.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


Si no pots amb l'enemic, unix-te a ell...

.

.

divendres, 5 d’agost de 2016

Rio...





Ontinyent, a cinc d'agost de 2016.

Quan van decidir quin lloc acolliria enguany els Jocs de la 31a Olimpíada de l'era moderna, recorde que ma mare estava emocionada. Ella, enamorada fins l'impossible de Madrid, sent per Rio de Janeiro una estima impossible d'explicar. Com que és el lloc on la sort la dugué junt a mon pare en el més al·lucinat viatge que haja pogut fer, la dona... Quina de les dues ciutats guanyaria? En cridar-li i dir-li la paraula màgica: "Rio", va plorar i tot. Recorde que em va dir "quina falta els fa"...

Han passat set anys d'aquell moment. Río no és el què tots pensaven que podria haver estat llavors. Brasil era un país d'aquells que diuen emergents, però l'emergència actual és la corrupció que pateix, el desgovern, l'abandó d'allò públic, del públic, de la gent...

Comencen els Jocs d'una Sud-amèrica que Brasil mateix ha impedit que ho siguen tot provant d'alçar morals xovinistes inexistents per qui pateix fam, per qui es veu robat de nou. Arà, però, no hi ha l'excusa militarista ni dictatorial, ha estat, com a tants llocs en aquest canvi de segle, la mateixa mal dita "democràcia" la que ha segrestat qualsevol possibilitat de futur. La flama que representa la humanitat, invent nazi per cert, ha estat boicotejada i atacada, i fins i tot burlada, i diuen que l'olor de podrit ofega als atletes, la física de la primera ciutat olímpica privada (i sense acabar) i de la llacuna vora on s'assenta aquesta, bruta fins no dir, altre dels problemes del país i del món, el nul respecte ecològic.

El món, i els seus problemes, s'apleguen des de hui a Rio. Treva olímpica que ningú no respectarà i que està cridada a viure en un ai de trencar-se per massa amenaces pròpies de la nostra nova quotidianitat desconeguda, o millor, que no volem conéixer ni reconéixer.



Així doncs, Rio esdevé el millor lloc sense cap mena de dubte per, simbòlicament, acollir la més gran festa del planeta món. Tant de bo puguen servir per alguna cosa més que no l'embranzida que ni poble ni país han sabut aprofitar, tanta "falta com els feia"... Almenys, que el Nosaltres comú vulga disfressar-se per uns dies per seguir el lema del més alt, més, lluny i més fort... Caldria que ens guiara tots els dies, però, hui, no pot fer-nos ni llum de gresol atés l'almaig on neda  l'organisme corrupte que els domenya.

Com a mínim, que algun esportista net (que els hi ha i molts), siga feliç per haver donat tot el que de sí mateix podia: per haver participat.

Jo, com sempre, esperaré que s'encenga la flama. Encara hi confie en la bellesa del moment, pel que té de gran..., excepte en Seül quan es van torrar tots els coloms i a Atlanta que va ser horrible..., però, és que va haver res de bo als Jocs d'Atlanta.

No passa res, a mi, sempre em quedarà Barcelona i la fletxa i el Cobi...







Au, corre, Vinícius, amb tes potes tan llargues. Arriba tot el lluny que pugues i et deixen...