petard capaç d'abotar-li el cap i tot el què es presentara per davant des del castell estant en ser que els cristians tornaven a prendre la plaça. Ja et vaig contant parlant de la de Bocairent que em posa tou i tendre el gegantot..., i ja no només per ser una mostra única de l'arqueologia vivent festera, és tendresa d'estima admirativa, no sé...


Una altra, les variacions... M'ha atret de sempre com uns festerots tan cepats podien posar-se a desfilar fent formes, passos que semblen militaritzats i que dibuixen estructures de ball popular, com de dansa del Corpus. Ací, tothom sap i estima desfilar així, i vaig veure exemples de preparació assagística admirable... Des de la perfecció formal estricta fins a la més amable de conversa amb l'espectador conegut, totes m'han semblat ben aplaudibles.





 Esquadres, ballets xulos, capitanies sempre que l'economia ho ha permés, homenatges sentits en alguna d'elles... Que sí, que és més entrada que moltes entrades, aquesta de la Relíquia. I ben content me n'havera baixat, si és que la nit hagués acabat ací...



Però quedaven els fanalets...


En acabar de sopar, cada filada s'agafa el fanal que ha fet i el du en cercavila fins a la plaça i per tot el casc més antic de la població. Una vegada totes les filades del Bàndol Cristià juntes, comencen a tocar les melodies de crema pròpies (Des de "Clavelitos" a "Què bona estàs, Maria"), i peguen foc a aquestes falòries de cartró. Després, ho farà el Bàndol Moro...


Realment, poca cosa tenen del fanal que pots conéixer, perquè de tradició fanalera hi ha bastant al nostre territori morocristià, sobretot per enllumenar la Retreta... Anit, només vaig veure un fanal amb llum. Més aviat, i això m'encanta, es tracta d'alimares portàtils, preparades per ser cremades en rodar-les. Una evolució espectacular de falles, aixames i fatxos? Bé podria ser, i són precioses de veure, de cremar...



I l'espectacle s'ho val. 
El passacarrers és simpàtic, sobretot si la banda comença a tocar-te el repertori tradicional oblidat (des del "Maseret si vas a l'hort" al "No en volem cap" o "La manta al coll". El que em va xocar, per impresentable, és la insistència de la banda de la primera filada mora en afonar-se amb el "Maricón el que..." siga..., tan propi del segle XIX. En moments com aquest és quan l'espectacle no s'ho val i, si tens una mínima consciència social, cremes més tu que no el farol...

Però no acabem amb ràbia el que fou una vetlada deferent i afectuosa. Em quede amb les moltes lluminositats de la festa. Ara ja no puc dir que no la conec...