.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

diumenge, 14 d’agost de 2016

L'Entrada (Socarrats de Cocentaina, mira que ho voleu fer lent...!)



Cocentaina, a dia de sant Hipòlit, dissabte tretze d'agost de 2016.

Entrar han entrat. Tots. Això sí, al seu ritme. Lent.

És una de les coses que té l'Entrada de Cocentaina. Està pensada a l'antiga. I quan dic a l'antiga vull dir a la intencionalitat primera soldadesca: lluir i saludar els superiors. I ja no importa si és davant el ministre del Comte Corella o Benavides o com dimonis es diguera ara o els milers de convidats que tasten el café licor mentider a càrrec del contribuent. És meravellós el final, catàrtic, això que una per una totes les esquadres vagen girant per retre honors a aquells tinguts com a superiors..., sempre que sigues un d'eixos mortals elegits... Perquè com estigues al Pla entre la gent comuna, t'enduràs el cul dels esforçats festers. I la resta? Doncs res, retencions en hora punta al Passeig del Comtat. 

A mi, tot això no em molesta, ans al contrari, que ho agraïsc perquè així puc entretenir-me més i millor veient un bon ballet (escasíssims, però certs) o una fantàstica marxa ben sonada (i si és dels clàssics socarrats, millor que millor..., quins "A mos pares" i "Gentileza 72" vaig poder disfrutar entre tant de buf-buf sense cap valor i estirabots diversos...). Només trobe a faltar una mica menys de "trencó" en els seguicis de càrrec, desllueixen sempre per estes imprecisions espacio-temporals.




Malgrat eixos malgrats, la capitania cristiana dels Almogàvers va estar dins dels paràmetres seus i, per tant, conformà un bon espectacle. Els detalls m'agradaren més que no el conjunt. Des de les robes dels músics, els penons dels cognoms dels festers, la roba dels seus portadors, les músiques medievals (tonto em vaig posar quan vaig escoltar -i em vaig posar a cantar-la- la versió original occitana del "Joan Petit"..., mira, erissat estic en escriure-t'ho...!).  Cas a destacar, la roba del senyor Capità: excel·lent. I la de l'esquadra, especial... Del Capità, encara estic ampliant detalls en les fotos que li vaig fer, i no puc creure-me'ls de tan ben pensats i, per suposat, treballats... I la carrossa? Després parlarem de carrosses. Aquesta és un exemple dels bons..., però clar, per a aquestes coses fan falta gust, diners i no tenir un ego estratosfèric. Els Almogàvers no el van tindre...




Si volien, que volien, representar els nostres soldats primers, salvatges, de cuiro raspat i addictes a la vida i a la sang de qui els la vulla furtar, ho han aconseguit de totes. I no ha calgut que fugen d'estudi. He flipat amb l'ús de la bandera del meu poble, tan perseguit pel poble mateix... I amb detalls que, si no fos per la dissipació en l'espai-Passeig, haurien vestit millor la globalitat almogaveriana. El ballet de la mort em semblà d'allò més encertat en el vestidor, mes no en ses mudances, que es quedaven curtes i balbes davant les possibilitats immenses, sobretot per la part de la negror...



Les músiques incidentals, un encert. Les músiques formals, sobrevalorades. Caldrà fer-se mirar l'orgull patri contestà en aquestes coses. És molt fàcil. Sabeu on queda el carrer dels Sants de la Pedra? Allí hi ha un casalici que diuen que és dels festers. Pugeu i trobareu un armari plenet de partitures escrites per gent del poble des de l'albur dels temps festers. Entretingueu-vos mirant, tant d'entre el vell com d'entre el nou. Igual entre allò que ignorem hi ha l'essència de la bellesa a recuperar que, això de revaloritzar ximpums de barroquera odorància, ja cansa...




Va passant el temps i, com t'encantes, entre trencons protocol·laris i altres de perdularis (fantàstics els organitzadors que, de tan en tant, es paraven a beure dels gin-tònics dels amics del públic o es fotien un pot de cervesa al bell mig de la prohibició de publicitat de begudes alcohòliques davant menors), ens toquen les dos i encara no han ballat el Bequetero...

I patim patam, ens plantem en el retorn dels Pots al terreny de joc. Aplaudits com cal, he enyorat les capes aquestes que han estrenat en la Diana, però han passat ben lluïts. La foto, mig borrosa com totes perquè els tecnologies em dominen a mi i no jo a elles, en dóna testimoni.




Estimat lector "Socarraet". Et fots. A la pròxima no passes tan depressa davant de mi.
Amb les ganes que tenia d'aplaudir-te... Tenies raó. Huit anys donen ganes per, en tornar, menjar-se el món. I te l'has engolit. Felicitats:


Del Contrabando, em passaria dies lloant les virtuts. De primera, el teatret tipus Curro Jiménez m'ha divertit, i l'acompanyament amb els passatges de "Carmen" la de Merimée (arrebossada de Bizet) amb el ballet raptat, ha estat d'allò que tan agrada al públic. I com que sóc públic fervorós, he aplaudit de valent... Ara bé. Hi ha ballets que semblen una bona idea i després, es panceixen..., llàstima d'esforç, reconeixible, clar que sí (per més que hi ha coses "de gènere" que no acabe d'entendre del tot), però...



Però i què feliç era el senyor dalt del carro i navalla en mà? De bandera, xe. De bandera...
(per cert, m'he e-na-mo-rat d'eixa manta...)



