.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dissabte, 16 de juliol de 2016

No pense quedar-me callat davant l'insult, però...




Ontinyent, a dissabte setze de juliol de 2016.

Diuen que seràs tingut per savi, si disimules l'agravi. La dita es recull en una novel·leta il·legible feta a base de precioses parèmies escrita per un frare del meu poble en el segle XVII. Un eclesiàstic recomanant prudència davant els atacs o els insults o les vexacions que pugues patir a fi de mantenir un estatus públic, quina novetat, que vagen donant-te...

No vull semblar altra cosa que no siga jo mateix, i jo mateix fa vora un any que em vaig cansar d'aguantar insults, rissetes o suggeriments més o menys graciosets sobre la meua persona que delaten, justament, la manca de saviesa de qui els fa i la seua prepotència vital, superadora de qualsevol mínim costum de cortesia, i un excés de confiança quan no la hi ha. Veus? altra parèmia interessant: la confiança dóna asco... Fa vora un mes vaig tindre paraules (seques meues, agrejades per part de l'ofensor que va sentir-se ofés en veure com el frontó -jo- li retornava la pilota) amb un reconegut feixista d'esquerres que va voler fer-se el graciós davant el seu públic i acabà soltant-me un "si no estàs preparat perquè et facen bromes...", condemnat estic a suportar les frustracions socials dels altres?

Ahir, en un espai de teòric relaxament, vaig ser de nou víctima d'una xorradeta..., d'uns comentaris senzills, naturals de nou, punyents del tot. Em va tocar el voraviu no el comentari ja sinó no poder respondre com convenia per no ser-hi jo el maleducat, i per la dignitat suposada, suposada, als qui la broma feien. 

Les coses van així, amb comentaris pressumptament jocosos, amb brometes tècnicament suaus que es deixen anar.. Els qui produeixen tal diarrea verbal de baix espectre ho veuen com alguna cosa normal. No poden imaginar que arriben a punxar fins el moll de l'os, i desconhorten... Una més de les tantes violències humanes soterrades que hi ha al món... Al seu. Al meu només pot haver-hi denúncia, que siga visible la seua falta d'humanitat. Això sí, provaré de fer-ho de manera jocosa també, que no sóc com ells i els respectaré. Perque l'únic que jo demane per a mi és Respecte.