.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 28 d’agost de 2016

Cinquena nit de danses: perdut entre un bosc de gaiatos..



Bocairent, a divendres vint-i-set d'agost de 2016.


Vinga, anem avant amb la cinquena dansada de Sant Agustí, que en ma vida m'he vist amb un "reportatge" més llarg al meu blog..., per la part fotogràfica. Provarem a que siga curt de paraules, atés que quan parle, sembla que passen quatre carros a l'hora i fan trontollar el carrer, i això, com a mínim, més que no por em fa respecte... 

Vull començar agraint la convidada que m'ha arribat per part de les balladores i els balladors que aquesta nit han envoltat amb tanta estima Emi Sanchis, la Cap de Dansa de hui. He pogut veure i viure instants que no coneixia. Un "des de dins" que s'ha agraït, bolcat d'estima i fresc, que ha vingut d'allò més bé en nit tan d'espart, sense cap vent.



Amb tothom ben apunt, i a bona hora, hem pogut refrescar-nos al carrer, hi ha qui amb gin-tònic curtet, hi ha qui, com jo, amb una mescla orxàtico-llimonera que m'ha refet i s'ha convertit en el meu leit motif nocturn... S'han donat imatges interessants, sobretot a partir de l'arribada dels tantíssims majorals. De lluny, i en no distingir-se el bosc de gaiatos que han protagonitzat la nit, semblava que anaven a soltar-los un bou i ells a correr de tan intensa manifestació...


Cal explicar la història. Resulta que des de les instàncies municipals corresponents, els Majorals de Sant Agustí, els d'ara i els de tots els adesos, han rebut el premi 9 d'Octubre per la seua tasca històrica. I els Majorals s'ho han pres a pit i orgull. I és per això que hui han convocat un aplec interessant en què han conviscut tot compartint taula, tertúlia i, aquesta nit, dansada. Ells són els qui han anat traient les nombrosíssimes parelles, cinquanta-sis, que han eixit a la dansa... 




Ha estat bonic trobar-se tanta gent de tanta edat distinta, tots units per una mateixa il·lusió hui, segur, renovada. Un d'ells, el meu admirat Mariano Ferre, ha estat l'encarregat de fer la Treta de Dansa.
Abans de fer la cercavila, i davant de la casa de la Cap de Dansa, s'han emocionat de valent en fer l'assaig... Ací hi ha un vídeo que ho corrobora:




I tot seguit, els rumbosos dels amics de la Cap de Dansa, li han oferit unes albades. Com no anava a ser així estant el preclar Toni Violí per allí pel mig, feliç com unes postisses noves... I amb Teresa Segarra, i lletra de Josemi Sánchez, s'han lluït cosa bona...

"EMI AL CAP DELS BALLAORS
SERÀS REINA DE LA PLAÇA
I VIURÀS MOMENTS D'HONOR
DE SENTIR PURA LA RAÇA
I L'ORGULL DELS CARDAORS".





I desseguida cap a la plaça... La imatge, per inusual, augmenta el seu interés...



Vinga passar majorals, vinga passar majorals... Veus, Rafa, no volies la foto i és ben xula... Ei, algú calia que s'encarregara del tràfic, i amb semblant garrot, a veure qui és el valent que no deixa passar la comitiva...


I a la fi, ja a plaça, una arribada ràpida, però solemnial, i tots preparats per a la fotografia de família. Que hui, les fotografies de família han estat d'aquelles nombroses, però de boda calé...


Entre tanta flashada i tanta càmera, he agraït ser tan alt...



I heus ací una de les fotos més curioses. Amb tant de majoral, la Treta de Dansa primera va estar lluny, però la foto m'és impagable... I ja t'ho vaig dir, Vicent Ramon, que eixies molt bé...




Gents? Tabal de prestància i dolçainer esforçat. No cal més...



I ací és on em toca parlar ja de la Dansa, amb majúscula.
Em va sorprendre moltíssim que quatre persones (més dos majorals tafanerets...), vingueren a preguntar-me sobre el meu article referent a la primera nit de danses. No em va molestar en absolut. Sóc conscient del què dic i ho defenc, no parle mai per parlar i crec que vaig ser just i vaig jugar net. Això sí, si vaig ofendre algú, vull disculpar-me. Massa valore aquesta festa com per posar-me a jugar amb ella. El què vaig veure en la primera nit em va preocupar moltíssim, i que més de dues mil persones (o una persona dues mil vegades) entraren a llegir allò meu, em va deixar parat. De pedra. Parat de pedra que diria Quico el Cèlio...



