.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

diumenge, 31 de juliol de 2016

Titaguas amb llum de ciris...


Titaguas, a dissabte trenta de juliol de 2016.

Estic cansat. Tot el matí i migdia actualitzant la totalitat dels equips informàtics de casa m'ha deixat un regust deixadament ressec a l'esperit i necessite una mena especial de llum. M'atreviré a tanta hora de cotxe i tant poc temps de relaxament? No és l'ànima la que necessites relaxar, Sergi? Doncs no hi ha com fer via i estar de veritat amb tu mateix, sent entre d'altres...





En veritat, és una sort haver-me pogut enterar d'una convocatòria tan singular, la d'enllumenar un poble només amb llum de ciris per una nit, i acompanyar-ho amb músiques diverses... Normalment, d'aquestes coses me n'assabente quan ja han passat, quan els diaris treuen la seua croniqueta escarida i de compromís (que s'engrosseix en passar algun desgarro), o quan a les xarxes la gent comença a presumir del jo he anat i tu no... 

I ha estat una alegria tornar a la Serrania. I tornar per un motiu tan bell. 
La darrera vegada, pots imaginar-t'ho si tens imaginació, va ser amb bicicleta i amb la companyia agradosa de Paco Tortosa i la seua penya... camí de Chulilla, si farà d'això estona! 
Tornar-hi, per més que momentàniament, ha esdevingut una gràcia. Aquells paisatges d'una casa nostra tan diferent, aquosa i verda, de penyals i cels nets... És clar que, conduint, poc es pot veure, però sí el suficient per prometre't tornar dins de poc a gaudir d'uns llocs que segur guarden als seus plecs un munt d'atractiveses.



Això d'una nit de ciris m'ha paregut molt interessant des que vaig conéixer que es feia a un poble segovià que va acabant servint d'escenari a un dels més ridículs anuncis de la història de la televisió i les loteries de Nadal..., que a Titaguas s'hi feia també, el primer any em va arribar alguna cosa, i en fa quatre. Em va semblar una iniciativa curiosa com a mínim. Un poble bonic aprofitant una nit d'estiu per eixir al carrer... No hagués endevinat mai les coses que he pogut trobar-me en acudir in situ. Ha pagat la pena d'un viatge que ha resultat digne de repetir i sense cap dubte...



En arribar al poble, en aquella amplíssima vall cerealística (i placasolàrica!) ribejada d'un verd ben preciós, la sorpresa ha estat la perfecta organització, que ja és cosa d'agrair en un event públic suposadament massiu hui en dia, el temps del campe qui puga i l'últim, imbècil! Ací no. Aparcaments perfectament assenyalats, activitats indicades geogràficament amb cartells, fullets explicatius més que complets (ei, poca broma, amb plànol de recorregut i del poble), una multiplicitat de punts d'atenció al visitant (al que jo he acudit, regentat per gent molt jove, m'han fet sentir com a casa...). En cada racó on s'interpretaria algun tipus de música, hi havia plafons amb el nom del grup i el repertori a interpretar. Ah, i l'horari de les diferents intervencions, escalonat a tandes d'una hora, però una diferència escassa amb la següent parada d'aquest via musicis atractivíssim per tal de facilitat la mobilitat del públic i l'accés a quants més punts possibles.

De moment, amb tot tan ben parat, m'he dedicat a passejar pel poble de la famosa "Mojiganga", i m'ha semblat tan bonic que he gaudit de valent fent ús de la càmera nova, per anar foguejant-me en els seus ets i uts... En veritat m'han eixit unes coses ben boniques. Ara, però, em sorprenen..., no sé si ha sigut per la calda de la vesprada en reflectir-se als terres grisacis o a les façanes blanquinades, o que la major part de persones sol usar roba blava i això es fa insistent en moments com aquestos. Però havent usat els controls com m'ensenyaren, les fotos de les estructures muntades al terra m'ixen totes blavoses. És una blavor que jo notava per l'aire, gens artificiosa. En fotografiar teules, maons i canzells, eixien tots del seu color. Potser és que el que més s'escaïa a la vesprada, i a mi, era eixe blau...

Jo, després de voltar el poble, cansat d'esquena i amb l'esperit d'aquella manera de nerviós, m'he assegut tranquil a la font, entre els ciris que esperaven fer flama en caure la tarda, i m'he posat a escriure, i molt... Ha estat, t'ho confesse, una teràpia interessant. Si haveres vist el guirigai de l'estropici de ciris que feien uns xiquets capitalins que havien tret a passejar els pares, com sempre, indolents, incapaços d'actuar, d'educar..., continue pensant que és una llàstima que la gent pense que tindre fills és follar i ja està, després, que els crie l'aire... Una de les mares, vinga a dir-li al fill  rebordonyit que no tocara res des del seu incòmode seient... No, no s'ha mogut ni un instant d'on estava, esclafant el mateix carro de l'infant...!!!!

