.

.

"Malaurat aquell qui oblida els vents/ i segueix, i no atura la roda/ no sabent entonar ni tant sols/ una pobra, i trista, nadala de caminant.

No hi ha millor mercader que el Ponent per la neu".

DirHivern.

Sergi Gómez i Soler

.


El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

El Calendari d'Advent d'Animafesta - Can Carrasca

.

.

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

EL BETLEM DE CAN CARRASCA JA ESTÀ EN MARXA

dissabte, 2 de juliol de 2016

"Han mos desig complir"...


València, a divendres u de juliol de 2016.

Les ganes que tenia de començar aquest temps nou amb alguna fita potent... I heus ací que algú té la bona idea al cap-i-casal d'estrenar la Fira de Juliol amb un dels espectacles que més m'han agradat de quants he tingut la sort de viure...





Vaig poder gaudir fa vint-i-un anys de l'estrena a la ciutat del "Veles e vents" de Xarxa teatre i encara hi recordava les emocions. La música mai no l'havia perduda..., és un dir, perquè el cd em va tocar comprar-lo dues vegades de la manera més caòtica possible, però això no ve al cas, o sí, perquè qui me'l va perdre, llavors, va estar assegut als meus muscles tota la funció, meravellat..., a l'Albereda després d'un dia esgotador d'emocions, amb aquesta peça acompanyada per un castell de Brunchú i amb el cant, en la part més mecànica, del mateix Lluís Llach cantant tenor el final haendelià del "Campanades a mort"... Com per a no quedar enamorat... Per més que em fou la fita final dels meus "dies feliços" que se'm marcà amb la mort propera, cinc dies després, de la meua padrina. D'ací la importància que tingué per al Sergi postadolescent aquell espectacle. I d'ací el conflicte amb qui de bastaix jo feia. Tots aquests anys que m'ha costat treure-me'l de sobre...



Aquesta nit, alliberat ja de la imatge de Bernat de Chartres i els nans a múscles de gegants que poden veure i arribar més lluny encara només perque tu els has pujat, he tornat a gaudir com a un nen de les meravelles, perque com un nen he cregut en màgies visibles i, per suposat, intangibles. La música gloriosa d'Àngel Lluís Ferrando era enllaunada, i a una de les torres feia un vibrato sospitós, i la proximitat a l'escenari li treia del tot l'èpica d'allò més gran passat. Però els quatre-cents trenta-cinc quilòmetres que m'he espolsat per treballar i al temps viure aquesta meravella, bé paguen mostra del meu interés. Ja t'ho he dit. Necessitava una fita per recomençar-ne de nou...



I esmaperdut, congraciat amb les espurnes i la gestualitat de l'escena, he pogut també copsar per a un sempre relatiu aquells jocs visuals que m'han frapat en imatges per reprendre en els demà en què ho puga necessitar, o ara regalar-te-les a tu, que dins la relativitat de l'estima, tot pot ser un mateix un...



Hi ha una columna grega a Dinamarca que conté la considerada primera cançó de la nostra història occidental. La posà un tal Seikilos sobre la tomba de la seua estimada, anomenada meravellosament Euterpe, com la mateixa Musa de la Música. El text d'aquell epitafi diu així, més o menys, en el nostre pla comú: "Mentre visques, brilla! I no t'afligisques per res, perquè la vida és curta i el temps exigeix el seu tribut". Amb tal mostra de Carpe Diem entés amorosament i tràgica és que comença el viatge del veler que serà dut cap al Llebeig de la vida i la mort d'aquest teatret de lluminàries. Des d'ací, amb la prestància de dolçaines, metalls i percussió, tot és factible i, en descuidar-te, acaba prenent volums admiratius: cada gest, cada posat quiet en silueta artísticament composada i simbòlica, cada emoció que alimenta el desig d'avançar...



La batalla del cadascú contra la destrucció comuna, ve simbolitzada per un deshumanitzador maquinisme industrial que esclata pels aires amb la victòria del color foguer. I la mort, materialitzada  físicament en vella forca una ofegadora projecció simbòlica sobre les cases benpensants del fons de la plaça, acaba reconquerint els plecs de la vida que queda tot refent els pedaços de vaixell amb què continurarem navegant... 

I com em quede de content quan dic un munt de xorrades incomprensibles i queda la cosa tan rebonica? Doncs no cregues. Per a un servidor, el que es diu té la seua lògica. Els sentiments es tenen, es gaudeixen, però és tan diferent, per difícil, el contar-te'ls...


Doncs bé. Comença enlaire l'estiu aquest en què els prodigis que no espere seran fruit de la feinada intensa que m'aguarda per arribar a cap lloc més que el tornar a començar. A no ser que bulla la cassola en forn i els meus desigs vagen complint-se a poc... Seré jo, com el vaixell que s'enfronta al fogueig constant del maremàgnum... "Mera" que m'agrada aquesta foto...



I res, que amb companyia immillorable i bona brisa he comptat. I això és d'agrair a la vida... Espere , però, molts més agraïments, que siguen moltes les nits que puga fruir com ho he fet aquesta, més que no rememorant, reaprenent les mides i les possibilitats que la cartografia dels sentiments pot oferir-me. Això sí, no tornaré a beure'm una orxata a tanta velocitat... 



El millor, tornar a desitjar.
Tornar a ser giragonsa de vent...