En resum. Bona, bona, entrada cristiana.
Però de tan llarga com se m'ha fet, temia els Moros, els temia de debò. I el públic també... Que a poc de passar la capitania el Passeig ha anat desangelant-se. Tema sociològic: Ha estat alçar-se el públic i el seu lloc, almenys al meu sector, ha passat a ser ocupat per famílies completes musulmanes. Ha sigut divertidíssim veure l'alegria dels xiquets, inquiets del tot i aplaudidors de mena. L'emoció de les dones en veure el bon cavallisme i les esquadres tan lluïdes. Crec que no tenien prou mans... Quan la cosa s'ha fet del tot cansina, allà a la meitat dels moros, les famílies (molt amables també), han anat cercant el camí de casa. Ens hem quedat en quadre. La ressistència festera, que no acaba d'entendre els organitzadors/programadors/déus festius...

La capitania "Desconosida" no ha tingut res de desconeguda, no. Quan a Cocentaina toca càrrec als més friquis, ja saps perfectament qué trobaràs: imperis romans o egípcis, estètica anys setanta, panxeta i quilos de maquillatge... Quan és cosa de tirar per l'ètnic africà, que se'n vagen a fer la mà les qüestions historicistes i totes aquelles mandangues. Cocentaina és única per fer-se poble de la Sabana, i no precisament pel dèficit hídric... Vinga pobladors del Sahel pintats amb betums i els llavis magrana! Vinga ritmes bojos, atractius, incitants, marejadors...! Vinga balls tribals! I així ha començat el joc... Ara bé, aquesta vegada se n'han passat tres pobles de dues comarques diferents, però en positiu...:

Mires cap a dalt... I veus avançar lleons, i tot el teu entorn que s'esvera, òstia lleons de veritat... I sí, ho semblaven. Caminant espai, asseguts a la fresca, fresca, d'aquesta nit de cabanyoles, què curiós, d'agost... Xe tu, el què et dic! Que semblaven lleons de veritat! I era un ballet amb senyors amb tapalls i llances que anaven de cacera... Quan em solten que ja no hi ha res que inventar... El meu més sincer aplaudiment, recontra!, quina troballa...


I del Capità... La carrossa tan llaaaaaaarga deu ser alguna cosa que fer-se mirar. Però el vestit...


Vaig a ser-te sincer. Que farà massa temps que no trobe un vestit tan interessant d'analitzar en un Capità Moro. Més interessant que la llargària de la carrossa per a un psicoanalista de vacances. Potser m'haja agradat massa i tot... No tenia reeeeees a veure amb la cosa mudéjar, amb la cosa tribal africana, amb el fet marroquí de la decoració, potser sí amb la simbologia pre-musulmana-cristiana i si t'encantes jueva que lluïa a les vores.... Visca Messopocentaina, xe! Com m'agrada aquesta mescla innocent que només fa mal d'orelles als saberuts i als puristes de guàrdia. L'enhorabona, senyor Capità...! I els meus respectes...



Això sí. Si ha hagut alguna esquadra elegant, elegant, ha estat la celebrativa dels setanta-cinc anys dels estimables Saorins. Enguany ha estat un sorprenent esclat el de les esquadres especials, de negres, d'esclaus, com et rote... Però de les esquadres femenines... Ja no és que les dones es posen a desfilar en minoria en esquadres formals de càrrec d'aquest tipus, no. És que ara les esquadres aquestes, que només es poden fer en temps de capità, bandera o aniversari, ara són femenines també, i els vestits són femenins, i són bonics, i aplaudible la desfilada, i el món no s'ha acabat, que segueix rodant...



Però el vestit més elegant, el dels setanta-cinc anys de la Guàrdia Jalifiana.

Per cert, una maldat... Quan el cap batedor ha canviat cavall per camell, no m'he pogut ressistir... Majestat!, li he cridat. Tirorí, tiroriiiiií!!!!




I així hem anat navegant-nos, entre borts i d'altres especímens d'interés fester, fins que ens han arribat, amb l'avemaria, els Bequeteros. Com és de rigor en any de càrrec, han ballat. Jo, "mera", per a què dir del meu content...


M'han sorprés els Bequeteros amb la tria musical que han fet, tan llunyada del pascualfalconisme que els caracteritza... El ballet de les teles blaves ha estat d'allò millor del programa, però era massa tard per a massa aplaudiments i igual les xiques, que de cine ho feien, s'han sentit poc arropades. Immerescudament, que la qualitat del seu fer era alta.



Però per a altures, el Banderer Moro. No puc dir-te de la qualitat de les vestidures. La mala distribució dels acompanyants en la carrossa i la tria d'una tan reaprofitada plataforma han fet que només el públic dels balcons i, segur que també el del Pla, veieren el vestit del càrrec... Una llàstima per a la gent de cadira i entrepà com nosaltres, veritat senyors veïns? Carrossa bonica, però de cul gran i empindongat, passa el que passa a un carrer com el Passeig; sort del forat de darrere...



 Bé, poc més que contar. Preferisc no dir res de l'esquadra final i quedar-me amb més tipisme centreafricà, amazònic, el què siga. Bona entrada, i llarga, i lenta. Gran esforç el dels festers i festeres socarrats i que visca sant Hipòlit. Amb paraules d'aquestes, els polítics sempre triomfen en els concerts per més que el concert haja... A mi, em queda la sinceritat del meu aplaudiment. I després d'aquesta batucada final, només em queda enllaçar amb el pròxim espectacle, cosí d'aquest: el tancament de l'Olimpíada de Rio. Si és la meitat de bonic que aquesta entrada, i més àgil, serà cosa de veure.



Bé, pensant-ho millor, perquè hi ha filades que han desfilat digníssimament dins el temps necessari (i pressupostat) per lluir i disfrutar, més que no lent, cundidoret...