.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dissabte, 27 d’agost de 2016

Trons de matinada...





Ontinyent, a dissabte vint-i-set d'agost de 2016


Hui m'he alçat enjorn de veritat.

Necessitava una dutxa després de la nit tan difícil que he tingut.

He arreüssat un poc i m'he assegut a l'ordinador, que m'ha dit quin dia és hui. El meu fillol, Ivan, acompleix vint-i-cinc anys! Li he escrit desitjant-li una feliç entrada en el primer quart de segle. M'estime jo molt aquest xicon. Llàstima que no el veja gens...
Ai, si fa vint-i-cinc anys Ivan, també fa vint-i-cinc anys de la meua més important "popeia morosa" (empre paraules sàvies de Ginés, l'amic més íntim del mestre Joaquín Marín). Importa ja alguna cosa aquell passat remot? Em quede pensant-ho. Importa potser qualsevol passat... De sobte, un tro. Ah collins, que hui és la Diana Cassallera d'Ontinyent! 

M'agradava molt aquesta diana, la senzilla, la de les gil·labes i dalmàtiques del dormir poc perquè l'entrada s'havia acabat tard i ma mare no dubtava en despertar-nos a la meua germana i a mi i, els tres depresseta, si mon pare no ens podia baixar amb el cotxe, amb les cadiretes plegables, cama a escoltar músiques i aplaudir festers migadormits... Quan van començar a dir-li "cassallera" sé de gent del puntet que es va ofendre. La gent del puntet festera sempre m'ha semblat d'allò més interessant, s'ofen per qualsevol cosa que no passe per ells..., són aquells que proclamen que si hi ha crisi, els sopars de germanor festius no es faran amb gambes sinó amb cacau i tramús, com en els "mals temps"... Però en arribar els "mals temps" nostres, han preferit suspendre els sopars a falta de gambes... Festers alicatats, m'agrada també nomenar-los per una anècdota sucosa que va passar, fa temps ja, i algun dia et referiré. Hi ha qui els diu "Festeroles", o "Amicsdejuliotormo"... Va per barris.

En el meu barri, al meu carrer, no es nota absolutament que el poble està en festes. Ahir va ser l'entrada i jo me la vaig passar tota a casa, treballant. Sort que les veïnes no estaven, perquè el matí de dijous, es van posar, l'una vinga marxes mores tronadores i l'altra a vestir-se color d'esperança mirant "el futuro con el corasón" atronant... Vaig pillar i me'n vaig anar a Real a passar el dia amb Paco i Pepa. Per a xambades estem...

L'única cosa que trenca aquesta tranquil·litat són els trons que, de lluny i de matí, van assenyalant l'eixida de cada comparsa. I em fa gràcia pensar com m'agradava tot aquest món...

Al primer dels trons, però del de la Diana de Gala de fa vint-i-cinc anys, li tinc dedicades poesies diverses... No he viscut mai cap moment com el de despertar-me a la vora de la persona que més he pogut estimar en ma vida després d'haver-li dit del meu amor...

Hui, al primer esclafit, bastant somort per cert, m'he posat a buidar la prestatgeria dels cd. Ara els tinc perfectament arrenglerats. Poc a poc, impera la quotidianitat...