.

.
"Algun dia m'alçaré/ des de la vall a la serra,/ de la serra al núvol blanc,/ del núvol blanc a l'estrella,/ de l'estrella a l'infinit/ que mon esperit sedeja".

Esperança.
Jacint Verdaguer.
.


.

.

divendres, 22 de juliol de 2016

Encapçalant les 150.000... (i 3)


Ontinyent, a dia de la Malena, divendres vint-i-dos de juliol de 2016.

Acabem, que es fa tard i ve plovent.
Arriba el temps més dur, i arriba amb festa... I quina imatge aquesta del Xop del Palomar, veritat? Ai com m'agraden de contemplar, melic ample com són, però melic recer i protector, les memòries quan es fan imatges... I quina destresa en treure-les... Bé. Poc diré. En aquell moment encara tenia esperances, però el vent que mou les banderetes m'indica que també era el moment d'entendre que la gent només et vol per a la seua conveniència... Després, acabaria entenent que al xop, l'alcen entre moltes mans, a no ser que estigues a Benigànim, que el pugen amb una grua...




Aquesta imatge fou la de l'estiu passat i mostra ben a les clares l'estat de la qüestió. Arbre trallat, corcat per dins, quan més i més gran arrel tenia, que no aprofita el doll d'aigua corrent que al seu costat promet ser aliment. Però què quina aigua pot beure un mort?
És el Pou dels Cavalls d'Ontinyent. L'arbre sóc jo i l'aigua el món.
Durant molt de temps em vaig sentir així i tu vas poder llegir-ho. Lluny de l'estima, vaig tancar-me en massa silencis i callar el dol fins que les cartes de la vida em van mostrar que era maltracte i no era amor, que era violència psicològica, domini absolut, nihil·lació de voluntats el què rebia jo, interpretant-ho com a amor..., i vaig dir no. Guarde els escrits que tot ho testimonien per presentar-los en el Judici Final.
Des de llavors, l'arbre ressec va posar les esperances en una branqueta de si mateix i cap no altre que, sense esperar-ho, començà a fer fulls en ser tardor...
Perquè jo no sóc tal arbre, no. Sóc de natura de Carrasca, jo. I des de llavors, no accepte al meu voltant la hipocresia.





I enmig del tràngol, i abans que fos marasme, arriba la Nit del Drac.
Vaig fer una sèrie de fotografies dels meus ninotets del Betlem, el Drac, la Princesa Mariola i la Santjordiet d'Alcoi passaren a fer de personatges de la Llegenda de Banyeres de Mariola quan només el Drac ho és de ple dret. Però pel Dia de la Nit, em vaig reservar aquesta fotografia de l'amic Adrià, que li dóna una rosa al Drac, vestit de Músic llegendari mentre sosté un pinzell amb què pintar la vida. Descanse en pau, que bé el recordem els qui l'estimàrem. Queda patent símbol d'una cosa en la que encara crec i malgrat tot, que és l'amistat...




Aquest és el meu braç. Aquesta és la meua Senyera damascada. I aquesta és una foto de Juanjo Alcaide. Retallada. A l'altre costat apareix el seu braç i la meua bandera castellano-lleonesa. Els dos fem tensió de la paraula i, jugant, jugant, és que parírem el cartell del Tractat d'Almisrà... Fou el pitjor dels moments de ma vida, quan vaig voler homenatjar qui llavors m'apunyalava tot cridant al món la falsedat que la paraula ens ho és tot, quan ho és el fet...




Foto pròpia, i no m'ho crec.
No em crec haver estat una hora i mitja de rellotge assegut vora la porta de l'Auda, escrivint com un possés, fotografiant com si el món se m'acabara... Ho havia somiat de segles, jo, arrelat a aquell somni... Va ser, segur, la meua taula de salvació, que després es combinaria amb les imatges que sempre guardaré d'Orbieu, de Tolosa, de Murèth i ses rotondes, d'Albí i el Tarn, de Vila-roja de Termenés, Besiers, Narbona... Però per damunt de tot, hi ha Carcassona.




Per acabar l'Any del Sedàs i sa foscor, aquesta foto que vaig fer dins del famós edifici del Rellotge del Pinós dies abans de... Des de llavors, el 2016 m'ha estat oli de pericó, vi de nou i cataplasma d'àloe... Falta només que siga, també l'esclat que done impuls. Mes no tinc pressa...





Corpus de nou. Però té anys... De nou és que m'atreu sa brillantor per més que, enguany, cap bona dansa vaig aplaudir ni cap bestiola ni gegantó... En estar bo.
Això sí, ara quan acabe el que duc entre mans i torne a la pintura, aquest serà el quadre que dóne entrada a casa meua... És la meua fe i la meua pàtria. L'amor, és una altra cosa...



Fa pocs dies d'aquesta foto d'alliberament i orgull. Per fi. I si ha costat...




I encara aquesta, de les darreres. La representació de Xarxa Teatre que obria la GRaaaAaaAaaaaan Fira de Juliol de València i jo en tercera fila i amb càmera nova. Quanta cosa nova vindrà d'allò vell i més bell? Quant de futur queda en haver soterrat el passat? I jo què en sé? Poc a poc tocarà averiguar-ho vivint. I a aquest blog trobaràs, en llegir, el què passe... Però no tot, que més faltara... Les coses íntimes de veritat ja no apareixeran per ací més que en forma de capçalera. L'Esclafamuntanyes, somrient, ja va trescant...