.

.
"Desperta't i emplaina't posa't el dia a l'hora / i obre el frigorífic i el rebost i calcula les compres del matí/
—no només les que et calen sinó "allò" que veuràs / cridant-te en mostradors aparadors i lleixes i que recordaràs/ "necessitar" de sobte...!".

David Mira Gramage
.


.

.

diumenge, 14 d’agost de 2016

Grapadets de terra... (conte emocionat).





Ontinyent, vespra de la Mare de Déu Gità. Diumenge catorze d'agost de 2016.



Aleshores, oncle Sergi, com va anar tot...? Pots tornar-m'ho a contar?

Apague la burilla i em recolze amb l'esquena de la cadira per poder-me sentar al banc... Maleït moment en què vaig posar-me a fumar, que semble el meu besavi Juan, que amb el que li'n quedava d'un, s'encenia l'altre... I tu, què no faràs per un nebot-nét...! Em pose còmode i de cara als estels. Me'ls mire mig cegalló com ja estic. Enguany que ha tornat la sequera, la parra de l'entrada de Can Carrasca no ha lluït, però gràcies a això, aquesta nit de cabanyoles de juliol, els qui brillen són els estels entre els breus xinglots, que més semblen cabrerots... Encara se'n deixarà caure algun aquesta nit... Xicon, tin preparat el teu desig...

M'he fet vell contant la història, i de nou me la demanen. Estic cansat, però anem allà...

... Ai bonico meu. Resulta que era una nit molt pareguda a aquesta, saps? I en no haver lluna, les llumenetes del poble, un tant llunyanes, eren una part més del cel que ara veus. A la plaça, a més, havien penjat fanalets, i algun balcó tenia garlandes fresques, i hi havien posat entre els xiprers, de segur, espígol; i acabat de tallar, s'hi notava en l'ambient... Tothom estava atrafegat i nerviós, com sempre que va a començar la dansa.

El dolçainer, o començava ja a tocar o hi hauria problemes amb la botella d'herbero que s'estava buidant a vora d'ell, en encantar-se..., el rogle preparat, però no començaven encara la treta i refrescava, que els mantons s'agraïen... Ell, que era el jove més garrit i ben plantat del grup, s'ho mirava tot amb ulls enamorats. Estava cansat..., pel matí, havia tancat amb una forta encaixada el negoci de l'any, i en temps inesperat. Uns castellans que havia tractat als Cabdets sembla que era que li havien fet una comanda inesperada. Diners a la butxaca i el pare content. A la nit, li ho contaria a ella, com sempre, a la reixa i amagat amb la nit, i estimats tant per ella, com cadascuna des què va començar l'estiu..., i que no els pillara el pare! Què no portava un barret nou de feltre i tot?!, la cosa anava rumbosa i prompte podria portar-se com es porta un home, i segur que al camí li traurien el rípio i per fi la tartana de la vida deixaria de trastellejar i... 

Una de les balladores de l'alqueria li feia gestos, la veié quan deixà de mirar-se el dolçainer com mullava al got la canya i riure..., el cridava capítol mentre el tabaleter anava ja repretant les cordes entre els renecs del personal, que més que de l'Assumpció, acabarem ballant a sant Roc al pas que anem! Ei! vine-te'n un moment que he de parlar-te, que no té espera l'assumpte. I el xicon, confiat, però estranyat per l'inoportú de la crida amb tan immediata l'eixida, acodeix al roglet on l'esperaven. Que no pots ballar... Tens a la teua nòvia a punt de rebre el combregar. Que li han entrat febres...

Cap cava de la Mariola no havia acollit mai tanta regelor com el cor roent d'amor del xicon aquell. Ert davant de les paraules que en tan poc havien trencat tant, sentí com una llàgrima sola, li anava cremant la galta. Li havia anat a l'amiga amb la notícia algun amic de la donzella de la casa, llavors era certa o fiable la notícia. I si eren febres..., pobra meua, i aquella nit..., ella que hauria donat qualsevol cosa per veure el seu amor dansar, aquella nit, morint a cada passada de gelosia per no ser qui encadenava i trenava el somriure de l'amic, si la veieren entre el poble... 

Pilla la bengala i el barret nou amb la mà i s'acosta al rogle gran. I amb poca veu, i ennuegada, demana dispenses, que no pot ballar, que a la seua nòvia van a combregar...

