.

.
"Au, vinga, amunt, amunt!/ Obre els teus ulls i amunt!/ Puja a la barca amb el teu bagatge/, i recorda fer la vida teua!"

Tinc un clavell per tu.
Lluís Llach i Grande.
.


dilluns, 15 d’agost de 2016

A les armes...! A les tomaqueeeeees!!!!


Cocentaina, a dia de la Mare de Déu Gità, dilluns quinze d'agost de 2016.

Ja són ganes les meues, i ho són, d'agafar el cotxe quan més calda cau i baixar-me'n a Cocentaina de nou... I no, no he baixat a veure l'alardo, ni la brega entre capitans ni la crema del castell i tot això que tant haurà animat el matí. No. Un servidor ha vingut a propòsit a veure un acte "formal" de les festes, val, millor "oficial", perquè la formalitat, en l'Ambaixada de les Tomaques, és poca. Tan poca com el públic que l'acompanya. Veus el món? El veïnat la té al costat i no baixa, no pot perdonar el temps del vermut per aviar-se. Jo, en canvi, faig mans i mànegues. L'acte s'ho val... 

I me n'he vingut preparat, però per a fotografiar. Això de l'embrutar-me, ho deixaré per l'any que ve...

Puge al cotxe i em pose aquella cançó que tant m'agrada de la Trinca, siga tot per humor, i que, sense que ho sàpien els autors, està de segur inspirada en la festa contestana...

"El general Bum Bum quan se'n va a la guerra
davant dels seus soldats fa tremolar la terra.
Damunt del seu cavall, galopa que galopa.
Damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.
El cavall és de cartró, apareu les criatures.
El cavall és de cartró, que no es cansa ni té por".

Va, no em diràs que ni feta a posta per als Cavallets? Si no fóra per això de la por dels equins de cartró...

Bé. Arribe a l'hora, tots els altres no. Hi ha només els tècnics de l'ajuntament que tenen ben instal·lats ja els altaveus... Allò és un pàram calorós on canten les xitxarres al ritme d'una marxa cristiana d'una filada que ja està a punt de dinar i no està per a tomacades... Desseguida, en obrir la porta del pati del col·legi, s'enfila la furgoneta dels Bequeteros i jo al darrere. Comencen a descarregar caixes i caixes de tomaques, descarten les podrides i diuen de deixar-ne menys pels Cavallets, no vas a regalar-li munició als enemics... No ho fan, que són justos, i a l'enemic, se'l respecta... Tot preparat, arriba primer la Cavalleria Ministerial. No ho faran llarg els Bequeteros, que tenen càrrec i han anat a canviar-se les gales per roba més adequada; que diu el seu himne que no entraran a la filada si no es cuiden el vestidor, i ells, són ben seguidors de les pròpies tradicions.

Doncs bé. Ja els tenim a tots al lloc, i els darrers avisos de rigor, els de tota la vida. Primer: es repeteix el refrany més nomenat a qualsevol festa a qualsevol poble de qualsevol de les nostres comarques: "qui no vulga pols, que no vaja a l'era". Era d'esperar, cap polític, cap càrrec fòra del Bandera i perquè juga a casa, només Pàgina 66 i Ràdio Cocentaina cobrint l'acte; i un servidor que no s'ho perd per res... Segon: que quede clar que han enviat un senyor dels seus al congrés que sobre tomaques s'ha celebrat a Berlín recentment i on s'ha deixat molt clar que les tomaques pugen la turgència de les mamelles de les dones i posen els peçons erectes, que els ho diguem a mares i iaies... Dels homes, millor no parlar perquè et quedaries blanc amb la recepta... Tercera: com cada any, aquest és l'últim any de l'Ambaixada de les Tomaques. Però aquesta vegada tenen raó, xe. Afortunadament, després de vint-i-cinc anys de demanar-ho, el col·legi del Bosco serà reunificat, justament en aquells camps de batalla. Veurem a l'any que ve on es fa la incruenta justa verdurosa... 



Ací a l'ombra del venerable arbre, els ambaixadors. Entre la brossa, pareixen de deveres oficials que van a dirigir els propis exèrcits:


A la nostra esquerra, els Bequeteros i acompanyants, preparats per l'atac i ja remullats de bona aigua, que paga l'ajuntament i que cal racionar, diu l'Ambaixador Canut... Juguen amb avantatge. Amb els pantalons bombatxos vermells, les tomacades no es noten tant.



A la nostra dreta, la noble Cavalleria Ministerial, que no, no té res a veure amb mon tio Ministre, que era Saorí. En anar de blanc, saben que acabaran rogets. Els acompanyen gents que sembla que no s'han gitat aquesta nit, perquè duen encara la roba de la Retreta.



