.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

divendres, 19 d’agost de 2016

Xavi Castillo. L'heretge de Xàtiva torna a la fira amb un catàleg complet de refillsdeputes...



(ai)Xàtiva, a dijous díhuit d'agost de 2016.

"Mera" que la plaça de la Seu (Calixto III) no és xicoteta. Mai no l'havia vista jo a cormull. Però quan dic a cormull em referisc a que hi ha indrets que jo no sabia que podien acollir ni gent ni tanta. Jo no sé què vorien els qui omplien el capdamunt del tot... Tan ple que vaig arribar molt prompte i allò ja era un esclat d'impressió, tanta ànima càndida agombolada... Així que em tocà posar-me allà on algun personatge bíblic perdé la paciència i suportar una de les nits més caloroses que recorde, entre una massa massa sudorípara, i amb una calentura que, per moments, va fer-me pensar en dessistir...

Xavi Castillo tornava a la Fira de Xàtiva. No hi havia engany possible. Potser és la convocatòria cultural més sincera que recorde: tothom sap a què ha vingut i no ha estat, precisament, a contemplar una obra de teatre. Estem ací per escoltar com es caga en la mare de tant de filldeputa com hi ha al món nostre immediat. Ha vingut a cagar-se en un rus, en un pare abat i, si tenim sort, encara veurem ressuscitar la tia Rita per, tot seguit, omplir-la de merda caldosa... Tot allò que vinga d'afegit, serà benvingut també, que això no es dubta. Però, i què serà...?

Hui, no es cenyirà a cap guió. Igual sí a alguna idea prèvia sorpresiva. Hui desbarrarà. Dirà les animalades més escatològiques, es tocarà els ous i veurem on arriba més... El nostre pallasso per excel·lència (pels valencians dic, per a mi segueix sent-ho Leo Bassi des què ens ensenyà l'ou), anava a fer el mateixet que li han fet impedint-li tornar durant dotze anys llargs: un aute de fe.

No ens confonguem. Qui mana i no té trellat, prohibeix. Qui té trellat i no mana, fa burla. Des d'abans del temps dels romans que se sap. Les indirectes al "nou" abat de Xàtiva (el milloret de la nit, al meu parer) bé que ho mostren. La intel·ligent lliçó als nous senyoritingos que manen al poble dels neosocarrats amb allò de guardar-los cadira quan caldria que estigueren entre la moltíssima gent, fregà el sublim. Les referències a l'escenari: la Seu al davant, l'Hospital al darrere, a l'esquerra taulellets de tots els sants patrons possibles i a la dreta cal rector..., impagables (només faltava, ha dit, que s'obrira el cel i Déu li diguera ieeeefilldeputeeeee!). Les referències a l'actualitat, minses i desllavassades (no ha estat gens eixerit el tema de la salutació de l'exèrcit al Rafa Nadal, però se n'ha eixit amb el tema de les maquetes perdudes, i hui recuperades, una, en un vestidor...). El seu univers, hui, es reduïa a això que et deia, cremar els qui van voler cremar-lo i, com és la vida, l'han alçat a l'altar on hui se'l venera. Estic segur que quan ens va fer cantar "Senyor, me has miradoa los ohos", ho vàrem fer més gent, i amb més ganes, que els qui s'aplegaren en aquella famosa missa de desgreuge... I encara ha acabat per dir-nos que som tots un tall de beatos de l'hòstia.


I no és que li ho perdonem, que fer com fa no és pecat, sinó que, en poder, l'hauríem burxat perquè fes exactament el què va fer..., començar pel principi, per  a les noves generacions que potser no ho visqueren o no se n'enteraren (que els progres compromisaris jovenets són cosa de fa tres telediaris), Escenificar el perquè va passar tot. Vestir-se de sant Joan Pau II, ensenyar-nos el tanga i repetir la famosa frase: "Crideu un metge, fillsdeputes!". I com el clava, fins i tot físicament, el papa aquell... Ja poden passar els anys, ja... Xavi envelleix bé, perquè és massa jove.



Rus. Huit. Nou. Deu. Onze. Dotze. Dos millons de peles... Ho esperàvem. Ho necessitàvem. Per més que siga molt indecent que haja calgut esperar tant i que a la primera fila estiguen les autoritats locals del partit contrari. Però en aquest aquelarre purificador de tantes coses, era just i necessari.



I ELLA ha tornat. Com a senadora. "Vamo a senà". No trobe adjectiu expansiu prou fort per definir la burrera generada. Armaguedònic pot ser?



I entre unes banalitats venjatives i altres, ha anat passant una hora i altra, amb la gent morint-se de la calor i del riure i jo desesperat perquè no sabia si tindria forces per tornar-me'n a casa amb la febra i el cansament. "This is the end"..., i la cosa no acabava. "Deijem" de fer la mona i tira a per una miqueta de seny, Sergi, per favor... I els tants devots que ni es movien i volien més, que si el comte Dràcula Camps, que si..., la mare que l'ha parit...!, que ens ha parit a tots!

Les meues felicitacions al senyor Castillo. M'agradarà algun dia veure'l fer una obra de teatre. Pot ser al·lucinant descobrir-lo com l'actor que era. I un consell d'amic. Deixe de maltractar-nos, als espectadors, amb el grupet de música que l'acompanya. Està molt bé el rotllet que es duen, tipus late night show. Però tenir-nos a l'inici un quart d'hora sonant cançonelles que no venien a res i que se n'anaven corrent, no té perdó de Déu. Més que res perquè a mi em va tocar el iaio progre al costat que no parava de cridar a tot pulmó i fent bocina amb les mans que se n'anaren a la merda i que volia veure'l a vosté. No he vist persona més cansina, l'hòstia.