Tothom calla, sabedor de les dificultats que comporten amors tan desiguals com aquells, que mai no són secret per a ningú més que pels qui el secret creuen mantindre... Ni ho va pensar i ho digué en alt, la seua nòvia!, la seua amada, la seua res..., que ja de seua res tenia, perquè per més que et jures ser de l'altre i l'altre teu, ningú no és de ningú sinó del fat que ens fa vius i vida ens lleva... Febres?, mala maror les febres... Puja la costera i deixa darrere l'esglai de tothom i a tothom també, que ningú no gosa acompanyar-lo, que no s'atreveix, i la dansa comença i se sent fluixa i llunyana... On vaig, i com sé si m'ho han dit a posta o per dar-me més tristor, que les enveges... el pols li recrema, les idees van i en tornar s'emboliquen i ensopeguen amb les novelles que es llancen a l'infinit del dubte. S'acostarà a la masada, per veure si enfilant-se entre els morers...  I en arribar a l'estret del camí d'entrada al masot, ha de pujar-se'n a l'estreta vorera que arriba el combregar. El deixa passar, i de lluny encara, que s'ha quedat tes vora el mur encalat, a dins del recinte ell se'l veu entrar... El bona nit del rector no corresponia amb els ulls plorosos del bon home aquell, que a la llum esmorteïda dels fanals que els acòlits li duien, semblava més preocupació fatal, amb un punt de misericòrdia llastimera que no cap bona ventura per a una nit tan fresca rera un dia cald... Per segona vegada quiet, callat, altra llàgrima...

La porta s'obre, entra el viàtic.

Ell queda fora, mira amunt, veu la finestra que ell mateix va enramar pel maig amb allò millor que va poder collir de la serra i la marjal, i com va eixir per cames... Hi ha llum rera aquells ferros que hui són més reixa; s'hi sent remor. I assegut imagina..., li ve al cap una cançó antiga, tan antiga que sa mare, en glòria estiga, ja li la cantava ans d'anar-se'n i que parlava de l'adeu d'un tal Riera a la seua amada Cecília... Ací vinc, es veia a ell, la veia a ella, per a veure com et va... A tu et va tot bé, però per a mi..., els regals que em feres en la còmoda estan, agulles, arracades, anells i collars, i amb la meua germana et podràs casar. Jo no vull germanes i no vull germans!, què no pots entendre encara que a tu et vull i és amb tú que el meu amor està...?

I oncle Sergi, li pogué dir adéu? Va ser tal la despedida com conta la cançó? Ai xiquet...! Massa romanticisme vols posar-li a la vida, massa sucre, que no és bo... Ni amb sucre ni sense ell, la vida és vida... La Vida i la Mort no estan pels nostres jocs amorosos ni socials... Moltes vegades volem quedar-nos amb la part bonica perquè no podríem ni escoltar-ne l'amarga... Les nostres decisions i postures només fan que sumar tragèdia quan Vida i Mort volen posar-se a jugar als daus i tu ets el tapet sobre el que elles cauen... Diu la partida de defunció que fou per febres que morí aquella nit de vespra de festa la pobreta, flor de la jovenalla d'aquell poble, preciosa meua... Dos dies després de ser vetlada, la soterraren. Tot el poble hi acudí. Ell també. I s'enduia els silencis de tots, però també els pèsames i l'estima que tothom li enviava amb els gestos, les salutacions forçades, els comentaris que seguien el seu pas quan no mirava, pobret mira com va... I en nàixer la versió novella de tan vella canterella, poc després, creié morir. Grapadets de terra?, grapadets...

Després vingué tota la maror entre famílies que tantes vegades t'he contat, que durà més de cent anys si encara no dura. Quan jo vaig començar a furgar per saber-ne, enamorat del tot de la cançó, hi ha qui plantà orella, hi ha qui em contà, qui em negà i qui acabà confirmant-me coses d'aquelles de poble que passen per generacions, carregades d'una saba amarga. Jo mateix, en acabar de lligar caps molts anys després, just quan provava d'eixir d'una crisi amorosa que vaig passar..., ei, no et rigues que jo una vegada vaig estimar...!, seràs...! Bo, això, que quan vaig saber com és patir de veritat, com dol l'ànima ganivetada per la dissort, vaig arribar a estimar-me més encara les figures d'aquells joves. Tant que ja veus a què m'he dedicat des de llavors... 

Que ningú no tire grapadets de terra sobre qualsevol, i cert, i net, amor...



Sergi Gómez i Soler "Carrasca".
A vosaltres dos, en el cent sis aniversari de l'adéu...
A qui vos estimem, encara...