Sé de la polèmica que he alçat. Però també sé de les mesures immediates que s'han pres, algunes d'elles, com les del control infantil, han estat útils. Encara com haurà aprofitat per alguna cosa el malestar que vaig expressar i que m'expressaven bastants balladors aquella nit. No és fàcil contentar tothom, no cal ni intentar-ho. Només és necessari ser fidel a les pròpies creences i estar obert a nous coneixements. La de noves propostes que m'han arribat d'uns i d'altres, comentaris, suggeriments... Tot hi haurà temps de tractar-ho amb qui cal, i des del respecte més absolut. La finalitat de tothom no ha de ser millorar, perquè ja ho és. Cal fer de la dansa bocairentina un referent cultural, dins i fóra del poble, i cal donar-la a conéixer, al públic, als participants, a tothom que vulga apropar-se a ella. En fer-ho, t'ho assegure, quedarà enamorat. Fa tants anys que em va passar a mi...



Jo mateix he estat ballador en els meus anys joves... Sé que les coses cal fer-les poc a poc i que, així encara, costarà que siguen acceptades. Però els camins que puga seguir el fet dansador de Bocairent és cosa dels bocairentins i les bocairentines, no meu. Jo, estic content que m'hagen volgut escoltar, i a més, de manera tan amable. No tinc la raó absoluta, res més faltaria... Però si constateu amb mi que hi ha un problema múltiple, serà el primer pas per a buscar solucions. I molta gent ho ha fet. De nou demane disculpes si he ofés a algú. En ficar el dit dins la llaga, és lògic que algú es queixe. Fa mal.



Anit? Molt especial la dansada. Mooooolta gent dins i fora, moltes ganes de no acabar...  En estar tan junts, les passades lluïen que era cosa de vore. I això, amb l'emoció d'algun majoral vell que se t'apegava només escoltar-lo feliç, era tot un plaer disfrutar de tan calorosa i colorosa nit.



El descans es va agrair de veritat... Temps de més converses. D'anar a veure l'exposició dels cartells de Festes de sant Blai (m'encanta el de Vicent Ramon, i el de Juanjo i meu també...). I en tornar, de més xarrades afanyades... Què no hi hagué un senyor que acabà contant-me com quan ell era monyicot anava a dur catalanes d'aigua a la fàbrica d'ací baix, en començar el temps del sopar, i s'encantava mirant els balladors... És que la dansada es feia allà a les nou de la nit i des de sant Agustí a setembre... I que acabava amb rodes pirotècniques en la marquesina que els majorals muntaven al voltant de la font. Sempre aprenc, sempre. I això m'enamora.

Segona treta. La vaig poder gravar...




Siga perquè el tabal repicava amb aire, siga per l'embadaliment de la nit, tothom va coincidir què la segona part va passar d'un ràpid indescriptible. Com si a tothom li faltara una volta...


Però el temps arriba i la Cap de Dansa no pot ballar el Tio Pep. Faltaria a "tradició". Per això, en ser hora, li toca a aquest senyor de baix treure la misteleta. No, no es farà ell els tres gots. Diu que és esportista...




La mistela és per la Cap de Dansa, xe...! Per qui l'ha treta i per qui ha ballat amb ella. No es veu la cara de Mariano Ferre, però era d'una felicitat indescriptible...



I aquesta sí que és bona i rebona. Que pretenien cabre tots dins la meua càmera. I això no pot ser... Mireu si hi havia gent bona a la plaça. Són nits d'aquestes que no es poden oblidar i et posen a bé amb el món sencer. Moltes gràcies balladores i balladors, músics i majorals per tan bell espectacle. Per tanta saba que, esperem, fruite en més dansa, l'any que ve ja...



I els protagonistes, ben acompanyats...  Gràcies també per tot!



Les fotos de rigor, tòpicament folcloristes..., en aparença!
Au, anem tirant que els peus no responen, queda molta costera, jo me'n baixe al meu poble i demà, vull pujar a la Diana... Podré?