I comença el diàleg... Dit llegit, interpretat d'aquella manera, amb tot l'humor vell que conté... És un acte aquest més que centenari. Abans que no Cavallets ni Bequeteros, el feren els Moros Moros, els Realistes, els..., com si l'acte fos un rebuig? No, al contrari, com si fos un acte de supervivència... Filà que el feia i desapareixia, filà que passava a ocupar el seu lloc perquè no es perdera... Diu la llegenda, que no és certa, que si la fan les dues darreres filades de cavalleria és perquè no podien anar a l'ambaixada mora seriosa, la de la presa del castell i tal. És que els cavalls s'esglaiaven amb la pólvora. Preferien anar a les hortes de vora el riu (sense que es banyaren els cavalls, que segueixen sent de canya i cartró...), requisar quanta tomaca trobaven i acabar al Pla de la Font arreant-se de valent després de soltar els improperis divertits, potser renovats cada any, en una versió ben fresca d'allò que els què escrivim sobre aquestes coses i som devots de sant Antonio Ariño, anomenem "ludomàquia promísqua": una Festa de Folls conservada com a relíquia dins els Moros i Cristians (a la manera dels Contrabands de sempre...), però amb verdures que tirar-se al cap.

M'encanta el text. Potser siga el teatret fester que més exhalça la filosofia festera del "visca la germanor" socarrada. Batalla només d'humor, perquè ni en el diàleg la hi ha, que acaben tots fent-se una paella a Sant Cristòfol quan abans s'estaven demanant i retraguent-se Penella i mig Comtat... Entre unes coses i altres, hi ha perles històriques, com una referència a la Mahoma que sempre m'ha deixat un poc descolocat. Es faria alguna vegada al davant de castell de festes mateix?



Encara no han passat dos minuts i ja hi ha un moro ferit. Un detall per part dels cristians el retirar-lo amb llitera del camp, no fóra cosa que patira molt el ferit...



Comente les jugades amb el meu cosí Gabriel, que ha vingut a fer fotos. Massa tard per a fer l'acte, massa tard... Si no es canvia l'horari, pense jo, és condemnar-lo a una mort lenta però eficaç. I no s'ho mereix, ans al contrari. El que ha guanyat certament és, primer, un aplaudiment pels participants i les filades que el mantenen. Després, una reflexió..., en un món com el turistico-perdulari que vivim, on es vol destacar com siga respecte a altres destinacions turístiques veïnes, és un crim no ventar un acte com aquest, amb tanta història, llegenda i divertiment. Amb tantes possibilitats d'atracció. Amb tants valors que podeu trobar si alceu un poc la catifa de l'anecdotari...



Ho ha dit molt bé un dels Ambaixadors. Hi ha pobles que aposten per actes com aquest, i jo afig que, a més, sense la gràcia d'aquest. Jo, crec tenir recepta per tan previsiblement prompte fotut malalt ( a més de la de posar la Junta de Festes a llençar tomaques, que no hi ha cosa que lleve tant l'estrés del càrrec...). El faria a la una i mitja, abans de dinar, i a l'epicentre fester mateix, al bell mig del poble! Tenint les tecnologies de neteja i protecció que hi ha ara mateix al mercat, acotes un espai ample al centre de la plaça Venerable Escuder (el mercat), i allò s'omple però com...! Mira com ha resultat de bé a Ibi el reservar el lloc de dalt de la plaça pel públic dels Enfarinats! Sí, atrevit sóc, però ho veig ben clar. I en un no res, mentre tothom dina, allò queda com una patena amb olor a tomaca, això sí, i pots provar a reconquerir la Vila, a la plaça del costat, en un tres i no res, però allà a les cinc...



Quan feia jo, aquesta foto, ja sabia que anava a agradar-me molt...! Imagines la de coses que poden estar dient-se? Però del què parlaven és justament del terreny de joc, de la despedida. De l'on anirem i què passarà amb aquesta desconeguda meravella festera...
I que la marededéu em conserve per molts anys l'admirat aAmbaixador Cavallet. I ala que siguen molts anys que estiga bé i puga declamar el no menys admirat Ambaixador Bequetero.




I jo, encara, a les filades, els desitge sort, i claredat en les idees, seny amb les propostes i paciència en les reunions que vindran.

L'any que ve, si estic per aquest món immediat, aniré amb ells a la batalla i m'entomacaré i em remullaré després, queda promés. I encara dic més, em posaré de part dels Cavallet perquè, la darrera vegada que vaig posar-me a la feina, vaig jugar a Bequetero. 

És aquesta la festa i la gent que més aplaudisc. Ah, i puc dir que he tornat de la guerra sense cap mena de ferida... 

Gràcies per la vostra passió festiva.