.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dilluns, 25 de juliol de 2016

Riuada...

Bellús, a diumenge vint-i-quatre de juliol de 2016


Vaig obrir la carpeteta de pell i vaig veure que seria impossible de llegir. El faristol estava tan baix que no era cosa de posar-se a veure si aquella andròmina tenia cap enginy per fer-lo pujar. Preferia tindre els llavis prop del micro... Única solució: sostindre amb les dues mans la carpeta i provar a fer el què la sort volguera, la sort... Qui m'haurà manat a mi, de nou m'ho rese, ficar-me en embolics d'aquests...

De sobte, allò fou com si a mena de pollastre a l'ast, millor titot, rodara jo a un forn d'aquells verticals... Xe, si ací fa tanta calor, com s'estarà a Xàtiva, que diu l'acudit aquell que em va vindre en aquell instant de lucidesa irònica. A la fi, ves per on, la Sibil·la tenia raó i la fi del món arribava precisament en aquell instant... Un raig de foc baixat del cel que m'estacava cap a les entranyes de l'avern... Jo, clàssic com sóc, i de poble, vaig pensar que m'havia mort i havia arribat en un moment a l'ermita de Sant Esteve i que aquell era el raig que em pujava, innocent de mi, cap el cel per les meues bones obres, totes ratllades al currículum que acabava de ser llegit com a acta dels meus mereixements per acabar menjant coquetes amb mel...! Vaig mirar si trobava la mirada del protomàrtir, que sempre m'havia sigut riallera i, encomanant-me a la seua bondat, vaig fer el què bonament podia fer, començar a llegir. 

Què podia? Allò era tot un mar de llàgrimes salades tretes d'uns ulls ben eixuts. Vaig començar a suar com un animal, que sol dir-se, i sense aturador. Les ulleres s'esvaraven de les orelles, i només l'amplada del meu nas les podia sostenir, provisional.... Entelat de vidres oculístics i de ment, anava fent sense saber ni què deia, perquè la suor del front només havia trobat una escapatòria, aquella forma convexa de sota el nas que la duia a la boca. I jo seguia, mecanic llegint i bevent de la meua pròpia sudor, amb les mans esvaroses sostenint aquella carpeteta vinga a passar fulls, sort que era de pell i això feia que no s'esvarara i saltara sobre el cap d'alguna pobra víctima de les tan propiciatòries que hi hauria entre el públic... Llavors va ser quan vaig veure el protomàrtir i no em somreia, no. En llegir-li els llavis vaig saber que aquell foc bíblic era molt més que no això, comentava amb una companya que era el major ridícul que m'havia vist fer en ma vida, aquell...

Aleshores va ser quan el cap va començar a aiguar-se del tot i a regallar-me corbata avall, amerant vestit, escenari i començant a pujar per les primeres fileres del teatret. No vaig saber ja res més, sé que no vaig passar de la referència a unes paraules genials de Toni Mestre; tot m'ho han contat aquest matí... Resulta que el meu volum complet va anar a poc desfent-se en aigua i inundant tot aquell espai. La gent de les primeres fileres, sorpresa del tot, va saber córrer per refugiar-se rere la primera eixida que hi havia. L'aiguada va rebotar per la finestra de l'esquerra i saltà les escales i els camps d'esports que trobà, espentant tot allò que va anar rebregant  i, rebotant murs, arribà caballera al barranc. Allò fou l'espant... Ja m'imagine com avisarien les autoritats a la gent del meu poble, perquè barranc de la Fosc avall, anava tota la meua aigua camí dels Tarongers i del Pou Clar... Sort que ja era tard i com que no quedava gent banyant-se, no va haver-hi víctimes! Rera l'assut del Pou de la Reixa, conten que es veïa una catarata tan forta que saltava les penyes i arribava vaporosa al  pou dels Cavalls! Riuada avall, sembla ser que algun corredor despistat que pul·lulava per Vil·la Pesquera va estar a punt de ser arrossegat vora el pou de l'Olleta... I com que l'avís fou efectiu, encara van poder treure tota la gent de la Cantereria i no passà res més. Bo, sí, que quatre tios que feien fotografies de la inesperada crescuda del riu al Pont Vell, van estar apunt de vindre-se'n amb mi allà a l'ample...

Aquest matí han trobat restes de la meua armilla entre la malea que hi ha baix del pont llarg de Montaverner. Jo ara, remansat, descanse aquós al fons de l'embassament de Bellús, amagat a la piscina on tant vaig disfrutar de menut, perque no em troben...

A la fi, va tindre raó el senyor Francesc Muñoz quan, en desitjar-me sort, va suposar que hi hauria supervivents...