.

.
"Any empeny qui dia passa/ si no corre poc ni massa;/ que el passar no t’ha de doldre,/ el sol sap on s’ha de pondre./ Si vols prendre el meu avís:/ hora és de ser feliç".

Gnomon.

Sergi Gómez i Soler
.


dimarts, 30 d’agost de 2016

Problemes de gestió



Ontinyent, a dia de l'Eixabegó, dimarts trenta d'agost de 2016.

Puix senyor, això va anar i era un cansat.
El no haver fet vacances com cal, enguany, és el que té.
El millor de tot és que ja estic projectant les properes, les de Pasqua...
Jo vaig així.
Ara mateix, tinc, però, un altre problema: gestionar-te.


No sé per què estàs llegint-me ara mateix, ni què d'interessant pot haver-hi en allò que puc contar per què t'hi hages apropat.

Mira. Fa un mes i escaig vaig celebrar contentíssim les 150.000 visites. Per a mi, un èxit d'aquells que només puc qualificar d'espatarrant. Jo anava escrivint d'açò i d'allò per a un reduït nombre de visitants, gairebé tots amics, molts d'ells enemics declarats... Anava fent...
Ara, però, en eixe mes i escaig, aquest blog ha superat les 175.000 visites. Les xifres m'espanten. Hui mateix, lectures del darrer mes: 21.025, lectures d'ahir: 2.302. Pur vertigen.

Sóc conscient que tot aquest moviment és degut a dos motius. Un és el dels nous amics, el de les velles coneixences que m'heu retrobat, el dels lectors a qui els ha fet gràcia el meu circ vital i han volgut asseure's a veure'l mentre es fan unes pipes o unes roses. L'altre motiu: aquella gent que ha estat cridada per tot el morbós xou que s'ha muntat al voltant de les meues paraules sobre les festes de Bocairent.

Aquest segon grup no em preocupa. Se'n va igual que ha vingut. Només que m'ha deixat episodis personals lamentables del tot, com alguna "entrevista" apressada i fora de tot lloc possible, o veritables escenes de sainet, com ara que una llavor de polític lloada per tothom hui em salude i em felicite i després passe de pressa i apartant la mirada del mi pecador. Però és això, política. L'un i l'altre exemple. I jo no hi jugue.

La gestió preocupant no és numèrica. En no res, ara que comença de nou la quotidianitat amb el setembre, les xifres aniran baixant i tot quedarà com una anècdota més de les tantíssimes que aquest patit blog ha patit... Aquesta vegada, i a diferència d'altres, no m'han vingut ganes de tancar-lo i enviar a tothom a pastar fang. Aquesta és ma casa i puc dir el què em rote, sense cap voluntat d'ofendre ningú (això mai). No t'apanya? Adéu.

La gestió que em preocupa és la dels vosaltres amics. Què vos podré oferir ara que acaba el temps aquest de l'estiu? Sabré contar-te coses que puguen voler-te fer tornar? No ho sé, però supose que sí, si és que no em rendisc a la mandra. Despús-demà mateix, per a mi comença una nova vida, un nou treball, una nova població, nova gent... Espere que puguem compartir aquesta aventura tu, vosaltres, els de sempre, els nous que prompte sereu "de tota la vida" (com m'encanta aquesta mesura tan nostra), i un jo que ja no va esmaperdut i té objectius preciosos. Serà bonic viure de nou...