Ha estat l'única (i inevitable) taca d'una vesprada de gent ballant a la plaça, d'ambientació senzilla, de preparació (i reparació) constant però gairebé invisible, tranquil·la, amb gent duent caixes de ciris d'ací enllà, penjant-los amb brides als balcons, repartint metxes d'aquelles fines i llargues per a l'encesa... Perquè, en ser l'hora tothom s'ha posat a treballar... I jo també!



Quina sorpresa i quina ferma alegrança la meua... Que allí ni han fet falta polítics, ni trets de sortida ni cap protocol llefiscós... En sonar el campanar l'hora, tothom ens hem posat prendre foc a aquelles estructures, ara senzilles, ara complexes... Totes han sigut de tots, i en poder nosaltres tots participar-hi tan directament, han sigut també nostres!
Jo, m'he passat la nit bocabadat amb els xiquets i majors que, en trobar algun ciri apagat, on fora, han corregut a encendre'l amb una il·lusió inusitada. Com si tots volguérem formar part de la bellesa una vegada que se'ns deixa fer-ho...



La gent del poble, amabilíssima, ha treballat de valent quan el capvespre s'ha fet ferm. Jo, m'he embadalit veient com arribaven a muntar, encendre i elevar algunes estructures aèries..., meravellós és poc!



Cada racó del recorregut ple de petites bugies de parafina, s'han fet flama en un no res, tot i oferint un contrast dolç amb el cel que encara no s'havia tancat. I aquesta llum, tractava murs, panys i façanes amb una delicadesa absoluta. Eren besos i tot..., era estima...


I en ser ja nit ferrada, les estructures més complexes eren observades, fotografiades, selfiejades a muntó... M'ha fet tanta gràcia que, en vindre una salvífica bufada d'aire, començaren a apagar-se de colp tants ciris que s'escoltava de sobte un clam de pena que d'ells venia..., però no, que era d'un públic que ja t'he dit que, com jo, tenia ànima de xiquet. I desseguida, tothom a participar del cerimonial de la reencesa...


De tant en tant, es projectaven sobre les façanes imatges de la vila i la seua riquesa cultural tan certa. La major part d'elles rodaven la "mojiganga" i em forçaven a planificar un retorn proper a aquest poble serrà i intens per contemplar-la en el seu lloc, tal i com toca...



No m'he cansat de fer fotos, però calia també contar que l'ànima quedaria assedegada del tot si em deixava anar i a l'albir dels sentits amb allò de la música, perquè tanta textura de llum, tant d'aroma de sopars de graella i bon condumi que eixia de qualsevol racó, tanta intimitat lumínica convidava a gaudir-ne, també, per l'oïda...!



A veure el llistat: guitarra, bandes sonores i dansa, pop-rock alternatiu, etnomúsica, pop-soul, clàssica, jazz, minimalisme, melòdic... M'he decantat per començar pel Cerrito, on una joves violins i clarinet, molt voluntariosament, entretenien el public que, com jo, s'hi acostava... Ha sigut posar-se a tocar el meu tango preferit i a mi tornar-me en tromba les cabòries que tant m'han apunyalat aquest any, però des d'un punt de vista lluminosament alliberador, com etèries per inveterades, com reforçadores d'un mi mateix crescut de nou, com a llum de ciri novell que sap com crema... Algunes de les peces és com si les hagués triat un jo necessitat d'aquest amussament vital... 


Després, he baixat escoltant els rastres d'un açò i allò massa indefinit, fins que he decidit entrar en l'església quan la gentada ha començat a convertir-se en multitud. Ben fet, perquè m'ha agradat molt el sacre recinte, he fotografiat bona cosa d'art interessant i m'he empapat d'un excel·lent concert de guitarra minimalista contemporània que, en condicions normals, ves a veure tu on trobes tal magnificència senzilla...


Entre bandes sonores i massa ingent en augment, he optat per tornar-me'n cap a les meues muntanyes pròpies, més que res per ser hora horada i faltar dues hores llarguetes de camí... A més, davant la possibilitat d'embrutament ambiental, i atés el preciosisme d'allò viscut, tot m'ha aconsellat d'agafar el portante i, espai, rememorar tot allò que ha acabat per sadollar-me com ho necessitava. Em queden les fotos i uns versos que, en veritat, m'ha complagut d'escriure..

Abans però, em calia escoltar la rondalla del poble, ben lluïda..., m'he acabat d'emocionar en trobar que, malgrat tant públic, encara hi havia gent ballant i ballant...





Un cel tan net, tan ple de brillantors estèliques, necessitava d'un reflex casolà a ma terra...