.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

dilluns, 1 d’agost de 2016

Joana de l'amor fermós...!







Cocentaina, a diumenge trenta-u de juliol de dos-mil setze.


Senyora donya Joana, la Boja.

Senyorama.
Quan davant de la sor i el fra, vostre marit ha dit, literalment, que els crits en francés de la puta que l'esperava al seu llit -i que tots hem escoltat- no són de veritat, sinó mentides del vostre cap malalt, una corrent elèctrica m'ha sacsat l'espinada. A mi, fa onze mesos i per escrit, van dir-me exactament el mateixet, que tot era al meu cap...!




Ja veuieu que les excuses de mal pagador no varien pels segles..., que si no és el què sembla, que si no ho pots entendre, que no et volia fer mal mentre estaque i remenege el punyal, o la polla..., literatura barata que necessita de l'originalitat que no pot tindre qui, obrant mal, sap que mal obra i, a més, és pillat en calces... De prevaricadors amorosos hi ha massa en la història, i els hi haurà. Natura humanal en diuen... Què vaig a dir-vos, senyora propietària de Castella?, de Felips el Bell, insistisc, i amb distintes gradacions d'atractivesa però un mateix podriment intern, quan no n'hi ha hagut? I no faltaran els qui ens tatxaran a nosaltres, els seus joguets, de "bojos". És la comoditat social...




Això sí, no compartisc amb vós la idea del millor estar-ho, boig, o fer-s'ho, el boig encara, davant qui ens assenyala. El què diran els immediats al prevaricador, per interés o potser pel mateix amor que li poden professar (perquè no es pot ser ni estar ni paréixer tan idiota), cal que ens importe el que una merda punxada a un pal; (i disculpe el meu llenguatge, entre lliurepensadors, avant la lettre, crec que podem saltar-nos les inquisicions ). Ells mateixos, segur que han estat enganyats també pel Covard el Bell (no l'he enganyat, que m'ha enganyat a mi..., que el vaig pillar amb una inexistència que t'assegure que em ve molt bé perquè em cregues víctima...). La vostra santa/sàrtrapa mare tenia raó: l'amor en política no és convenient. I tot és política. I els bastards reials, els posem en nòmina de la corona!, perquè no ens oblidem que no parlem de sexes, sinó de confiances, senyora.

Un servidor, creu que és millor lluitar, en aquests casos; lluitar per superar el dificilíssim desamor. Però no desamor cap a l'altre, sinó cap a un mateix... Perquè l'engany real és la nostra ninguna autoestima davant la prepotència i la seguretat de l'altre. Passeu, senyora, del torturador i aprengueu a estimar-vos..., ja vindrà la vida regalant-vos coses, despús-demà...




Jo, tot això, ho he superat en uns quants mesos i ja goge de regalets vitals. Pocs, però sentits... Vós, veig que dugueu ja uns quants segles amb el mateix rum-rum. No us convé, senyora. L'amor, de veritat, no és submissió, ni maltracte, ni bogeria... Jo no sé el què és, l'amor, però de ben segur que serà altra cosa, per necessitat...

I per cert. Si torneu a presentar-vos pel Palau Comtal, feu el favor de buscar un altre dramaturg que us munte els dirs, les crítiques a l'actualitat meua des de la vostra  i, sobretot, les poques gràcies. Per més que l'ínclit senyor Insa haja patit per millorar el text, que haurà patit i molt, no us és gens escaient, ni a vós, ni als qui com vos tan bé heu actuat, i tampoc s'escau amb la vostra història.

Respectuosament, i amical.

Sergi Carrasca, altre boig...