.

.
"Si la mort ve a buscar-me/ té permís per entrar a casa/ però que sàpiga des d'ara/ que mai no podré estimar-la".

Vida.
Lluís Llach i Grande.
.


.

.

dimarts, 2 d’agost de 2016

Visca l'energia eòlica...!




Ontinyent, a dimarts dos d'agost de 2016.

Això d'estar de nou a casa dóna per a tanta aventura...

Després del batistot que em vingué amb el tema informàtic, quatre aparells trencats el mateix matí, i ells solets que s'ho feren, això del suïcidi..., tinc molt clar que no vaig a deixar-me véncer pels elements mecànics!

Per això, ahir, quan vaig veure la inundació que l'aire condicionat va provocar al menjador, no vaig poder estar-me'n de clamaa a Fortuna perquè em donara una miqueta d'iniciativa... Dit i fet, no sóc jo valent, ni poc...

No és el filtre? No és el motor? Què collons sé jo d'aires condicionats? L'últim especialista que vaig conéixer va ficar-se rector i el van tirar dels tres pobles on "treballava"... La garantia està més caducada que no em ve cap comparança ara... Què puc fer... Èol! I ves per on, em ve al cap el protagonista d'un conte que vaig fer de xicotet i que sempre he guardat amb estima... Com em ve ara l'Éol al cap? Tans anys com...

Val.

Me n'isc en plena calda al balcó, autèntica planta de recuperació vegetal, secció "més que cremats, socarrats"..., trec el tub de la galleda de recollida d'aigües i, molsa avant i tot, comence a bufar com si m'hi anara la vida... Un embós! Segur que és un embós! No aprofita de massa bufar fins que, s'escolta un esclafit i ja corre l'aire! Ho era...!

I tant que ho era! Que m'he tirat tot el dia treballant de valent, ben fresquet al menjador, i ni una gota d'aigua s'ha despenjat de l'aparell aquest de les frigories...

Cal que li ho agraïsca a Èol... Com em vindran al cap, de sobte i de tan lluny, aquestes cabòries?