.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

dimarts, 16 d’agost de 2016

Xàtiva i el Festival de la Cançó. Entre el corb de la Mort i la Gavina de la vida...



Xàtiva, nit de la Mare de Déu Gità, a dilluns quinze d'agost de 2016.


Puix senyor, cabanyoles de maig estrenem i, desprevingut del tot, faig la matxada d'arrimar-me a (ai)Xàtiva... Matxada de matxo, d'animal, senyora lectora que pot posar-se nerviosa per les coses aquestes del llenguatge masclista, que entre tots em teniu ja fins més amunt dels engonals...

I matxada per la suposada calor, per la massificació humana, per ves a veure on aparques i per com dimonis s'està de bé a casa després d'un dia tan llarg... Conformismes ara? Fan, Sergi, el 22é Festival de la Cançó..., atura l'haca, tio Carrasca..., però això no és una cosa de l'any de la cataplasma d'oli de panical?, com que vint-i-dos edicions només? Síiii, no veus que quan va entrar el senyó Rus a l'alcaldia va arramblar amb tot allò que sonara peripatèticament catalanista? Rustida quedà Xàtiva, i ara prova d'aixecar-se entre el muntó de runa socio-cultural on l'han fet dormitar (algun dia, s'estudiarà si l'home aquest és la segona persona que més mal ha fet als xativins i les xativines després, és clar, de D'Asfeld i tota la penya cremetòria borbònica...).

Doncs això, a gastar més de cotxe, a morir-me (relativament) de calor, a suportar la massificació humanal i, sobretot, a aparcar al costadet mateix de l'Albereda que encara m'estic fent pessics perquè no m'ho crec.

Arribe molt prompte a la plaça de la Seu. Cantaran davant aquella porta gòtica que tant m'agrada... Trobe a Empar, quina alegria certa, i comencem a xarrar d'allò diví i allò bigastrense... Després, en acabant i emocionat com jo estava, altra emoció: conéixer per fi la seua mare. Bellíssima senyora!

I en ser l'hora, primera actuació de la nit: Mara Aranda.

Mara Aranda, en procés encara de beatificació, és d'aquelles artistes que t'atreuen com cap altra pot fer-ho. Té una personalitat desbordant, un art perfeccionista com pocs i una forma d'actuar insòlitament captadora d'atencions. Això sí, agradant-me i tot com m'agrada el seu rotllo, sempre es fa la cosa més pesada del món a la cinquena cançó... Si no combregues amb el seu estil... Uf quin patir deu ser... I no serà que no estic avesat a aquest tipus de música, que bé coneixes que de major vull ser tocador de viola de roda... Jo ho he atribuït sempre a les lletres, amb una poesia un tant..., això, un tant. Un tant de poesia que ni quadra bé ni queda bé ni..., desfilagarçada? Hui, però, i malgrat la insistència en eixes formes poètiques un tant..., m'ha agradat moltíssim l'actuació i ha estat una llàstima que siga la pluja qui li haja dit de callar..., que m'ho estava passant bé i tot. Part del mèrit, gran part del mèrit, l'enormitat del mèrit, la tenen Jota Martínez, Abel García, Fernando Depiaggi i altre músic percussionista, enorme percussionista, el nom del qual ara no em ve a la memòria... Quan ells quatre s'han quedat a soles i n'han sonat una d'instrumental com si foren estels del rock, han alçat a volar el primer gran aplaudiment de la nit. Els altres, se'ls enduia tots Rosa Sanz, balladora impressionant que acompanyà amb més poesia les cançons que no la lletra. Estic encara al·lucinat amb els seus moviments simulant el corb de la Mort...

Haurà recorregut el món sencer. El fullet publicitari de les activitats la posa en un altar major que, al meu oratori, no pot ocupar encara. El temps dirà. De moment el camí és bo. I em compraré el seu disc.




No hi ha com anar a veure un concert de presentació del disc d'un artista sense coneixer-lo encara. El "Mare Vostrum" de Mara Aranda, serà bo d'escoltar a molt poc a poc... El "Cançons de la Ressistència" i el dedicat a sant Moustaki de Santa Marina Rosell ni els coneixia. Només m'hagués faltat el darrer any escoltar la veritat punyent de les lletres moustakianes en el meu parlar pla, m'hauria pegat un tir de la manera més jovial... Ara no ha estat així, faré un pensament i els buscaré per tenir-los com de capçalera... Ara, els he conegut els tres a poc a poc i de mà de les autores. Hi ha publicitat millor?

Ha estat un canvi bestial l'arribada de l'onada fresca i generosament amable de Santa Marina Rosell. Llum. Això és el què tenen les aparicions dels sants protectors de la casa. Les sacrosantes Patums. Només eixir a l'escenari amb els braços oberts i eixe somriure, ja et tenen eternament a la butxaca... Trenta-quatre anys fa que ella no saludava els socarrats i les socarrades (jo mateix em vaig sentir tot cofoi amb la saludança, com a socarrat que sóc, de Cocentaina...), i remerciava l'organització, no fos que tingués que esperar trenta-quatre anys més... Direu el què voldreu, però vaig volar...!

De primeres ens obre la caixa de pastissets de nou al fondant amb un "Lilí Marlén" que no em va fer plorar perquè ho vaig fer després amb "Grândola, vila morena"... Amb "Paisatge de l'Ebre" m'ha trobat ja als seus peus (per més que seguisc quedant-me amb la versió de Paco Muñoz, per suposat...". Si és que no pots començar dedicant el concert a Luis Eduardo Aute, que està malaltet, que ja ens destrosses a tots, bonica... Quina gràcia poder-la escoltar vora casa. Això d'oir les poques patums que ens queden és tan especial. Jo n'estic convençut, quina sort haver vingut i haver viscut aquesta meravella. Aquestes meravelles. Núria Andorrà en una percussió extraordinària per bella i generosa. Joan Motera a un contrabaix emotivament precís. Xavier Lloses que ha jugat de piano com bonament ha volgut i que els Déus li premien la gràcia amb fortuna... 

Però em quede amb un instant. No amb tot el públic rebolicadament alçat aplaudint a la fi de tant magne espectacle. No... Quan la senyora Rosell, santa Marina, ha pres la guitarra i ha començat a fer volar la gavina... Des del públic se l'ha seguida amb una remor de cançó, unes veus de companyia tan i tan agraïdes i emotives que, ves per on, encara em tens erissat...




1 comentari:

Juli Fenollar ha dit...

Sí Sergi, sí, hi fórem afortunats! Nits -moments- com estes ens fan la vida un poc més agradable. I això que acabàrem, almenys jo, plorant com un xiquet.