.

.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap.

Vicent Andrés Estellés.

.


dimecres, 24 d’agost de 2016

Primera nit de danses: vosaltres mateixos...!




Ontinyent, a vint-i-quatre d'agost de 2016.


Ben assegut, càmera en mà, llibreta a la vora (dos sonets complets vaig acabar ratllant), mil converses amb els que ací i allí passaven i saludaven...

I en sonar la mirífica alenada de la Treta de Dansa, a disfrutar d'allò que més m'agrada.




Per un costat les teles, els pentinats, les llaçades, les joies (no acabe d'entendre la profussió d'elements religiosos que ve donant-se des de fa cert temps perquè qui els porta tampoc no és de missa diària..., postureig?), les calces (hi ha de masculines de mèrit...), mantellines, armilles, adreços...



I després, la gent, ses mirades, els gestos, l'art crotalògic, el riure i viure la dansa... I a Bocairent, això sempre ha estat ben entés. La dansa no és, ho comentàvem, un teatre de titelles en què no te n'has d'eixir de la rejola per a girar o si alces massa els braços vénen alguns dansadors i et detenen per agressió a la seua sacrosanta autoritat, com ha passat amb l'assassinat del ball popular en alguna població veïna. 



La dansa, quan saps ballar-la, és això, passió de dins, alegria, però també saviesa i experiència... Per això les coses són com són i es fan com es fan, pràctica pragmàtica, i no com ens empenyem a veure...



Vaig aplaudir tant i més, ahir, les trenta-nou parelles del rogle. Poques, i es notava a cada moment pels buits i les presses, multiplicats entre alguns de més joves que insistien en esforçar-se per rejuntar estrafolàriament més de dos quadres a cada mudança. I per algunes maneres poc agradoses des de qui caldria que fos un exemple de gentilesa.



Bé. Vaig estar a punt d'anar-me'n al descans. Hauria estat una llàstima. La dansà de Bocairent, en què tant respecte per les formes i la "tradició" hi ha, va vindre a la meitat de la segona part, i va ser molt benvinguda. Abans, havia estat una altra cosa d'un altre lloc, empeltat en un escenari impropi (la preciositat de les Dansetes a Banyeres de Mariola, però del revés).



La dansa té més problemes estructurals que no pensava. Convide els organitzadors i els participants a l'anàlisi desapassionat i sincer. Cal constatar en què han derivat algunes accions, o inaccions, i entendre que l'espectacle que s'arriba a oferir no entra dins d'uns paràmetres de mínima correcció. Cal seure fora del rogle per contemplar l'escena fredament. Podreu comprovar, com he fet jo, que ens estem apartant dels mereixements històrics i artístics que atribuïm a l'acte. Comptem amb què la "tradició" és només una sèrie de propostes revisables on cal que impere la llibertat, supose que hi estarem d'acord, però hi ha aspectes irrenunciables als quals s'ha renunciat tot perdent part dels valors de la posada en escena, sobretot els culturals, tan a protegir si no es vol perde l'essència de la dansada. Essència i Tradició no són norma. La norma, caldria que fos el Respecte.



Vos ho propose als interessats, davant la decepció soferta anit. Però bé, no sóc bocairentí i poc sé que puga dir-vos. Puc ajudar a establir l'alcanç de la pèrdua però la recepta del redreçament només la teniu vosaltres. Però deixant l'anècdota per arribar a la categoria, permeteu-me aquesta pregunta: què hauria passat si la balladora a la que van colpejar al meu davant quatre xiquetes de les que equivocaren danses amb corredors hagués acabat caient al terra?, hi anà de ben poc i no sols una vegada... Igual que s'estiga parant batalla extrafestiva aprofitant el rogle com a tauler ens distreu d'un seguit de problemes immediats, que hui van a repetir-se, i que s'emparren sense trobar descimalador. No tot pot ser bonisme o se'ns va la cosa de les mans.

I ara deixeu-me que vaig a seguir fotografiant els balladors...,





N'acaba de passar-ne una amb el pentinat carregat de gesmils acabats d'obrir, i m'he enamorat de l'aroma...