.

.

"-Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/ seràs aire que s'ìnflama,/ seràs astre rutilant,/ seràs home sobre-home,/ perquè en tens la voluntat./ Correràs per monts i planes,/ per la terra, que és tan gran,/ muntat en cavall de flames/ que no se't cansarà mai./ El teu pas farà basarda/ com el pas del temporal./ Totes les veus de la terra/ cridaran al teu voltant./ Te diran ànima en pena/ com si fossis condemnat."

El Comte Arnau.

Joan Maragall.

.


dilluns, 25 de juliol de 2016

És això el nostre món...



Ontinyent, a dilluns vint-i-cinc de juliol de 2016.

He trobat, heus-lo ací, un relat que m'identifica de totes, totes, el món aquest que ens ha tocat viure i del què procure fugir.

Ara que rera un atemptat en va un altre en una espiral de guerra de formalitat nova que ens ha fet insensibles a tota sang que no ens siga veïna, i només per allò de posar la nostra barba a remull. Ara que la gent només ix al carrer per perseguir entel·lèquies sols visibles als ulls d'una fe tecnològica. Ara que si pots xafes el proïsme i, encara, ho publiques enxarxat perquè quanta més personal se'n riga millor consideració tingues. On tot val si acompleix la llei de l'embut. M'ha semblat que aquesta imatge és exacta al què rebutge.

Prop de Rio de Janeiro, on s'encetaran en no res els Jocs Olímpics que seran dels més corruptes de la història. Algú sobrepassa la tanta com ineficaç seguretat dels portadors de la Flama Olímpica i la mateixa flama, amb personalitat pròpia per la significança en valors que no hi ha i que pretenem atribuir-li. Eixe algú derriba el/la portador/a, dóna igual el gènere o millor marquem-lo així perquè amb allò del llenguatge i el que amaga, podem provocar sentiments extrems no buscats... Tots al terra que van i, mentrestant, apareix un senyor per allí que s'hi fa un selfie amb la melé de darrere com a fons... 

Encara es faria ric, de diners i visites virtuals, si vengués tal vídeo...